(València, 1841 – 1902)
Periodista i polític republicà. Participà en la revolució del 1868.
Copropietari d’“El Mercantil Valenciano”, combaté la Restauració.
Fou regidor de València (1879-85) i diputat a corts (1893).
(Andratx, Mallorca, 2 setembre 1902 – Vaud, Suïssa, març 1969)
Dirigent republicà. Regidor electe de Palma de Mallorca el 1931, l’any següent ingressà a Acció Republicana, i l’abril de 1934 fou un dels organitzadors de l’Esquerra Republicana Balear, de la qual fou també secretari polític.
L’inici de la guerra civil el sorprengué a Madrid, es traslladà a Barcelona; participà en l’organització de l’expedició del capità Alberto Bayo a les Illes. Fou agregat al consolat de Niça (França), des del setembre de 1936.
Acabada la guerra, residí a Veneçuela fins al 1964, on presidí el Centre Català (1957).
(Maó, Menorca, 27 octubre 1902 – Madrid, 15 octubre 1984)
Professor, advocat i historiador. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Francesc. Fou un dels qui fundà, a Maó, el grup Nostra Parla, d’expansió de la llengua catalana.
Especialitzat en temes menorquins, en va publicar valuosos treballs erudits, especialment sobre la prehistòria i sobre la figura de Mateu Orfila.
(València, 2 febrer 1902 – 26 agost 1986)
Poeta i assagista. Llicenciat en filosofia i lletres i catedràtic.
Ha escrit crítica literària i narracions, així com traduccions poètiques. Una d’aquestes és el Libro de Canciones, de Heine. Obres de poesia originals seves són Floracions (1924), Cançons de terra i de mar (1936) i Recança de tardor (1948).
En la resta de la seva producció destaquen Pensamientos de Luis Vives (1940), Suerte castellana de una estrofa de Ausias March (1944) i una versió actualitzada del Poema del Mío Cid.
Ha preparat les edicions de les obres de Vicent Venceslau Querol: Obres valencianes completes (1958) i Poesías (1964).
(Almàssera, Horta, 22 novembre 1840 – València, 6 febrer 1902)
Escriptor teatral. Ferrer d’ofici i de formació autodidàctica.
El 1868 estrenà amb considerable èxit, la seva primera obra Cada ovella en sa parella, la qual seguiren, entre moltes altres, Un cacique a redolons, Una nuvolà d’estiu, La justícia en les mans brutes, etc.
Col·laborà també a la premsa amb articles i poesies.
(Palma de Mallorca, 25 maig 1853 – 30 novembre 1902)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, amb Joan Mestre i Joan O’Neill, i a Madrid. Moltes obres seves acusen l’exotisme lluminós i pintoresc del Marroc, a la manera de Marià Fortuny.
La seva producció està formada per olis i alguna aquarel·la, molt reduïda i de petit format; féu retrats delicats, amb una penetració psicològica encertada, plasmà objectes quotidians i dels barris marítims de Palma en natures mortes i marines, manifestà el concepte idealitzant i paternalista de la seva classe benestant.
(Alcoi, Alcoià, 25 abril 1834 – Madrid, 13 desembre 1902)
Pintor. El 1851 cursava estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de València, on el 1862 era catedràtic. A les seves obres s’evidencien unes bones qualitats de dibuixant i de colorista.
Pintà temes amables: L’espardenyer, Els banyistes, Una “maja”, El consell del pare, etc; escenes típiques del País Valencià: Tipus de la ribera de l’Albufera o Una valenciana; i quadres de temàtica històrica: Cervantes llegint el Quixot a la presó d’Argamasilla de Alba (1867) i La proclamació de Boabdil (1884).
Excel·lí com a retratista a l’oli: María Guerrero, Federico Chueca i un excel·lent autoretrat.
Féu decoracions al Palau del Marquès de Dosaigües de València i als dels ducs de Santoña i del marquès de Larios (Madrid).
Els seus fills Ferranda i Joan foren també pintors.
(Barcelona, 1854 – Madrid, 1902)
Escriptor. Escriví llibres, col·laboracions de premsa i drames en castellà.
(la Llosa de Ranes, Costera, 1870 – 1902)
Pintor. Fou bon paisatgista. Seguí la línia de l’impressionisme.
Dades dels Països Catalans 