(Prada, Conflent, 13 maig 1898 – Perpinyà, 16 juliol 1971)
Escriptor. Difusor de les lletres catalanes i del folklore a la Catalunya Nord. Dirigí, durant més de cinquanta anys, la revista bilingüe “La Tramontane” i el 1934 fundà a París la “Collection Catalane”.
La major part de la seva obra creativa és en francès, sobretot la poesia: Reflets du mirair (1918), La bonne vil·le de Paris (1922).
(València, 1971 – )
Associació. Fundada per José M. Torres Murciano (que la presidí) a fi de fomentar l’òpera a València.
Del 1971 al 1979 organitzà festivals d’òpera al Teatre Principal, amb categoria internacional i amb un repertori d’abast creixent (estrena absoluta a València d’òperes de Mozart i Sostakovic) així com recitals.
Mancada de subvenció estatal, l’Associació ha romàs momentàniament inactiva (1980).
(Sagunt, Camp de Morvedre, 1971 – 13 gener 2004)
Empresa siderúrgica. Fundada amb l’objecte d’explotar la quarta planta de siderúrgia integral de l’estat. Fou construïda a partir de les antigues instal·lacions que Altos Hornos de Vizcaya S.A. posseïa al Port de Sagunt i en la seva creació participaren, a més d’aquesta darrera empresa, la nord-americana United States Steel i un grup de bancs i caixes d’estalvi.
La crisi siderúrgica que s’inicià cap al 1975 afectà directament els plans de l’empresa que, després d’incórrer en pèrdues creixents, hagué d’iniciar un pla de reestructuració. El 1979 l’INI esdevingué l’únic soci.
El 1980 era la tercera empresa siderometal·lúrgica de l’estat, i aquell any facturà per valor de 19.365 milions de pessetes i tenia 4.693 treballadors.
El 1983 l’activitat de l’empresa és va aturar, i la societat és va dissoldre el 2004.
(Alacant, 23 juny 1895 – Mèxic, 6 juliol 1971)
Polític i periodista. Col·laborà a diversos diaris. D’idees republicanes, s’hagué d’exiliar durant la dictadura de Primo de Rivera i fou secretari de Blasco Ibáñez a París, on també fou corresponsal de diversos periòdics de Barcelona.
El 1929 prengué part en el fracassat aixecament republicà de Sánchez Guerra. Tingué un paper destacat durant la República; governador civil d’Alacant, i, poc temps després de Barcelona, on substituí a Lluís Companys; diputat a corts per Izquierda Republicana, delegat a la Societat de Nacions, sots-secretari de governació (1932-33 i 1936).
Durant la guerra civil fou governador civil de València i ministre de Propaganda del segon govern de Largo Caballero (1936-37). S’exilià el 1939 a França, col·laborà a publicacions catalanes de París i de Mèxic.
(Barcelona, 1971 – )
Revista anual. Fundada per Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona. El 1979 es convertí en l’òrgan de la nova Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.
(Barcelona, 1881 – 1971)
Enginyer. Fill de Joan Gelpí i Jofre.
Publicà Pluviometría y aforos (1933) i Lecciones de termicodinámica (1953) i fou professor de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
(Pineda de Mar, Maresme, 1905 – Barcelona, 15 setembre 1971)
Advocat. Assistí a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
En col·laboració amb R. Albert, publicà Parlaments a les Corts Catalanes (1928).
Més tard, promogué els apèndixs especials sobre legislació i jurisprudència del Principat -corresponents als anys de la Catalunya autònoma-, de l’Enciclopedia Jurídica Española, la qual codirigí amb el seu pare Josep Gassiot i Magret.
(Barcelona, 26 octubre 1907 – 23 octubre 1971)
Pianista. Néta de Francesc Toldrà.
Estudià a Barcelona i a París, on obtingué èxits remarcables.
(Peralada, Alt Empordà, 1909 – Barcelona, 1971)
Historiador. Catedràtic d’institut, promogué diverses activitats culturals.
Director de les edicions del palau de Peralada, és autor d’estudis històrics: El monasterio de Santa María de Vilabertrán (1949). El convento del Carmen de Peralada (1953), El sepulcre de Peralada (1955), Peralada, condado, villa, palacio (1959) i Els remences (1971-73).
(Barcelona, 1971 – )
(o Centre d’Estudis d’Art Contemporani) Institució. Fundada per l’artista Joan Miró i vinculada a l’ajuntament de Barcelona. Instal·lada en un edifici a Montjuïc projectat per Josep Lluís Sert i obert al públic al juny de 1975.
La seva finalitat és, d’una banda, l’estudi i la difusió de l’obra de Miró i d’altra, la promoció de l’art contemporani d’avantguarda, per al qual compta amb una exposició permanent i realitza exposicions temporals.
Miró la dotà amb una col·lecció integrada per 175 pintures, 150 escultures, 1.500 peces gràfiques i gairebé 5.000 dibuixos. Disposa també d’una biblioteca i un auditori, i acull sovint representacions, conferències, seminaris o concerts.
Anualment organitza el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró. La fundació és regida per un patronat. Ha rebut diversos premis en reconeixement de la seva tasca, entre els quals el premi del Consell d’Europa al millor museu (1978).
Enllaç web: Fundació Joan Miró
Dades dels Països Catalans 