(Barcelona, 1949 – )
Director de cinema. Col·laborador habitual de la revista especialitzada “Dirigido por”, el 1977 inicià la realització de diversos curts.
Posteriorment dirigí Denver (1980), Mel i mató (1981), els thrillers Adela (1986), L’amor és estrany (1988) i Mal d’amors (1992) i la comèdia Les aparences enganyen (1991).
Ha publicat un llibre sobre François Truffaut i des del 1991 fou president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.
(Cardedeu, Vallès Oriental, 25 abril 1949 – Barcelona, 1 agost 1994)
Il·lustrador. De formació autodidacta, començà a treballar a quinze anys col·laborant en la pel·lícula de dibuixos animats El mago de los sueños.
Posteriorment s’especialitzà en llibres infantils i juvenils, entre els quals destaquen El Gil i el paraigua màgic (1982), El presoner del gegant (1982), Història del pollastre que ponia (1983) i Perduts a la cova (1966).
Ha obtingut nombrosos premis, com ara el Serra d’Or (1983 i 1986), l’Otani Memorial (Japó, 1983), el premi del ministeri de Cultura al millor disseny el 1985 i el premi a la millor il·lustració de la Generalitat de Catalunya l’any 1988.
(Barcelona, 9 maig 1949 – )
Escriptor i filòsof. Catedràtic d’estètica i teoria de les arts a la Universitat Pompeu Fabra.
Els assaigs que ha escrit se centren fonamentalment en qüestions estètiques molt sovint relacionades amb l’època romàntica, com ara El héroe y el único (1982), El fin del mundo como obra de arte (1991), Sabiduria de la ilusión (1995) i Aventura. Una filosofía nómada (2000).
És col·laborador habitual del diari “El País”, com també autor de novel·la i poesia.
(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)
Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.
Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.
Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.
(Reus, Baix Camp, 1949 – )
Doctora en biblioteconomia. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona (1973), graduada per l’Escola de Bibliotecàries (1976) i doctora per la School of Library and Information Science de la universitat de Pittsburg (1990). El 1999 passà a la facultat de biblioteconomia i documentació de la Universitat de Barcelona, de la qual fou la primera degana.
És autora de L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1992) i de nombrosos articles especialitzats. Membre de la Secció de Catalogació de la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques.
(Barcelona, 1 abril 1872 – 12 octubre 1949)
Pedagoga. Promotora de l’educació femenina popular. Fou bibliotecària de l’Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d’on sorgí, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.
Fou reina dels Jocs Florals de Barcelona (1892) i l’any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit.
El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Franar.
Dades dels Països Catalans 