(València, 1856 – 8 setembre 1902)
Periodista i polític. Féu estudis militars, que abandonà per dedicar-se al periodisme. Fou redactor dels diaris madrilenys “El Correo” i “El Resumen”.
Secretari d’alguns polítics de relleu, del governador de Matanzas (Cuba), i fou governador de La Isabela (Filipines).
Autor de De mi cosecha i Los dos primeros años de la Regencia.
(Villena, Alt Vinalopó, 25 juny 1829 – València, 1902)
Polític. Era marquès de Colomer. Fou alcalde de Villena i diputat a corts pels moderats (1861).
La Revolució de 1868 el féu decantar cap al conservadorisme i el carlisme. Fou cap del partit carlí valencià.
(Albocàsser, Alt Maestrat, 18 abril 1902 – Castelló de la Plana, 28 octubre 1991)
Llicenciat en ciències exactes i enginyer industrial per la Universitat i l’Escola d’Enginyers de Barcelona. Patentà uns models de gasògens per a automoció; fou delegat del ministeri d’indústria a Castelló.
Ha publicat monografies tècniques i econòmiques i ha conreat l’assaig i la narrativa en castellà i en català.
Des del 1970 fou president de la Societat Castellonenca de Cultura.
(Felanitx, Mallorca, 1902 – Palma de Mallorca, 11 febrer 1950)
Biòleg, pedagog i lul·lista. Llicenciat en ciències naturals, treballà en el Laboratori Oceanogràfic de Palma des del 1927 i el dirigí a partir del 1940. S’especialitzà en l’estudi del plàncton marí i descobrí algunes espècies noves.
De les seves obres es destaca Introducción al estudio del pláncton marino (1950), en col·laboració amb Ramon Margalef.
Del 1932 al 1934 presidí l’Associació per la Cultura de Mallorca; desplegà una tasca important de divulgació científica en col·legis i mitjançant conferències, i publicà una sèrie d’estudis sobre les relacions entre Ramon Llull i la ciència.
(Elx, Baix Vinalopó, 1902 – 1980)
Historiador. Membre de l’Academia de la Historia i de l’Institut d’Estudis Alacantins.
Publicà, entre altres obres erudites, El castillo de Santa Bárbara, antigua fortaleza de Alicante (1955), Bibliografía de Pego (1957), El Archivo Municipal de Alicante y sus registros sobre linajes (1960), El condado-marquesado de Denia (1964), Nobiliario alicantino (1966), La provincia de Alicante y sus antiguos partidos judiciales (1974) i Toponímia alicantina en la nobiliaria espanyola (1979).
(València, 11 agost 1915 – Alacant, 22 maig 1983)
Historiador. Cronista d’Alacant, ha publicat Privilegios y franquezas de Alfonso X, el Sabio, a Alicante (1959), La iglesia de San Nicolás de Alicante (1960), Alicante monumental (1963), Capítulos de la cofradía de San Nicolás de Alicante, otorgados por Martín el Humano en 1402 (1964), Archivos y bibliotecas de la ciudad de Alicante (1971) i Alicante desde “La Gloriosa” hasta la Restauración (1868-1874) (1972).
Fou germà seu Francesc Martínez i Morellà (València, 1902 – Alacant, 1947) Escriptor. Col·laborà en la premsa d’Alacant i publicà el llibre Mallorca la hechizada (1931) i, en edició pòstuma, l’opuscle, Quins temps, aquells! (1966).
(el Grau de València, 1826 – Cervera di Roma, Itàlia, 1902)
(o Llobera) Pilot. Després del naufragi de quatre fragates (1865) davant del port del Grau, inicià una campanya contra els seus constructors, al diari “Las Provincias”, i hi féu construir el dic de Llevant.
El 1868 fou membre de la junta revolucionària de València i diputat provincial.
Ja gran, el 1880, prengué l’hàbit cartoixà a Vauclaire (França) i posteriorment passà a la cartoixa de Montrieux. En religió prengué el nom propi de Vicent.
(València, 1841 – 1902)
Periodista i polític republicà. Participà en la revolució del 1868.
Copropietari d’“El Mercantil Valenciano”, combaté la Restauració.
Fou regidor de València (1879-85) i diputat a corts (1893).
(Andratx, Mallorca, 2 setembre 1902 – Vaud, Suïssa, març 1969)
Dirigent republicà. Regidor electe de Palma de Mallorca el 1931, l’any següent ingressà a Acció Republicana, i l’abril de 1934 fou un dels organitzadors de l’Esquerra Republicana Balear, de la qual fou també secretari polític.
L’inici de la guerra civil el sorprengué a Madrid, es traslladà a Barcelona; participà en l’organització de l’expedició del capità Alberto Bayo a les Illes. Fou agregat al consolat de Niça (França), des del setembre de 1936.
Acabada la guerra, residí a Veneçuela fins al 1964, on presidí el Centre Català (1957).
(Maó, Menorca, 27 octubre 1902 – Madrid, 15 octubre 1984)
Professor, advocat i historiador. Fill de Francesc Hernández i Sanz, i germà de Francesc. Fou un dels qui fundà, a Maó, el grup Nostra Parla, d’expansió de la llengua catalana.
Especialitzat en temes menorquins, en va publicar valuosos treballs erudits, especialment sobre la prehistòria i sobre la figura de Mateu Orfila.
Dades dels Països Catalans 