(València, 1 novembre 1874 – Altea, Marina Baixa, 15 agost 1954)
Advocat i polític. Fou diputat a corts per la Vila Joiosa i Pego del 1902 al 1923.
Ocupà la sots-secretaria d’instrucció i belles arts (1917) i la de treball, comerç i indústria (1919-21). Rebé el comtat d’Altea (1920).
És autor de La suspensión de pagos (1902) i Orientaciones pedagógicas (1941), entre d’altres obres.
(Illes Balears, segle XIX – 1874)
Militar. De molt jove lluità a la guerra del Francès contra les forces napoleòniques.
Hi excel·lí fins a obtenir el grau de coronel.
(Alberic, Ribera Alta, 1874 – Alacant, 24 octubre 1932)
Escriptor. Escriví per al teatre en català i en castellà, i col·laborà a diversos periòdics.
És autor de les operetes Foc en l’era! i Les enramaes.
(País Valencià, 19 juliol 1873 – 13 gener 1874)
Aixecament que tingué lloc durant la I República, amb la finalitat d’establir un règim federal que concedís autonomia a les regions, províncies i municipis (els cantons). Les Corts no aprovaren el projecte de Constitució federal, Pi i Margall dimití de president de la República i fou substituït per Salmerón.
El 19 de juliol esclatà a València, el 20 a Castelló de la Plana (acabdillat pel diputat Gonzàlez Chermà) i una mica més tard a d’altres localitats valencianes. Martínez Campos prengué València (8 agost) i només continua resistint Cartagena fins al 13 de gener de 1874.
(Palma de Mallorca, abril 1873 – gener 1874)
Periòdic republicà federal. Dirigit per Fèlix Mateu i Domeray, que publicà 33 números, fins que fou suspès per ordre governativa.
Tenia la redacció a la societat de socors mutus L’Auxili Federal i representava una escissió dels federals que publicaven “El Iris del Pueblo”.
De fora Mallorca hi col·laboraren Roque Barcia, Jose Paul y Angulo i Mina Puccinelli.
(València, 1806 – 1874)
Impressor i escriptor. Establí la seva impremta el 1841 i publicà el periòdic “El Tabalet” (1847), així com molta literatura popular dialectal.
Col·laborà en diversos diaris valencians i va escriure, entre altres obres, Idea del lemosín o sea la lengua valenciana comparada con otros idiomas (1846).
Fou el pare de Josep Manuel Blat i Soto.
(Cadis, Andalusia, novembre 1874 – València, 20 juny 1929)
Polític. Fill de pares italians, arribà a València de petit. S’afilià ben aviat al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez, de qui fou el més íntim col·laborador. Quan Blasco i Ibáñez es retirà de la política activa (1908), Azzati el substituí a la direcció del diari “El Pueblo” i a l’escó parlamentari.
El 1912 independitzà el blasquisme de la disciplina lerrouxista, reestructurant l’organització del partit -del qual fou cap indiscutit fins a la seva mort-, que adoptà el nom oficial de Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA). Fou diputat a corts en nombroses ocasions i portà el seu partit, per mitjà d’una política poc escrupolosa i oportunista, a controlar la vida política a la província de València.
Combaté durament les idees valencianistes, però arran del 1918 modificà aquesta actitud i mantingué una posició política ambigua envers els grups valencianistes. Comptà amb el suport electoral dels anarco-sindicalistes, de decisiva importància al País Valencià.
La seva actuació en la vaga de ferroviaris valencians, el juliol de 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris, fou considerada com la d’un agent provocador del govern.
A la seva mort, el PURA, dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez, entrà de nou en l’òrbita del radicalisme lerrouxista.
(València, 14 maig 1797 – Madrid, 9 gener 1874)
Agrònom i botànic. Fou catedràtic d’agricultura a Burgos, director de l’Escuela Central de Agricultura des del 1856 i jardiner major del jardí botànic de Madrid. Membre de la Real Academia de Ciencias, de Madrid.
És autor de nombrosos treballs sobre temes d’agricultura i inventor d’una arada que porta el seu nom.
(Borriana, Plana Baixa, 1874 – Madrid, 1934)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Tortosa i a Roma, on es doctorà en filosofia, teologia i dret canònic. En tornar a la Península el 1891, fou nomenat professor de dret públic de la Universitat Pontifícia de Tarragona.
El 1903 ocupà la canongia doctoral de Múrcia, on fundà i dirigí “La Verdad”. El 1907 passà a formar part del capítol de València, on, per encàrrec de l’arquebisbe, dirigí “La Voz”, i ocupà la càtedra de dret administratiu de la Facultat Pontifícia Valenciana. El 1914 es traslladà a Toledo com a bisbe auxiliar i el 1921 fou nomenat bisbe d’Oviedo.
De la seva obra, cal esmentar Cursus iuris publici eclesiastici i La personalidad de la mujer.
(Palacios de Benaver, Castella, 1874 – Manila, Filipines, 1943)
Pintor. Monjo de Montserrat des del 1890. Deixeble de Francesc Morell, amplià estudis a Roma.
La seva obra és principalment a Montserrat, Samos i Monforte de Lemos (Galícia), Nueva Sinoia (Austràlia) i la fundació montserratina de Manila.
Dades dels Països Catalans 