Arxiu d'etiquetes: 1868

Sempau i Barril, Ramon

2 Respostes
(Barcelona, 21 febrer 1868 – 22 gener 1910) Escriptor i periodista. Formà part de la Colla del Foc Nou i de l’equip de redacció d’“El Diluvio”. En iniciar-se el procés de Montjuïc, hagué de fugir a França (1896-97). De tornada, atemptà el 3 de setembre de 1897 contra Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l’anarquisme i principal responsable de les tortures del procés de Montjuïc. Fou empresonat i jutjat militarment abans de passar a la jurisdicció civil, que l’absolgué. Escriví llavors Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich (1900) i la novel·la Esclavas del oro (Trata de blancas) (1902). Posteriorment col·laborà a “Occitània” (Tolosa 1905).

Fabra i Poch, Pompeu

61 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)

Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.

Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.

Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)

El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.

No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)

Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).

Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.

Cortada i Sala, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)

Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).

L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña  1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.

També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.

Comas i Solà, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 17 desembre 1868 – 2 desembre 1937)

Astrònom. Llicenciat (1889) en ciències físico-matemàtiques, dirigí la instal·lació de l’Observatori Fabra i en presidí la Secció Astronòmica (1904-37). El 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Al costat de notables treballs d’investigació, realitzà una important tasca divulgadora amb la publicació de llibres (Fotografia del cel, 1898; Astronomia, 1927) i articles, i la fundació de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica (1911), que presidí fins a la seva mort.

Va descobrir dos cometes, un estel variable i onze asteroides, un dels quals porta el nom de Barcelona. Va ser director del Servei d’Astronomia de la Generalitat i membre de diferents institucions acadèmiques.

Capmany i Farrés, Aureli

7 Respostes

(Barcelona, 26 febrer 1868 – 9 octubre 1954)

Folklorista i escriptor. De formació autodidacta, s’interessà en l’estudi dels costums catalans, especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars.

Va treballar durant molts anys a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona i va ser un dels fundadors de l’Esbart de Dansaires (1907) i de l’Orfeó Català (1891), i dirigí l’Esbart Català (1909).

També va fundar i va dirigir “En Patufet” (1904) i col·laborà en altres publicacions infantils, com “La Rondalla del Dijous” (1909), “La Mainada” (1921-23) i “Plançons” (1933), i també a les revistes “D’Ací i d’Allà” i “Esplai”.

Entre altres títols, va publicar Cançoner popular (1901-13), Rondalles per a nois (1904), Cançons i jocs cantats per la infantesa (1923), Com es bella la sardana (1924), De marionetes i titelles (1928), La sardana a Catalunya (1948), El ball i la dansa popular a Catalunya (1948), La dansa a Catalunya (1935-53), i estudis sobre costums populars: Baladrers de Barcelona (1947) i Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951).

Fou el pare de Maria Aurèlia Capmany i Farnés.