(Benasc, Ribagorça, 31 desembre 1745 – València, 14 febrer 1821)
Polític i militar. Fou secretari de guerra de Carles IV (1799-1801), capità general de Mallorca (1796-98), de València (1798-99) i de Catalunya (1799).
Fracassà en pretendre d’organitzar batallons de milícia a València, davant l’oposició de la ciutat. El 1808 no volgué prendre el comandament de la ciutat de Saragossa.
Sufragà les despeses per a la construcció dels banys de Benasc (1801).
(Campdevànol, Ripollès, 1745 – Manresa, Bages, 1818)
Frare caputxí. Fou provincial de l’orde (1798-1801).
És autor de la Crónica de la santa provincia de capuchinos de la Madre de Dios de Cataluña, 1578-1633. L’obra fou inclosa en gran part a la Biografía hispano capuchina publicada pel cardenal Vives i Tutó el 1891.
(Barcelona, 1745 – segle XIX)
Metge. Membre de les acadèmies de medicina de Barcelona, de Madrid i de París.
Publicà treballs sobre els atacs de feridura, les morts sobtades a Barcelona (1781) i l’alletament dels infants (1792), i, en col·laboració amb Ignasi Lacaba, un Curso completo de anatomía del cuerpo humano (1796-1800), que fou el primer tractat modern d’anatomia publicat a la Península.
És un autor important en el ressorgiment de la medicina catalana.
(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)
Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.
Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.
Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.
L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.
(Barcelona, 7 febrer 1745 – 16 octubre 1821)
Escultor. Artísticament representa el trànsit entre el darrer barroc i el rococó, encara que les seves primeres imatges deixaven sentir la influència del neoclàssic (estàtues d’apòstols conservades a Montserrat).
El seu primer mestre fou l’arquitecte i escultor Pere Costa; després passà, l’any 1761, a Valls, al taller de Lluís Bonifaç, on cultivà el sentit artesà de l’escultura.
L’any 1770 ingressà al col·legi d’arquitectes, escultors i tallistes, i el 1778 presentà un baix relleu a l’Acadèmia de San Fernando que li valgué el nomenament d’acadèmic numerari.
Des del punt de vista estilístic, la seva obra acusa tres estils: barroc (Sant Joaquim i Santa Anna de l’església de la Mercè, Sant Bru de l’església de Sant Jaume, Sant Agustí i Santa Eulàlia de l’església de Santa Anna, totes a Barcelona); francament acadèmic (sèrie de Sant Josep Oriol, La Verge dels Desamparats de l’església del Pi), i el d’una obra més original i realista, representada per les figures de pessebre i la sèrie de Santa Anna i la Verge.
Dades dels Països Catalans 