Arxiu d'etiquetes: 1692

Vallguarnera i Lanza di Trabia -germans-

1 Resposta

Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia  (Sicília, Itàlia, segle XVII)  Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII)  Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).

Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676)  Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.

  • Jeroni de Vallguarnera i Starrabba  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1692)  Heretà la senyoria d’Albons i la torre de Caldes de Montbui el 1690, la qual passà, en morir sense fills, al seu germà Josep.
  • Josep de Vallguarnera i Starrabba  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1720)  El 1692 heretà del seu germà Jeroni la torre de Caldes de Montbui. Fou el tercer duc de l’Arenella, i pare de:

Simó de Vallguarnera i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743)  S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.

Vidal de Vallguarnera i Branciforte  (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768)  Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:

Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966)  Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.

Selma, Francesc

1 Resposta

(Catí, Alt Maestrat, 1692 – 1777)

(o Celma)  Erudit i sacerdot.

És autor d’una Historia del santuario de N. S. de Misericordia (1759) o de la Mare de Déu de l’Avellà, d’uns Goigs en honor de la imatge venerada allí, d’una Historia verídica del Santísimo Misterio de Aguaviva (1762), miracle segons la tradició esdevingut a Aiguaviva de Bergantes (Matarranya) el 1475, d’un Devocionario eucarístico (1766) i d’altres escrits relacionats amb Catí, inèdits.

Ramírez, Josep

Deixa un comentari

(València, 1624 – 1692)

Pintor, escriptor i eclesiàstic. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa. Fou prevere de la congregació de Sant Felip Neri i beneficiat de la seu de València i de la parròquia del Salvador de la mateixa ciutat.

Pintà Santa Llúcia Romana per a la casa de la seva congregació, a València, i decorà el claustre d’aquesta casa.

Publicà diverses poesies i d’una biografia de sant Felip Neri, que dedicà al papa Innocent XI.

Borja, Joan Baptista

1 Resposta

(València, 1692 – 1756)

Escultor i arquitecte. Deixeble de Lleonard Juli Capuç.

Hi ha obres seves a la col·legiata de Sant Nicolau, d’Alacant, a la catedral d’Oriola i a l’església de Sant Felip Neri de València.

Arnu, Pere Nicolau

Deixa un comentari

(Mérancourt, Lorena, França, 11 setembre 1629 – Bolonya, Itàlia, 8 agost 1692)

Dominicà i escriptor. Residí des d’infant a Perpinyà, on es doctorà en filosofia i teologia (1658). Fou professor a Tarragona durant un any (1658); retornà després a Perpinyà, on fou rector de la universitat (1663) i prior del convent de dominicans.

Durant els primers anys de domini francès s’enfrontà amb els religiosos francesos introduïts als convents rossellonesos, actitud que provocà una ordre reial que obligava els religiosos catalans a residir a d’altres convents del regne de França per tal d’acostumar-los a la llengua i els costums d’aquest país. S’enfrontà també amb els jesuïtes contra els quals publicà un pamflet el 1663. Passà a Roma i finalment a Pàdua.

Les seves obres més importants són la Summa philosophia rationalis, naturalis moralis et primae (Besiers 1669) i Doctor Angelicus divus Thomas divinae voluntatis et suiipsius interpres (Pàdua 1692).

Esteve i Vilar, Damià

Deixa un comentari

(el Puig de Santa Maria, Horta, segle XVII – 1692)

Erudit i apologista. Mestre en teologia i religiós mercedari, professà a València el 1650. Fou catedràtic a la Universitat de Tarragona.

Defensà, contra els trinitaris, el monopoli de la redempció de captius a la corona catalano-aragonesa, sobre el qual escriví tres al·legats, dos dels quals foren impresos (1678).

Excel·li com a llatinista i és autor de tractats de pietat i litúrgia, comentaris al Gènesi, de La Biblia parva de San Pedro Pascual, de diverses cartes llatines a erudits i prínceps, inèdites, i de Símbolo de la Concepción de María, publicat pòstumament (1728).

Volgué demostrar que el seu orde havia estat fundat el 1218.

Darnius, comtat de

5 Respostes

(Catalunya)

Títol senyorial, concedit el 1692 al mestre de camp Miquel Joan de Taverner-Montornès i d’Ardena (mort el 1708), comte de les Illes i cavaller de l’orde de Sant Joan.

En fou segon titular el seu germà Oleguer de Taverner i d’Ardena.

Passà (1834) als Fiveller, ducs d’Almenara Alta, i als Martorell (1896), marquesos d’Albranca.

Borja i d’Aragó-Gurrea, Carles de

3 Respostes

(Pedrola, Aragó, 18 agost 1634 – Saragossa, Aragó, 14 abril 1692)

Noble i militar. Duc de Vilafermosa i comte de Luna. Fill de Ferran d’Aragó-Gurrea i de Joana d’Aragó i d’Alagó, comtessa de Luna.

Fou lloctinent de Catalunya (1688), on continuà la política d’apaivagament de les lluites entre els soldats de l’exèrcit reial i els pagesos, iniciada pel comte de Melgar. Tanmateix es reproduïren les friccions, agreujades per la seva actitud despòtica.

Iniciada de nou la guerra amb França (abril 1689), el duc de Noailles entrà al Principat alhora que esclatava a la muntanya la commoció dels Gorretes; la invasió agafà al lloctinent desprevingut i els francesos s’apoderaren fàcilment de Camprodon, de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Fou substituït com a lloctinent pel duc de Medinasidònia.

La seva successió a les cases de Vilafermosa i de Luna provocà grans litigis.