(Barcelona, 11 novembre 1884 – 3 desembre 1965)
Periodista esportiu. Fou redactor de “La Veu de Catalunya”, amb el pseudònim Passavolant, i de “D’Ací i d’Allà”.
Fou l’iniciador dels esports d’hivern i un dels promotors del xalet de la Molina, dels minyons de muntanya i de l’Aeroclub de Catalunya.
(Madrid, 1965 – 1989)
Editorial. El 1985 arribà a un acord amb Enciclopèdia Catalana amb vista a coeditar la col·lecció “Biblioteca de Cultura Catalana”, de traducció d’obres catalanes al castellà.
(Igualada, Anoia, 24 setembre 1900 – Montevideo, Uruguai, 2 novembre 1965)
Pianista i compositora. Germana del violinista Enric. Deixebla d’Enric Granados i de Frank Marshall, debutà a tretze anys a l’Albert Hall de Londres.
Realitzà una curta però notable carrera concertística internacional fins a l’any 1920, en què es retirà.
Escriví obres per a piano i de cant.
(Barcelona, 23 gener 1965 – )
Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, s’ha dedicat preferentment al conreu literari de la poesia i l’assaig, dels quals ha publicat diversos llibres i ha guanyat diversos premis.
La seva obra ha estat traduïda a l’anglès, al castellà, al francès i al gallec.
Col·laborador de diversos mitjans de comunicació, des del 2000 fou director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 3 desembre 1965 – )
Jugador d’escacs. Situat entre els primers jugadors del món, ha estat el primer català a arribar als 2.600 punts al rànquing internacional.
Com a expert en informàtica, i especialment en la relació entre aquesta i els escacs, fou un dels col·laboradors en la confecció del programa Deep Blue que aconseguí guanyar a G. Kasparov.
(Barcelona, 1 desembre 1902 – 27 juliol 1965)
Escriptor. Fill d’Amadeu Hurtado. Exiliat el 1939, visqué a Mèxic i, poc temps abans de morir, retornà a Catalunya.
Durant l’exili, el record de la vida barcelonina, especialment dels cercles de la burgesia, li estimulà una inèdita vocació de novel·lista.
Publicà les novel·les i narracions Unes quantes dones (1955), L’Araceli Bru (1958), Es té o no es té (1958), Un mite (1959), La condemna (1961) i Desarrelats (1964).
(Barcelona, 1886 – 1965)
Fagotista. Fou solista a l’orquestra Pau Casals, a la del Liceu i a la Municipal de Barcelona.
Era professor de fagot als dos conservatoris oficials barcelonins.
(Vic, Osona, 1883 – Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, 1965)
Autor teatral i escultor.
Estrenà peces com Pel bon camí (1915), Dank al esperanto (1916), etc.
Com a escultor participà en algunes exposicions de primavera de Barcelona.
(Barcelona, 1965 – 1976)
Empresa introductora del gas natural a l’estat espanyol.
Fou constituïda a iniciativa de Pere Duran i Farell, i era formada per Catalana de Gas i Electricitat, Exxon Corporation i bancs espanyols. Importava gas natural, primer de Líbia i posteriorment d’Algèria.
El 1975 l’empresa cedí a l’Empresa Nacional del Gas (ENAGAS), de l’INI, tota la planta gasificadora i a Catalana de Gas i Electricitat la xarxa de distribució industrial.
El 1976 canvià la seva denominació social per la de Corporació Industrial Catalana SA.
(Barcelona, 1 febrer 1886 – 11 febrer 1965)
Banquer. Nebot de Josep Garí i Cañas.
Continuador de la Banca Arnús i Garí, fins al 1942, any en què fou absorbida pel Banco Español de Crédito.
Va escriure Estudio sobre los ferrocarriles (1918).
Dades dels Països Catalans 