(Rosselló, 1795 – 1885)
Escriptora. És autora d’un elogi de Mme. de Sevigné premiat per l’Acadèmia Francesa.
La seva poesia L’ange gardien adquirí una certa popularitat.
(Rosselló, 1795 – 1885)
Escriptora. És autora d’un elogi de Mme. de Sevigné premiat per l’Acadèmia Francesa.
La seva poesia L’ange gardien adquirí una certa popularitat.
(Perpinyà, 1795 – 1865)
Escriptor. Fou un dels fundadors de la Societat Filomàtica de Perpinyà (1833), de la qual fou repetidament secretari. Tingué una actuació destacada en la creació de centres escolars gratuïts a Perpinyà.
Publicà, entre altres obres, estudis històrics, com Ephémérides de l’hôpital Saint-Jean et de l’hospice de la Miséricorde, i el llibre de poemes Raison et folie (1835).
(València, vers 1795 – 1860)
Pintor i gravador. El Museu de València guarda la còpia que féu del famós quadre de Mengs La Verge i l’Infant. Més personal és la seva obra de gravador de coure.
(València, 11 desembre 1743 – 27 febrer 1795)
Arquitecte. Fou deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual esdevingué acadèmic de mèrit (1773) i tinent director (1788); també fou nomenat acadèmic de mèrit de la de San Fernando, de Madrid (1781).
Projectà i construí la capella de la Verge del Populo a Quart de Poblet i el cambril de Sant Crist a l’església del Roser del Gra. Intervingué en nombroses obres d’enginyeria a València, Múrcia, Catalunya i Aragó.
(Perpinyà, 8 desembre 1795 – París, França, 18 octubre 1864)
Músic i instrumentista de trompa. A catorze anys donà a conèixer al Teatre de Perpinyà les seves qualitats com a trompetista. Director de la Societat Musical de Perpinyà (1818).
Anà a París (1820), on fou membre de la capella reial de Carles X a partir del 1825 i entrà al servei de Lluís Felip el 1832. Fou professor de trompa del Conservatori de París (1842-60).
Escriví un mètode complert de trompa i compongué nombroses peces, especialment per a aquest instrument (Concert en fa, Rondeau pastoral, fantasies, solos, duos, quartets, estudis nocturns, preludis, capricis, exercicis).
(Perpinyà, 1795 – París ?, França, segle XIX)
Escriptor. Residí a París, on fou professor de l’Institut Històric i de l’Ateneu Imperial.
És autor d’obres docents i d’altres escrits, tots en francès.
(País Valencià, 1795 – 1857)
Militar i escriptor. És autor de Traducciones científicas, en sis volums, i d’altres obres.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1795 al noble Vicent Antoni de Figuerola i de Villana, baró de Nàquera i senyor de Cordelles.
Passà als Arróspide i als Trénor.
(València, 13 abril 1743 – Ferrara, Itàlia, 25 maig 1795)
Poeta en castellà i en italià. Fou alumne del Col·legi de Cordelles a Barcelona i estudià, després, humanitats. El 1759 entrà a la Companyia de Jesús. Arran de l’expulsió, residí a Ferrara, on fou ordenat prevere.
És autor de Valencia, poema en tres cants (1704), i deixà inèdita El espíritu de las bellas artes, en tres volums, que combatia Esteban de Artega, i diverses poesies i traduccions de clàssics.
(València, 1720 – Madrid, 1795)
Arabista. Religiós franciscà descalç (1743). El 1755 se n’anà a Jerusalem com a missioner; el 1757 passà al col·legi de la Conversió de Sant Pau de Damasc, on fou lector d’àrab.
Retornat a València, el 1771 fou destinat al col·legi de Benigànim, i després a Madrid (1775), on fou membre de l’Academia de la Historia.
Publicà Gramática arábigo-española (1775) i Diccionario español-latino-arábigo (1787) en tres volums.