(València, 1748 – 23 març 1818)
Pintor. Fill del gravador Josep Espinós. Professà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, que dirigí des del 1787.
Conreà el paisatge i la pintura de flors i ornaments. Excel·lí molt en aquesta darrera especialitat, especialment en els quadres de pitxets, on es percep la influència dels pintors flamencs.
(Perpinyà, 24 febrer 1818 – 27 setembre 1896)
Musicògraf. Escriví articles sobre temes musicals catalans: Noëls catalans (1862) i Histoire de l’harmonie religieuse aux XV et XVI siècles en Roussillon (1868).
És autor del mètode Principes de plain-chant (1864) i del treball De la musique religieuse.
(Perpinyà, 1818 – Saint-Cloud, París, França, 1854)
Compositor i crític musical. Obtingué el premi Roma amb la cantata La vendetta (1838).
Fou director d’orquestra a l’Opéra de París i al Théâtre Italien.
Escriví música d’església i les òperes L’hôtesse de Lyon (1844), Le mousquetaire (1844), Tabarin (1852).
(València, 8 desembre 1818 – Madrid, 9 novembre 1841)
Militar. Voluntari contra els carlins, el 1835 ascendí a capità. El 1841 prengué part en la conspiració contra Espartero i atacà l’escala principal del palau reial de Madrid.
Fou fet presoner i afusellat.
(Xàtiva, Costera, 16 febrer 1818 – 28 setembre 1884)
Tipògraf i escriptor satíric. De filiació política liberal, col·laborà en diversos periòdics d’aquest caràcter, especialment a “La Federación” (1870), on signava amb el pseudònim d’El Músic Major.
Publicà opuscles de poemes humorístics (Poba Eixàtiva!, La peixca de l’aladroc, etc), sovint destinats a ésser difosos en festes populars. La seva obra més important és La creu del matrimoni (1886), narració fantàstica, en prosa i en vers, de to sarcàstic i a estones obscè, que fou objecte de condemna i de persecució per l’arquebisbe de València.
Escriví també en castellà (El vendedor de estudiantes, Mis pensamientos sobre los retratos).
(Madrid, 1818 – País Valencià ?, 1891)
Polític. Professor d’arts plàstiques a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
El 1868 s’allistà a la milícia republicana, de la qual fou després comandant. Elegit el 1873 president de la junta revolucionària del cantó valencià, s’enfrontà a l’exèrcit de Martínez Campos, que dominà València i dissolgué la junta.
(València, 1818 – 1850)
Escriptor i advocat. És autor de treballs històrics i de quadres de costums valencians, a més d’abundants col·laboracions periodístiques.
(Barcelona, 1818 – Madrid, 1870)
Jurista. Era catedràtic de l’Escola de Notaris de Madrid. Fou diputat a corts.
És autor de diverses obres de caràcter jurídic.
Pere Antoni Comte (Vic, Osona, segle XVIII – 1818) Compositor. Exercí com a mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona i de la catedral de Segòvia. És autor d’un cèlebre Te Deum (1814) per a quatre veus reals, dos orgues i gran orquestra, el Fernandino, anomenat així perquè fou escrit per celebrar el retorn de Ferran VII de Borbó.
Rafael Comte (Catalunya, segle XVIII) Compositor. Després d’haver actuat en diferents ciutats hispàniques fou sots-mestre de la catedral de Barcelona i mestre de capella de la catedral de Girona a partir del 1794. La seva producció comprèn 80 obres: misses a quatre, a cinc i a vuit veus amb orquestra, magnificats i nadales.
Dades dels Països Catalans 