(Castelló de la Plana, 1867 – 20 desembre 1918)
Periodista. Era notari i membre del Centre Artístic de Castelló.
Escriví molt a la premsa del seu temps, especialment a “La Tribuna” castellonenca, on publicà molts articles que influïren bastant sobre l’opinió pública local.
(Llíria, Camp de Túria, 2 març 1791 – 28 maig 1867)
Advocat i erudit, Jurisconsult de la casa d’Alba, fou empresonat per les seves idees liberals.
Escriví i publicà el Diccionario valenciano-castellano (1851), reeditat amb èxit, i ajudà els renaixentistes valencians en llur presa de consciència del fenomen de la llengua i de la cultura.
(Palma de Mallorca, 1735 – 1813)
Fill de Ramon Despuig i Cotoner i germà de Antoni. Fou el quart comte de Montenegro i sisè de Montoro.
Carles IV de Borbó, el 1795, per la seva participació de la guerra de Portugal (guerra de les Taronges), li concedí tractament i honors de gran d’Espanya.
Fou el pare de Ramon Despuig i Safortesa, i de:
Joan Despuig i Safortesa (Palma de Mallorca, 1776 – 1853) Sacerdot. Exercí diversos càrrecs públics i destacà com a entès en antiguitats i com a poeta en llengües clàssiques.
Maria Lluïsa Despuig i Safortesa (Palma de Mallorca, 1777 – 1867) Es casà amb l’hereu de la branca dita del Rellotge i, per mort (1848) sense fills i renúncia dels seus germans, traspassà als seus descendents els béns i títols de la seva línia de Mallorca.
(Monthermé, França, 1867 – Stavelot, Holanda, 1935)
Pintor. Treballà a Catalunya i a Mallorca (1900-02).
Els seus paisatges, nebulosos i esfilagarsats, influïren considerablement damunt el Joaquim Mir i Trinxet de l’època mallorquina i damunt Sebastià Junyer i Vidal i diversos artistes de l’escola Pollencina.
La seva exposició del gener de 1902, a la Sala Parés de Barcelona, tingué un gran ressò.
(Ciudad Darío, Nicaragua, 1867 – León, Nicaragua, 1916)
Poeta. Pseudònim de Félix Rubén García Sarmiento. Viatjà per Amèrica i Europa. A Barcelona es relacionà amb Rubió i Lluch, Santiago Rusiñol i Eugeni d’Ors.
En 1906-07 passà una temporada a Mallorca, féu estreta amistat amb Joan Sureda i Bimet i escriví l’obra en prosa La isla de Oro i una sèrie de poemes.
El 1913, malalt i esgotat, es retirà a la cartoixa de Valldemossa, on escriví Mallorca de Oro i els poemes La Cartuja, Valldemossa i Danzas gimnesias. El 1914 anà a Barcelona i als EUA.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 abril 1801 – Sevilla, Andalusia, 15 març 1867)
Metge militar.
Autor d’Anales históricos de la medicina en general y biográfico-bibliográficos de la española en particular (1841-45), font d’informació bàsica per a la història de la medicina espanyola.
(València, 21 gener 1766 – 28 juny 1808)
Novè comte de Castellar i onzè de la Vilanova, i baró d’Estivella i de Novetlè. Fill de Vicent Maria de Castellví i de Montsoriu.
Recollí la successió de la línia troncal i fou també setè comte de Carlet. Fou l’avi d’:
Helena de Castellví i Shelly (València, 16 octubre 1821 – Madrid, 29 desembre 1863) Es casà amb l’infant d’Espanya Enric de Borbó, primer duc de Sevilla. La seva rebesnéta fou:
Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon (Madrid, 1867 – Barcelona, 22 maig 1949) Onzena comtessa de Carlet i tretzena del Castellar, títols que aportà, per matrimoni, als Armet de Barcelona i fou la darrera Castellví de la línia de Castellar.
(Ciutadella, Menorca, 1791 – 1867)
Escriptor. Canonge, notari apostòlic i comissari del Sant Ofici. Religiós agustí. Exercí d’examinador sinodal a Menorca i a Jaén. Perseguit per reialistes, fou tramès a Barcelona, on romangué empresonat setze mesos durant el Trienni Constitucional. Fou nomenat ardiaca de la seu de Ciutadella el 1822.
Redactà els articles geogràfics relatius a Menorca del Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal, de Miñano. És autor de panegírics episcopals i dels manuscrits Noticias y documentos para escribir la historia eclesiástica de Menorca i Historia de los templos de Menorca.
(Ceret, Vallespir, 1867 – Perpinyà, 1959)
Historiador i sacerdot.
De la seva producció sobresurten les obres Promenades archéologiques: Elna et sa cathédrale (1909), L’abboye de Saint-André-de-Sureda (1911), La seigneurie du Vernet (1947) i Le mystère de la Crèche.
(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)
Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.
Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).
La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.
A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.
Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.
Dades dels Països Catalans 