(València, 5 gener 1848 – 15 gener 1913)
Escultor i pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Col·laborà assíduament amb Lluís Gilabert i Ponce.
Excel·lí en la pintura d’inspiració religiosa, i pintà i construí nombroses falles.
(Perpinyà, 7 maig 1913 – Clamart, França, 25 octubre 1995)
Professor de filosofia i escriptor.
La seva poesia s’inspira molt en la metafísica hindú: Rama aux veux de lotus bleu (1952), L’éternel reflet (1963), Vertiges et voltiges (1970).
Com a filòsof i exegeta ha publicat Lamennais et le christianisme universel (1963), Les clés de Nostradamus (1965) i Les secrets ésotériques de la Bible (1968).
(València, 17 abril 1828 – 20 febrer 1913)
Polític, escriptor i arquitecte. Fou regidor de València en 1869 i batlle el 1870, arran de la revolució cantonal. Federalista fervent, escriví alguns opuscles polítics.
Publicà treballs d’interès sobre arquitectura i urbanisme.
(Mataró, Maresme, 1843 – Barcelona, 1913)
Jesuïta. Era doctor en filosofia i lletres. Ja era prevere quan ingressà a la Companyia de Jesús.
Fou rector de diversos col·legis de l’orde. Assolí gran fama com a orador sagrat.
(La Granja de San Ildefonso, Castella, 1913 – Pamplona, Navarra, 1993)
Pretendent al tron d’Espanya (1941-77). Tercer fill d’Alfons XIII de Borbó. Fou príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), i comte de Barcelona. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans, es convertí en l’hereu de la corona.
El 1942 es traslladà a Lausana -on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó– i el 1946 a Estoril. El 1969, en produir-se la proclamació del seu fill, Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat i el seu secretariat polític.
Tot i això, influí en favor de la democràcia, i el 1977 renuncià als seus drets dinàstics, conservant, però, el títol de comte de Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 18 novembre 1877 – Barcelona, 30 novembre 1913)
Compositor. Autor d’obres corals i de peces per a piano. Cultivà la sarsuela: Nieves (1901) i El derribo del Paralelo (1905).
Escriví sardanes d’una qualitat notable.
(Vic, Osona, 1798 – 1867)
Escultor. Al Museu Episcopal vigatà es conserven alguns projectes de retaules seus.
Fou el pare de Josep Gros i Bancells (Vic, Osona, segle XIX – 1913) Escultor. Succeí al seu pare en el seu taller, que el 1870 traspassà al seu fadrí major Agustí Potellas i Escayola.
(Barcelona, 1913 – 2003)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja. Féu la seva primera exposició individual el 1939, a Palma de Mallorca, i la primera a Barcelona fou presentada l’any següent. Ha obtingut diversos premis.
També ha destacat com a dibuixant.
(Catalunya, segle XX)
Títol, concedit el 1913 a Joan Sampera i Torres, senyor del castell de Montsoriu.
Ha passat als Alier.
Dades dels Països Catalans 