Arxiu d'etiquetes: 1718

Dalmases i Ros, Pau Ignasi de

4 Respostes

(Barcelona, 8 setembre 1670 – 10 juny 1718)

Diplomàtic i historiador. Fill d’un acabalat comerciant.

Doctorat en arts i filosofia (1688), formà una gran biblioteca i promogué la creació de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).

A les Corts Catalanes del 1701-02 fou nomenat primer cronista de Catalunya; l’any 1705 actuà d’ambaixador a Madrid, per obtenir la llibertat d’uns presos, però també ell fou empresonat. Alliberat pocs mesos després, es passà al partit dels Àustries i participà en diverses gestions durant la guerra de Successió.

El 1713 fou ambaixador català a Londres i tractà d’aconseguir l’ajut d’Anglaterra. Però les dilacions de la Regència anglesa, després de la mort de la reina Anna, feren fracassar la missió. Un cop capitulà Barcelona (1714), passà a París, se sotmeté a Felip V de Borbó i retornà a Barcelona.

Entre les seves obres cal remarcar Disertación histórica sobre la patria de Paulo Orosia (1702), Historia general de Cataluña i Notas a la biblioteca de Nicolás Antonio.

Blanc i Mur, Joan

Deixa un comentari

(Tortosa, Baix Ebre, 1642 – Reus, Baix Camp, 10 agost 1718)

Cronista. Religiós carmelità descalç (1661), fou professor de filosofia (1669) al col·legi carmelità de Lleida, del qual també fou rector (1676-79 i 1688-91), provincial de Catalunya (1658-88) i prior del convent de Barcelona.

És autor d’Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Joseph en el Principado de Cataluña (manuscrit), única font d’informació sobre la història de l’orde a Catalunya del 1586 al 1707.

Armanyà i Font, Francesc

3 Respostes

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)

Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.

Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.

Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).

Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.

Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).

Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.

Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.