Arxiu d'etiquetes: 1984

Calafell i Gibert, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 novembre 1907 – Benicàssim, Plana Alta, 1 novembre 1984)

Pediatre. Es llicencià a Barcelona (1930) i fou professor adjunt de pediatria a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934-38).

Fou un dels màxims impulsors de la pediatria social a Catalunya, amb una participació decisiva en obres com Ajut Infantil de Reraguarda, dispensaris suburbials, guarderies, escola d’assistents socials, etc, i exercí un mestratge d’una gran transcendència científica i cívica.

Membre de la Societat Catalana de Biologia i del consell editorial de Monografies Mèdiques, presidí la Societat Catalana de Pediatria (1955-60) i fou president d’honor del primer Congrés de Pediatres en Llengua Catalana (1978).

Morí poc després d’un accident d’automòbil.

Barceló i Torrent, Pere

Deixa un comentari

(Palafrugell, Baix Empordà, 15 gener 1910 – 4 febrer 1984)

Metge reumatòleg. Es llicencià a Barcelona (1933). Fundà la Societat Española de Reumatologia de la Facultat de Medicina de Barcelona.

Fou un dels iniciadors de la reumatologia científica a Catalunya, i introduí l’ús de l’alfaquimiotripsina i de la catalasa en la terapèutica d’algunes malalties reumàtiques.

Fou fundador i director de la “Revista Española de Reumatología”, president de la Lliga Internacional contra les Malalties Reumàtiques i membre de nombroses societats estrangeres de reumatologia.

És autor, entre altres nombrosos treballs, de Reumatismos articulares crónicos (1941) i Reumatismos vertebrales (1945), i col·laborà en el Tratado de Patología y Clínica Médicas (1951) dirigit per Agustí Pedro i Pons.

Banc Atlàntic

4 Respostes

(Barcelona, 1901 – 1984)

Entitat bancària. Fundada sota el nom de Nonell, Rovira i Martos R.C. El 1916 passà a dir-se Nonell Hermanos R.C i el 1946, Banc Atlàntic.

El 1976 va ser adquirit per Rumasa. El 1984, després de l’expropiació d’aquest grup, el govern espanyol va vendre el banc a l’Arab Banking Corporation i al Banco Exterior de España.

Amat i Pagès, Gabriel

3 Respostes

(Barcelona, 2 agost 1899 – 26 setembre 1984)

Aquarel·lista i arquitecte. Germà de Josep. Estudià a l’Escola d’Arquitectura i a la de Belles Arts de Barcelona.

S’ha distingit sobretot com a aquarel·lista. Conreà la pintura de paisatges marítims i urbans, i el retrat.

Administració, Promoció i Gestió

Deixa un comentari

(Catalunya, 1984 – 2010)

(ADIGSA)  Empresa creada per la Generalitat. Té el seu origen en la inicialment denominada Santa Maria de Gallecs SA, empresa creada amb l’objecte d’urbanitzar terrenys en el terme d’aquesta població.

El 1992, ja en la condició d’empresa pública, els seus principals objectius consistien en l’administració del patrimoni d’habitatges de promoció pública de l’Institut Català del Sòl, en la promoció de vendes de parcel·les i habitatges d’aquest Institut i, per compte propi, en l’adquisició d’habitatges i solars de protecció oficial i la seva alienació, i en actuacions referides a la rehabilitació d’habitatges.

L’any 2010 quedà absorbida per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

Subias i Galter, Joan

1 Resposta

(Figueres, Alt Empordà, 17 juliol 1897 – Barcelona, 22 març 1984)

Historiador i crític d’art. El 1922 entrà al servei de Monuments i Museus. Fou membre corresponent de l’Academia de San Fernando de Madrid i de la de Sant Jordi de Barcelona, i professor de l’Escola Superior de Belles Arts i de l’Escola de Llotja de Barcelona.

Entre els llibres que publicà sobresurten Les taules pintades a Castelló d’Empúries (1922), El arte popular en España (1948), Un siglo olvidado de pintura catalana (1951), Historia de la pintura hispánica. El monasterio de Sant Pere de Roda (1958), Las rutas del románico (1965), El arte del siglo de oro, etc.

Fou el pare del metge Antoni Subias i Fages.

Molina i Mateo, Joan Manuel

1 Resposta

(Jumilla, Múrcia, 4 agost 1901 – Barcelona, 20 setembre 1984)

Anarquista. Conegut amb el pseudònim de Juanel. Pròfug, arribà a Catalunya el 1921 i s’uní a Lola Iturbe, futura activista de Mujeres Libres. El 1924 s’exilià a França, on fou secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (1926) i, com a tal, contribuí decisivament a la formació de la FAI el 1927.

Tornà a Barcelona amb la Segona República, i fou secretari del comitè peninsular de la FAI i redactor de “Tierra y Libertad”. De nou a l’exili francès després del 1939, fou el secretari general del Moviment Llibertari Espanyol, reconstruït el 1943, i posteriorment milità a la denominada CNT política. Retornà clandestinament a Espanya el 1946 i hi fou empresonat fins el 1952; i des d’aleshores fins el 1978 romangué exiliat a Tolosa, al Llenguadoc.

És autor de Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (1958), El movimiento clandestino en España. 1939-49 (1976) i El comunismo totalitario (1982), a més de recopilar i traduir ¡España Libre! (1966), d’Albert Camus.

Martorell i Otzet, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 juny 1906 – 16 setembre 1984)

Metge. Fill de Vicenç Martorell i Portas i germà de Vicenç. Capdavanter de la cirurgia vascular, i en particular de l’estudi de les malalties arterials i venoses de les cames, fou fundador i director de la revista “Angiología” (1949), una de les primeres de l’especialitat al món.

Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1962) és autor d’una extensa obra en la qual destaquen Trombofeblitis de los miembros inferiores (1943), Accidentes vasculares de los miembros (1945), Trombosis de la vena cava inferior (1948), Úlceras de las piernas de origen neurovascular (1950), Úlcera hipertensiva (1953) i el tractat Angiología. Enfermedades vasculares (1967). Hom ha donat el seu nom a l’úlcera hipertensiva de les cames.

Juan i Arbó, Sebastià

2 Respostes

(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 27 octubre 1902 – Barcelona, 2 gener 1984)

Novel·lista, biògraf i periodista. Des de jove visqué a Barcelona. El 1931 publicà la primera novel·la, L’inútil combat, seguida de Terres de l’Ebre (1932, premi Fastenrath 1935), i Camins de nit (1935).

La seva novel·lística representa l’actualització de la novel·la rural partint de tipus camperols i de la descripció d’un ambient que mena a una constant lluita entre l’home i la natura. Enmig de la desolació del paisatge sobresurten uns personatges feréstecs que, a través d’una narrativa violenta i tallada, ressalten pels trets morals i pel seu clam existencialista.

Després de la guerra civil, publicà també en castellà. Fou amb Tino Costa, novel·la catalana publicada el 1947, que retornà a les tècniques anteriors. Les obres de l’etapa castellana són inferiors a la catalana, com la discutida biografia Verdaguer (1951), L’hora negra (1961), Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). Col·laborà habitualment a la premsa.

Coderch i de Sentmenat, Josep Antoni

4 Respostes

(Barcelona, 25 novembre 1913 – Espolla, Alt Empordà, 6 novembre 1984)

Arquitecte. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1940. Membre del Grup R, incorporà a l’arquitectura popular les noves formes de l’arquitectura contemporània, especialment l’organicisme.

Realitzà, sovint en col·laboració amb Manuel Valls, cases unifamiliars (Garriga Nogués, a Sitges, 1947; Ugalde, a Caldetes, 1951; Tàpies, a Barcelona, 1954), conjunts d’habitatges (la Barceloneta, 1954; carrer J.S. Bach, de Barcelona, 1962), complexos comercials i d’oficines (edificis Trade, a Barcelona, 1969), centre culturals (Institut Francès de Barcelona, 1975) i l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura d’aquesta ciutat, executada pòstumament.

Els seus edificis estan realitzats amb honestedat i coherència de mètode i són d’una exquisida elegància de disseny. Rebé diversos premis, com la medalla d’or de la IX Triennal de Milà (1951), l’obelisc Domus (1963) i el premi Nacional de Disseny Industrial (Argentina, 1964). Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.