(València, 30 març 1843 – 9 març 1899)
Polític. Estudià a França i a Bèlgica. D’ideologia catòlica i liberal, cursà la carrera diplomàtica a Madrid, però l’abandonà per la política. Fou secretari del ministre d’estat (1868-69) Juan Álvarez de Lorenzana.
Dirigí el diari “La Patria” de Madrid i col·laborà en diaris de València, ciutat on representà el polític andalús José López Domínguez. Publicà la novel·la Eulalia (1865).
(Castelló de la Plana, 1777 – Madrid, 1843)
Cantant i eclesiàstic. Fou tenor de la capella de música de la seu de València, de la de les Descalzas de Madrid i, finalment, de la Capilla Real de Madrid.
La seva veu fou considerada realment excepcional i li valgué un alt prestigi.
(Maó, Menorca, 1843 – 1915)
“Mestre Manxa” Poeta popular. Publicà una gran quantitat de glosats sobre temes diversos, dels quals hom pot destacar el Glosat nou sobre s’emigració espanyola a sa República Argentina (1889), Memòries dels sigle XIX o Alerta ciutadans!.
(Perpinyà, 1843 – 1878)
Marí. Germà gran d’Alfred. Des dels disset anys actuà en diverses campanyes. Començà per la d’Itàlia (1860), on fou condecorat. Participà a les expedicions de Xina, Coxinxina i Mèxic.
A la guerra contra Alemanya de 1870 fou ferit al setge d’Estrasburg el 16 d’agost. Reincorporat amb gran zel, fou gravíssimament mutilat per una granada el 23 de setembre. Rebé la medalla militar.
Amb la salut molt malmesa, moriria jove. El seu nom, amb la del seu germà Alfred, figura al monument commemoratiu de 1870 alçat a Perpinyà.
(Palma de Mallorca, 1843 – Madrid, 1894)
Filòleg. Fou catedràtic de sànscrit a Madrid i escriví una gramàtica d’aquella llengua.
(Madrid, 9 setembre 1843 – 20 gener 1917)
Pintor. Fill de Ferran Ferrant i Llausàs. Inicià els seus estudis sota la direcció del seu oncle Lluís i després anà a l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República.
És autor de l’Enterrament de Sant Sebastià i de Cisneros fundant l’Hospital de la Caritat a Illescas, entre altres obres. Dels seus nombrosos murals cal citar el realitzat per al Palau de Justícia de Barcelona. Guanyà primeres medalles a les exposicions nacionals del 1878 i el 1892.
Pintor d’història, és, tanmateix, més apreciable pels seus apunts, vius i espontanis, i pels seus quadres de paisatges i figures, de colors vius i pinzellada nerviosa.
Foren fills seus Alejandro i Àngel Ferrant i Vázquez.
(Palma de Mallorca, 1843 – 1924)
Mestre d’obres, escriptor i arqueòleg. Fill de Miquel Ferrà i Font, estudià dibuix amb Miquel Salvador i es formà professionalment a l’Escola Especial de Mestres d’Obres de València.
Va desenvolupar una gran activitat com a restaurador, féu obres meditadament neogòtiques, féu algun edifici dins un estil pre-modernista i projectà cases barates, per a treballadors, que tractaven d’adaptar-se als materials disponibles i a les necessitats dels destinataris.
Fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul·liana (1880) i va crear i dirigir el Museu de la Sapiència (1880-1904), i publicà un Álbum artístico de Mallorca (1874).
Fundà i dirigí, conjuntament amb Mateu Obrador, el setmanari “L’Ignorància” (1879), revista satírica de crítica local, i va col·laborar assíduament a la premsa mallorquina i del Principat.
També va publicar alguns volums de poesia, on seguí una línia de costumisme realista (Comèdies i poesies, 1872; Flors i fulles, 1898; Brots d’ortiga, 1900; Glosa i Prosa, 1916; Hores sèries, darrer aplec de glosa i prosa, 1916; Proses i poesies, 1929), i de narracions (Història del rei en Jaume I d’Aragó el Conquistador, 1912; Ciutat ha seixanta anys, 1918, i Coses nostres, 1926).
Fou un dels creadors del teatre mallorquí, i escriví peces teatrals de caràcter costumista en vers, com Es calçons de Mestre Lluc (1871), Un estudiant del dia (1881), Pastorells amb alegria d’en Janet i companyia (1926) i Pastorell de Na Rebeca i Na Susana (1926).
Fou el pare de Miquel Ramon i de Bartomeu Lluís Ferrà i Juan.
(Palma de Mallorca, 1843 – 1917)
Enginyer de camins. Acabada la carrera el 1868, el 1871 publicà un estudi demostrant la possibilitat econòmica de construir un ferrocarril de Palma de Mallorca a Inca, que donà com a resultat la creació de la Societat del Ferrocarril de Mallorca, amb capital mallorquí, de la qual fou enginyer vitalici.
Sota la seva direcció hom construí la línia fins a Inca (1873-75) i les prolongacions fins a sa Pobla (1878), Manacor (1897), Felanitx (1897) i Santanyí (aprovada el 1913). Com a cap d’obres públiques, càrrec que exercí fins al 1907, millora la xarxa de carreteres i en construí de noves. Fou proclamat fill il·lustre de Palma (1902).
Publicà diversos treballs d’enginyeria i urbanisme: La ciudad de Palma. Su industria, sus fortificaciones, sus condiciones sanitarias y su ensanche (1885), obra que sintetitzà de forma brillant i tecnificada, les aspiracions de la ciutat de sortir del clos de les murades, que s’aconseguí el 1902.
(Godella, Horta, 1843 – València, 1920)
Compositor. S’establí a València, on es dedicà a l’ensenyament.
És autor de les sarsueles Apuros d’un novençà, El mestre d’escola, El suplicio de un tutor, etc.
(València, 1843 – 1911)
Advocat i periodista. Fou director d’“El Mercantil Valenciano”.
Escriví en castellà diversos treballs de caràcter jurídic, històric i econòmic: El concepto del derecho según las modernas escuelas alemanas (1878), La influencia de la Iglesia en la edad media en el desarrollo del derecho público de Europa (1876), Los regímenes penitenciarios (1880), Colección de documentos inéditos del Archivo General del Reino de Valencia (1894).
Dades dels Països Catalans 