(Moncofa, Plana Baixa, segle XIX – València, 1888)
Arxiver. Fou arxiver municipal. Reorganitzà l’arxiu valencià i féu una tasca meritíssima en la classificació i restauració de documents i textos antics dels fons al seu càrrec.
Fou el pare de Francesc i de Vicent Vives i Liern.
(Alcoi, Alcoià, 2 juliol 1841 – 10 juliol 1888)
Escriptor. Inicià la carrera eclesiàstica, però l’abandonà per ocupar-se dels negocis familiars.
Escriví obres teatrals, representades a Alcoi, com El tullit de fa tres sigles (1865), La font de Montal o un criment del feudalisme i Alcoi per l’Archiduque o el suplici de Perera.
(Perpinyà, 13 juliol 1888 – 3 setembre 1993)
Organisme col·legiat de la justícia andorrana. Dependent de l’autoritat del copríncep francès, paral·lel i amb atribucions idèntiques a les del Tribunal Superior de la Mitra.
Els litigants disconformes amb la resolució del jutge d’apel·lacions poden acudir a qualsevol dels dos tribunals superiors, de Perpinyà i de la Mitra, i pertany exclusivament al tribunal elegit de conduir el procés de la causa fins a la sentència definitiva.
El 1993 fou substituït pel Tribunal Superior de Justícia d’Andorra.
(Artà, Mallorca, 1888 – Palma de Mallorca, 1955)
Escriptor i eclesiàstic. Tres anys d’estada al Marroc, dedicat a investigacions folklòriques i paleontològiques, li serviren per escriure Atrio de morería, Resumen de la historia de Ceuta, Al Araix, Huellas protohistóricas del Mogreb i Abyla Herculana: introducción al estudio de la etnogenia berberisca. Féu estudis lul·lians.
És autor d’una novel·la De com Icarus perdé les ales (1932), del tractat Theologumena, apología del Catolicismo contra los errores modernos (1927) i de l’assaig Feminalia: Introducción al estudio de la pedagogía femenina, que fou traduït al francès i a l’italià. El 1947, amb el pseudònim de Rusticus Silvíger, publicà un volum de balades: Trilogia del sentiment.
(València, 10 juliol 1813 – Madrid, 8 abril 1888)
Polític i advocat. Republicà federal, fou diputat (1854 i 1869) i ministre d’ultramar amb la I República (del 22 febrer al 29 juny 1873); com a tal va declarar la llibertat dels esclaus a l’illa de Cuba.
Un cop caiguda la República, continuà fidel a Francesc Pi i Margall i formà part del Consell federal (1882-83).
Col·laborà en diferents periòdics, des dels quals defensà els seus ideals.
(Palma de Mallorca, 3 maig 1888 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 18 febrer 1966)
Músic. Deixeble de Enric Granados i de Felip Pedrell. El 1939 s’establí a Mèxic, on va residir fins a la mort, i hi va fer una important tasca docent.
En les seves composicions s’inspirà en la deu melòdica mallorquina. Obres: Danses mallorquines, Cançó trista, Ritual de pagesia, etc.
(País Valencià, segle XIX – )
Títol concedit el 1888 a Josep Maria Romeu i Crespo, comandant de cavalleria i coronel de milícies, en record del seu avantpassat, heroi de la guerra del Francès, Josep Romeu i Parres.
Continua en la mateixa família.
(Maó, Menorca, 1 juliol 1888 – )
Publicació periòdica. De caràcter científic i literari referida principalment a l’illa. Fundada per Joan Seguí i Rodríguez i Pere Riudavets i Tudirí.
Ha sofert algunes interrupcions temporals -la més llarga, del 1934 al 1943-, raó per la qual ha tingut èpoques, la darrera iniciada el 1961. Des del 1906 és òrgan de l’Ateneu de Maó. Cal destacar la direcció de Francesc Hernández i Sanz (1898-1934).
És d’obligada consulta per a qualsevol mena d’estudis sobre l’illa de Menorca. El 1963 Miquel Barber i Barceló publicà un Índice de la Revista de Menorca que abastà les sis primeres èpoques.
(València, 1839 – Paterna, Horta, 1888)
Gravador. Estudià filosofia i lletres a València i aprengué dibuix amb Rafael Montesinos i gravat a Madrid. Obtingué diversos premis (València, Madrid, París i Londres).
El 1870 aconseguí la plaça de gravador de la Fàbrica Nacional del Sello, i el 1873 fou catedràtic de gravat i de dibuix de model antic i més tard secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de València i membre de l’École de Gravure de París.
La seva producció fou abundant.
Dades dels Països Catalans 