(Dénia, Marina Alta, 1650 – Roma, Itàlia, 1712)
Pintor i eclesiàstic. Assolí la dignitat de canonge. Fou protegit pel duc de Toscana. Conreà la pintura al fresc, d’inspiració religiosa.
Deixà inacabada una Historia de la pintura.
(València, 1712 – Madrid, 1778)
Pintor. Era deixeble d’Evarist Muñoz. Des del 1743 residí a Madrid. Temps després passaria a Portugal i abans del 1755 es trobava novament a Madrid. Aquell any fou acadèmic de l’Academia de San Fernando, a la qual va presentar la pintura El sacrifici d’Abraham, i pintor de Felip V de Borbó.
Pintà Santa Teresa amb els quatre doctors per al convent de Carmelites de València i Els sants valencians per a la basílica dels Desemparats, també de València.
(Perpinyà, vers 1712 – Catalunya ?, 1790)
Eclesiàstic i historiador. Fill de Joan Baptista Reiner, cap d’una notable família d’impressors de Perpinyà. El 1729, essent tonsurat, rebé un primer benefici a Sant Joan de Perpinyà, seguit d’altres prebendes en 1730, 1771 i 1773.
Deixà inèdita una Chronologia Helenensium episcoporum, molt utilitzada i lloada per Antoni Puiggarí. Fugí durant la Revolució Francesa i morí poc després.
(Palma de Mallorca, 1712 – 1792)
Doctor en lleis. Nebot d’Antoni Figuera i Garcia.
És autor d’un Llibre de coses memorables que han succeït en Mallorca…, que comprèn de l’any 1730 al 1758 i que ha servit de font a historiadors posteriors, com Àlvar Campaner.
(Alacant, 1712 – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. Escriví una memòria que defensava l’autenticitat de la relíquia de la Verònica (1764), que provocà diverses polèmiques.
Emigrà a Itàlia en ésser expulsada la Companyia de Jesús per Carles III de Borbó.
Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.
Jaume Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, segle XVI – València, 1630) Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.
Onofre Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, 1577 – 1621) Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII) Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.
Pere Escrivà de Romaní i Mateu (València, 1572 – 1630) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:
(Illes Balears, 1633 – 1681)
Fill de Ramon Despuig i de Santmartí i d’Anna de Rocabertí i de Boixadors. Fou cavaller de Calatrava, creat comte de Montenegro (1658) per haver armat, a les seves expenses, diverses companyies i una esquadra per a la conquesta de Messina.
Es casà (1654) amb l’aragonesa Melchora Martínez de Marcilla y Ram de Montoro, tercera comtessa de Montoro, filla i néta de lloctinents de Mallorca, i procrearen, entre d’altres, tres fills: Ramon, Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i:
Llorenç Despuig i Martínez de Marcilla (Illes Balears, 1667 – 1712) Fou el fundador de la branca del Rellotge. Fou el pare de Llorenç Despuig i Fortuny, i de:
Ramon Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1703 – 1774) Es casà amb la seva cosina germana Magdalena Despuig i Cotoner (Illes Balears, segle XVIII). Un cop vidu, fou canonge de Mallorca. Llur nét fou:
Josep Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1767 – 1835) Es casà amb la seva cosina Maria Lluïsa Despuig i Safortesa, i llurs descendents recolliren, per aquest enllaç, l’herència de tota la línia mallorquina dels Despuig, amb el comtats de Montenegro i Montoro.
(Algemesí, Ribera Alta, 6 setembre 1644 – València, 29 abril 1712)
Compositor i organista de la seu de València des del 1665, és tingut per un dels músics més notables de l’època.
De la seva producció, se’n conserven gallardes, tientos, passacaglie, tocates, nadales, una missa i un Magnificat (a 6 i 12 veus).
(València, 4 febrer 1712 – 5 febrer 1787)
Jurista. Germà de Joan Baptista. Es doctorà en lleis el 1735, i exercí d’advocat a València i a Madrid. Treballà en l’estudi del dret de Castella, vigent al País Valencià des del 1714. Fundador del Col·legi d’Advocats de València, en fou secretari el 1762-63.
Publicà obres de deontologia i de pràctica forense (El abogado instruido, 1738; Manual de testar, 1739; Privilegios, gracias y prerrogativas de los abogados españoles, 1764) i diversos llibres sobre la legislació castellana, com les dues edicions comentades de les Partidas (1758-67). Féu la traducció castellana de les Trobes de mossèn Febrer, amb notes de caràcter erudit, que no es publicà.
(Palma de Mallorca, 1712 – Paraguai ?, 1758)
Missioner jesuïta. Missioner a les reduccions del Paraguai, on visqué des de l’any 1733.
Exercí el seu ministeri entre els lules i tobes, les llengües dels quals arribà a dominar.
Dades dels Països Catalans 