(Alcoi, Alcoià, 1929 – Madrid, 30 desembre 2011)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Conreà diverses tècniques, especialment la pintura a l’oli. Ha exposat individualment a Alcoi, València, Barcelona i París.
Com a muralista ha decorat, entre altres, el presbiteri de l’església arxiprestal de Santa Maria a Alcoi (1956) i la del Salvador a Cocentaina (1961).
Influït per l’estructura del cubisme, ha passat també per una etapa abstracta.
(Banyuls de la Marenda, Rosselló, 5 novembre 1929 – París, França, 26 febrer 1988)
Pintor. Format a Perpinyà amb el pintor Paulí Macià, i a París, on s’establí. Hi féu la primera exposició individual l’any 1958.
La seva obra ha evolucionat del cézannisme a un expressionisme intens. Temàticament, tracta el paisatge, la natura morta i la figura.
Durant els fets de maig del 1968 desenvolupà una intensa activitat de muralista.
(Castelló de la Plana, 29 novembre 1866 – 9 febrer 1929)
Escriptor. D’una família de propietaris rurals, estudià a Barcelona i a Madrid. Instal·lat a Castelló de la Plana, intervingué en la política local amb significació conservadora.
Fundà els setmanaris “Don Cristóbal” (1887) i “Ayer y Hoy” (1902), i dirigí els diaris “El Heraldo de Castellón” i “La Tribuna”. Fou un dels principals promotors de la Societat Castellonenca de Cultura (1920).
De les seves obres, totes en castellà, destaquen la novel·la Doña Abdulia (1904) i la monografia històrica Catí (1929).
(Prada, Conflent, 1879 – Perpinyà, 1929)
Setmanari polític, en francès. Publicat a Prada (1879-1928) i a Perpinyà (1928-29), dedicat exclusivament a la política francesa.
Es declarà successivament republicà progressista (fins al 1909), diari del partit radical (fins al 1923), adquirit per l'”Indépendant”, òrgan de la democràcia de Prada (fins al 1928), i, finalment, portaveu dels republicans unionistes (fins al 1929).
(es Migjorn Gran, Menorca, 27 març 1852 – 3 maig 1929)
Metge, erudit i folklorista. Fill d’una família pagesa, es llicencià en medicina a Barcelona (1878) i s’establí as Migjorn Gran.
Dedicat als estudis d’arqueologia, etnografia i folklore, publicà importants treballs, principalment a la “Revista de Menorca”. Utilitzà el pseudònim Francesc d’Albranca, que arribà a fer-se popular a Menorca.
Milità en el periodisme catòlic i tradicionalista, dins i fora de l’illa; publicà el recull d’articles titulat Derecho a la ignorancia (1894). La seva obra més important es Folk-lore menorquí (De la pagesia) (1918-21), premi de l’Ateneu de Maó (1912).
(Inca, Mallorca, 1907 – 1929)
Setmanari. Editat i dirigit per Miquel Duran i Saurina, que en fou el principal redactor; era d’orientació catòlica conservadora. Tingué tres èpoques (1907-14, 1919-25 i 1928-29).
Del 1915 al 1918 fou substituït per “La Veu d’Inca”, títol imposat per un nou i efímer equip de redacció.
(València, 2 juny 1848 – 16 agost 1929)
Compositor. La seva producció és reduïda.
Destacà més com a crític musical a la premsa valenciana.
(Calamocha, Aragó, 1860 – València, 1929)
Comerciant i polític. Pertanyia a una família de vinaters acomodats, radicada a València. Milità inicialment en el grup de Fusión Republicana, i després seguí Blasco i Ibáñez, quan aquest fundà el seu partit.
Fou diputat blasquista a corts pels districtes de Sueca i de València. Ocupà també la presidència de l’Ateneu Mercantil de València.
(Cadis, Andalusia, novembre 1874 – València, 20 juny 1929)
Polític. Fill de pares italians, arribà a València de petit. S’afilià ben aviat al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez, de qui fou el més íntim col·laborador. Quan Blasco i Ibáñez es retirà de la política activa (1908), Azzati el substituí a la direcció del diari “El Pueblo” i a l’escó parlamentari.
El 1912 independitzà el blasquisme de la disciplina lerrouxista, reestructurant l’organització del partit -del qual fou cap indiscutit fins a la seva mort-, que adoptà el nom oficial de Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA). Fou diputat a corts en nombroses ocasions i portà el seu partit, per mitjà d’una política poc escrupolosa i oportunista, a controlar la vida política a la província de València.
Combaté durament les idees valencianistes, però arran del 1918 modificà aquesta actitud i mantingué una posició política ambigua envers els grups valencianistes. Comptà amb el suport electoral dels anarco-sindicalistes, de decisiva importància al País Valencià.
La seva actuació en la vaga de ferroviaris valencians, el juliol de 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris, fou considerada com la d’un agent provocador del govern.
A la seva mort, el PURA, dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez, entrà de nou en l’òrbita del radicalisme lerrouxista.
(Mutxamel, Alacantí, 29 desembre 1849 – Cercedilla, Madrid, 4 setembre 1929)
Antropòleg. Catedràtic de zoologia a la universitat de Madrid, creador de la secció d’antropologia del museu de ciències naturals de Madrid.
Entre les seves obres destaquen: Antropología de España, Razas y tribus de Marruecos i Antropología o historia natural del hombre.
Dades dels Països Catalans 