(València, 3 setembre 1597 – 23 març 1667)
Teòleg i predicador. Trinitari calçat, fou professor de teologia als convents de l’orde de Xàtiva i de València. El 1615 passà al convent de Peníscola per a viure-hi amb total austeritat la regla primitiva.
La seva preocupació per l’estudi el portà a crear una de les millors biblioteques del País Valencià de l’època.
És autor de diversos tractats teològics publicats el 1642 i el 1663 i deixà escrits més de dos mil sermons.
Aliot de la Font (Catalunya, segle XV) Escultor. Col·laborà amb Pere Joan als excel·lents treballs escultòrics del Palau de la Generalitat de Barcelona.
Dídac Font (Catalunya, segle XVIII) Frare franciscà. És autor d’un Llibre de remeis que s’han aplicat per mals deixats per incurables des de l’any 1766, que es conserva manuscrit.
Esteve Font (Illes Balears, segle XV) Polític. Fou un dels principals capitostos del moviment dels forans, a l’illa de Mallorca.
Francesc d’A. Font (Catalunya, segle XX) Compositor. Fou un dels impulsors dels Aplecs de la Sardana de Vallvidrera. És autor de nombroses sardanes, com: Cançó de maig, Contemplació, Esclat, L’hora serena, A l’aplec i d’altres.
Guillem Font (Palma de Mallorca, 1667 – 1705) Frare franciscà. Fou autor de treballs panegírics sobre Ramon Llull i ardent defensor de les seves doctrines.
Ignasi Font (Barcelona, segle XIX) Escultor. Destacà per les seves figures i els seus retrats.
Jaume Font (Sineu, Mallorca, 1657 – Palma de Mallorca, 1730) Frare agustí. És autor de diversos escrits religiosos i filosòfics. Afavorí amb donacions el seu convent de Palma.
Joan Pau Font (Barcelona, segle XVII) Religiós jesuïta. Fou actiu missioner a Amèrica. Escriví un catecisme en llengua tapecuana. Féu també un vocabulari i una gramàtica d’aquesta llengua.
Josep Font (Ripoll, Ripollès, segle XVII) Historiador. És autor de Catalana justícia contra les armes castellanes (1641), obra de circumstàncies sobre la Guerra dels Segadors, inèdita.
Ramon Font (Catalunya, segle XIX – Vic, Osona, 1900) Eclesiàstic. Publicà diverses obres morals i de difusió cultural.
(Barcelona, vers 1667 – vers 1733)
Argenter i gravador. Féu dues magnífiques obres d’orfebreria, el sepulcre de sant Bernat Calbó per a la seu de Vic (1701-28) i els canelobres de la seu de Palma de Mallorca (1703-21), ambdues fetes seguint el projecte de l’escultor Joan Roig, testimonien la personalitat d’un orfebre de gran talla i plenament imbuït per l’estètica rococó del seu temps.
Com a gravador, fou un dels que impulsà aquest art a Catalunya. Seguí, en aquesta especialitat, les regles i els models italians del barroc. El gravat més important és el dedicat a Sant Llícer per il·lustrar les Constitutiones sinodales ilerdenses (1691).
Se li atribueix també un escut de Catalunya (1683), de gran qualitat, flanquejat per dues figures femenines molt mogudes.
(Dusseldorf, Alemanya, 28 octubre 1667 – Guadalajara, Castella, 16 juliol 1740)
Reina de Catalunya-Aragó i de Castella (1689-1700). Filla del duc de Baviera, Felip Guillem.
El seu matrimoni amb Carles II, concertat ràpidament per la necessitat de tenir descendència aviat, afavorí els interessos imperials.
S’enemistà amb la reina mare, Marianna d’Àustria, i provocà la caiguda del govern del comte d’Oropesa (1691).
Aferrissadament filoaustriacista fou retirada a Toledo per Felip V de Borbó (1701).
Pel fet d’haver rebut el general Las Minas (1706), defensor de l’arxiduc, fou desterrada a Baiona, on residí fins al 1738, en que Isabel Farnese la convidà a passar el final de la seva vida entre Alcalà i Guadalajara.
(Cervera, Segarra, 5 abril 1667 – 1747)
Historiador i polític. Partidari de Felip V de Borbó, el 1705 fou empresonat i condemnat a 10 anys d’exili.
Després del triomf borbònic fou nomenat regidor perpetu de Cervera i secretari de la Universitat que s’hi fundà.
És autor d’Estado antiguo y moderno de la ciudad de Cervera (1723-40), obra que ha restat inèdita i que constitueix una apologia del filipisme.
(Barcelona, 1584 – 1638)
Noble. Rebesnét de Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs. Dit també Gaspar Galceran de Gurrea i d’Aragó. Primer comte de Guimerà.
Reuní una col·lecció important d’objectes antics. Escriví nombrosos estudis de caràcter divers, relacionats amb els seus coneixements històrics i arqueològics.
Tingué un fill il·legítim, Esteve Galceran de Castre-Pinós-Gurrea d’Aragó (Ribagorça, segle XVII – després 1667) Fou el darrer representant de la branca dels Castre-Pinós de So.
Dades dels Països Catalans 