(Reus, Baix Camp, 31 agost 1772 – Cocabambilla, Perú, 26 agost 1846)
Missioner del col·legi d’Ocopa. Participà amb Narcís Girbal a les exploracions de la conca superior del Marañón. Seguí el riu Santa Ana i Cocabambilla (1799-1807), i escriví un Diario de la expedición.
Morí quan acompanyava l’expedició científica francesa del comte de Castelnau pel riu Urubamba.
(Barcelona, 1772 – Florència, Itàlia, 1835)
Escriptor. Passà la seva joventut a Itàlia. Tornà a Catalunya per tal de fer les campanyes de 1793 i 1794 contra França.
Durant la guerra del Francès es negà a prestar jurament a Josep Bonaparte. Aquest determini motivà la confiscació dels seus béns, que ja no havia de recuperar, i un temps de captiveri a Dijon (França).
Escriví indistintament en italià, castellà i francès: Racolta di varie poesie (Milà, 1792), Comedias (Madrid, 1797), Poesies, Amélie et Clotilde (París, 1813), Mémoires sur l’expedition de Quiberon (París, 1820), Museum moral (París, 1823) i Angélique (París, 1930).
(Montblanc, Conca de Barberà, 28 juliol 1772 – 1840)
Escultor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, que el pensionà a l’acadèmia de San Fernando de Madrid, on féu el baix relleu de Sant Pere guarint un paralític.
Establert a Palma de Mallorca (1810), treballà amb l’escultor Josep Antoni Folch en el panteó del marquès de la Romana.
Retornà a Montblanc el 1814. Treballà per a Montblanc, Poblet, Valls, Reus, etc. Sobresurten els seus crucifixos (com el de Santa Maria de Montblanc).
La seva obra es ressent de les limitacions imposades pels cànons neoclàssics.
(Matadepera, Vallès Occidental, 21 febrer 1772 – Barcelona, 4 febrer 1850)
Advocat i polític. Es distingí durant la guerra del Francès prenent part activa en la Junta Superior del Principat de Catalunya reunida a Lleida (1808).
Aquest organisme el nomenà intendent de la província, membre de la comissió de finances i d’una comissió judicial que havia de substituir en les seves funcions l’audiència de Barcelona, aleshores sota domini francès.
Més tard, durant el trienni constitucional, fou ministre de la junta nacional del crèdit públic i ministre de finances en el segon govern d’aquell període, presidit per Eusebio Bardaxí (1821-22).
El 1834, com a sots-delegat de foment, exposà a l’ajuntament de Barcelona un informe sobre la creació de la Societat Econòmica d’Amics del País, la qual fou constituïda poc després.
(San Roque, Andalusia, 11 gener 1772 – Palma de Mallorca, 5 juliol 1817)
Militar i polític liberal. En iniciar-se la guerra del Francès s’oferí al govern espanyol, i es distingí en diversos fronts, especialment en l’alliberament de Catalunya, d’on fou nomenat capità general el 1811.
En tornar Ferran VII de Borbó (1814) fou substituït i es retirà a Vinaròs, però el 1817 preparà a Caldes d’Estrac, juntament amb els germans Milans del Bosch, un alçament per restablir el règim constitucional. Fracassat aquest, Lacy es deixà agafar sense intentar fugir; l’alta estima de què gaudia a Catalunya i els contactes que tenia amb personalitats notables de la burgesia barcelonina, l’inclinaren a creure que la vida no li perillava.
Fou jutjat gairebé en secret i, malgrat la falta de proves, el capità general Castaños el condemnà a mort. Aquest, tement una commoció popular, féu córrer la veu que havia estat indultat i el traslladà al castell de Bellver, a Mallorca. El mateix Lacy creia en l’indult, però a la matinada del 5 de juliol fou afusellat. El 1820 les corts constituents el declararen benemèrit de la pàtria en grau heroic.
Dades dels Països Catalans 