(París, França, 1 juliol 1654 – Vinaròs, Baix Maestrat, 11 juny 1712)
Militar i noble, duc de Vendôme.
El 1695 va estar al capdavant de l’exèrcit de Catalunya, va derrotar al príncep de Darmstadt i el virrei de Catalunya, comte de la Corzana, i va prendre Barcelona (1697).
Durant la guerra de Successió, fou cridat (1710) per Felip V de Borbó, on va obtenir les victòries de Brihuega i Villaviciosa.
(Barcelona, octubre-novembre 1646 – 14 febrer 1712)
Advocat, publicista i historiador. Fill de Narcís Feliu i germà de Salvador. Assolí el grau de doctor en lleis. Fou l’home que centrà la recuperació econòmica catalana durant el darrer quart del segle XVII i el primer del XVIII, fins al 1714.
Tant en el camp de l’acció pràctica com en els seus escrits intentà d’introduir a Catalunya el marcantilisme comercial dels grans ports europeus. Portaveu dels gremis, aviat es convertí en l’home més important del grup actiu i progressista de la burgesia, que, d’ençà del 1680, començà a plantejar-se la recuperació del floriment de l’antic comerç català.
Membre destacat de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1681 va publicar Político discurso en defensa de comercio y las artes de Cataluña, a petició dels gremis tèxtils barcelonins. Va publicar també Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas (1683), l’obra més representativa del moment històric i de l’ideari de Feliu i del seu col·laborador Martí Piles.
El 1691 féu publicar, sota el nom de Phesio Mayo, un Ramellet de tintures. El 1709 publicà Anales de Cataluña y epílogo de los hechos de la Nación catalana desde la primera población de España hasta el presente año (3 volums).
Les seves obres són escrites en castellà, bé que declara fer-ho per raons de propaganda.
Defensor de les pretensions dinàstiques de Carles d’Àustria, va ésser perseguit i empresonat per les autoritats borbòniques durant el període 1704-05. Després va ésser advocat del rei Carles III, que li va concedir l’hàbit de l’orde de Sant Jaume.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit el 1712 a Josep de Boneu i Pi, pel rei-arxiduc Carles III de Catalunya.
(Europa, 1712 – 1714)
Denominació aplicada per les cancelleries europees als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió.
Representants catalans s’havien compromès en el pacte de Gènova (20 juny 1705) a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d’Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el cas que Felip V de Borbó guanyés la guerra.
Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l’actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L’elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d’Utrecht (1713).
L’emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D’altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l’ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, juliol 1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (març 1713) ni davant la reina Anna (4 maig 1713).
Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l’Haia, respectivament. Aleshores, l’emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, el qual ajornava la qüestió de les Constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i es materialitzà amb els borbònics a l’Hospitalet (22 juny).
Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 juliol), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. L’ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (març-abril 1714).
Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12 agost 1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S’intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11 setembre). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran davant Jordi I després d’aquella data.
El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (Viena, 30 abril 1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s’acordava que l’emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola.
La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August… (1736).
Dades dels Països Catalans 