(Alacant, 5 agost 1897 – Madrid, 27 novembre 1972)
Militar i historiador. Contraalmirall de l’armada. Fou director del Museu Naval i de l’Instituto Histórico de la Marina i secretari de l’Academia de la Historia.
Entre altres obres, publicà Cartografía marítima española (1931), La náutica española del siglo XVII (1935), El primer viaje de Cristóbal Colón (1943) i Els camins dels catalanismes en la parla marinera de Castella (1971).
(Alaior, Menorca, 23 gener 1830 – París, França, 19 juliol 1897)
Metge i erudit. Doctorat en medicina a Montpeller (1853) i en lletres a París. Estudià grec, llatí, hebreu i sànscrit, i col·laborà en diverses revistes franceses.
Adscrit al corrent positivista, va escriure diversos articles defensant aquesta línia a “Revue Philosophique”. Durant el període 1890-92 col·laborà a “L’Avenç”.
Les seves obres principals són: De la prostitution en Espagne (1857), La médicina a travers les siècles (1865), Un mois à Minorque (1868), Une excursion en Catalogne, Valence, et aux iles Baléares.
Traduí al francès i publicà a París Lo somni, de Bernat Metge.
(Tuïr, Rosselló, 30 març 1889 – Perpinyà, 8 abril 1975)
Poeta i escriptor. Membre de la Colla del Rosselló, fou un dels fundadors de la Companyia dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or (1924), i secretari general de la Societat d’Estudis Catalans (1915-21), on s’ocupà de l’òrgan de l’entitat “La Revue Catalane”.
Poeta popularitzant, bon coneixedor del vocabulari del país, publicà, entre d’altres, El clam roig (1917), Fa sol i plou (1932) i Jocs de miralls (1963).
També escriví teatre costumista: Amos i domèstics (1912), Aqueixa mainada (1913), L’àvia (1962); de monòlegs i proses recollits en els quaderns Fariboles (1917), Gatimells (1918), de notes de folklore i de conferència, i de diversos treballs sobre el parlar rossellonès: El subdialecte català del Rosselló, premi de l’IEC (1917), i Vocabulari rossellonès (uns 750 mots) publicat en la Miscel·lània Fabra el 1943.
Fou germà seu Renat Grandó (Tuïr, Rosselló, 1897 – Perpinyà, 1973) Poeta i escriptor. en francès. Fundà la revista “Art et Action”, col·laborà en diverses revistes, entre les quals “Pantagruel” (París), i publicà el recull Pourpres et ors (Perpinyà 1919).
(Carlet, Ribera Alta, 24 desembre 1897 – Plan, Aragó, juliol 1978)
Pintor. Fou pensionat en la seva joventut per estudiar la pintura flamenca. Ha destacat en l’ensenyament.
S’ha dedicat de preferència als paisatges i als temes florals.
(València, 19 gener 1832 – 3 novembre 1911)
Músic i compositor. Germà de Carles. Va ésser director del conservatori de València (1901).
Autor de sarsueles i òperes (El somniador, El fantasma, 1901, Morel, Sagunt), una Elegia a la memòria de Rossini, obres corals i religioses, tot i que en la seva obra destaquen sobretot els seus poemes simfònics (Nit d’albades, Es xopà hasta la Moma, El festí de Baltasar, L’entrada de la murtra), que amalgamen la música descriptiva amb els elements populars.
També fou germà seu l’escultor Vicent Giner i Vidal (València, segle XIX – 1897).
(Maó, Menorca, 11 febrer 1817 – 25 octubre 1897)
Gramàtic i metge. El 1836 fou desterrat a Barcelona pel fet d’haver participat en uns aldarulls reivindicatius a Maó, d’on fou regidor municipal en diverses ocasions. Defensà el trasllat de la seu episcopal de Ciutadella a Maó. Fundà i dirigí el periòdic “Es Menurquí” (1891), del qual sortiren pocs números.
Escriví, amb la intenció d’introduir una ortografia fonètica per a ús exclusiu dels menorquins, Diccionario menorquín-castellano (1883-87), Quertille des dielécte menurquí (1888) i Tratado de lectura del dialecto menorquín (1870), obres de molt escassa qualitat filològica.
(Andratx, Mallorca, 1897 – Palma de Mallorca, 1978)
Advocat i escriptor. Professor a l’escola normal de Balears.
Col·laborador de la premsa de Madrid i de Mallorca -sobretot a “El Día”-, ha publicat nombrosos assaigs d’història, sociologia, estètica i lul·lisme, alguns dels quals en català.
El 1966 presidí la Federació Balear d’Associacions Familiars, i el 1967 fou procurador a les corts per representació familiar.
Bust femení ibèric, de pedra calcària porosa local. Obra cabdal d’art ibèric. Trobada el 4 d’agost de 1897 en el pujol de l’Alcúdia d’Elx.
Actualment es conserva al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, després d’haver estat al Museu del Louvre durant molt de temps, fou retornada i conservada al Museu del Prado fins al 1971 en que fou traslladada a la ubicació actual.
De mides una mica superiors a les naturals i amb vestigis clars de policromia, representa el cap i bust d’una dona, d’ulls ametllats i llavis perfilats, coberta de joies i amb un complicat pentinat, recorda l’arcaisme grec oriental, del qual es diferència per la majestuosa seriositat.
De datació incerta (segles -IV, -III, -II), algunes teories asseguren que és una falsificació del segle XIX.
(Barcelona, 1897 – 1961)
Actor i director escènic. Actuà intensament al teatre català.
(Pedralba, Serrans, 12 octubre 1827 – Palma de Mallorca, 14 novembre 1897)
Prelat. Fou professor dels seminaris de València i de Toledo, i ardiaca de Mondoñedo (Galícia) i també de Toledo. Durant un temps residí a Amèrica.
De tornada fou arxipreste a Saragossa, d’on fou nomenat (1881) bisbe auxiliar de la mateixa seu. Més tard fou bisbe de Tenerife.
El 1885 fou nomenat bisbe de Mallorca, dignitat que exercí fins a la seva mort.
Dades dels Països Catalans 