(Catalunya, segle XVII – Xerta, Baix Ebre, 1640)
Cavaller. Fou el primer dels caps catalans de noble llinatge que moriren a la guerra dels Segadors.
Era lloctinent de Ramon de Guimerà, cap del terç de la vegueria de Tortosa.
Morí heroicament en un enfrontament a Xerta amb les tropes castellanes del marquès de Los Vélez.
(Catalunya, vers 1592 – Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental, 1 febrer 1640)
Noble. Senyor de la casa aloera dita torre de Fluvià, de Montseny i de Sant Joan de Campins. Fou habilitat pel braç militar (1626).
Fou assassinat, a la capella de casa seva, assaltada per les tropes del terç napolità del capità Spatafora, en negar-se (pel fet d’ésser exempt d’allotjament) a obrir-los les portes.
Aquest fou el primer dels grans fets de sang que donaren origen al Corpus de Sang, i fou recollit a la cançó popular Els Segadors.
Conreà la pintura (el 1637 pintà un retaule de santa Eulàlia per als caputxins de Sarrià).
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 6 gener 1640)
Eclesiàstic. Essent abat de Sant Cugat del Vallès (des del 1618), pretengué la cancelleria de l’Audiència de Barcelona (1621), però trobà l’oposició del virrei duc d’Alcalà, motiu pel qual fou el dirigent de la campanya contra la continuació del seu virregnat. Nomenat, tanmateix, canceller de l’Audiència, més tard (1631) restà fidel als designis de Felip IV.
El 1634 es manifestà contra el Consell de Cent en les negociacions de l’impost del quint, i el 1639 desfermà una onada de terror damunt Barcelona d’acord amb el virrei de Santa Coloma, que havia de dur, l’any següent, a la Guerra dels Segadors.
(Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp, 10 desembre 1640)
Acció militar de la guerra dels Segadors, que s’escaigué entre el Coll de Balaguer i la mar, prop del barranc de la Batalla, entre l’exèrcit del rei Felip IV de Castella, manat pel marquès de Los Vélez, i les forces de la Generalitat de Catalunya, dirigides per Bernat de Boixadors, comte de Savallà.
Les forces castellanes, superiors en combativitat i en nombre (23.000 infants, 3.100 cavalls i 24 peces d’artilleria), derrotaren les catalanes (un miler d’homes que havien fortificat improvisadament el Coll de Balaguer), que es retiraren desordenadament a Vandellòs o a Cambrils.
Les forces castellanes ocuparen l’Hospitalet de l’Infant l’endemà del combat.
(Cambrils, Baix Camp, del 13 al 15 desembre 1640)
Acció militar de la guerra dels Segadors, entre l’exèrcit castellà, manat pel marquès de Los Vélez, i les forces catalanes que defensaven la vila.
Els atacants iniciaren el bombardeig de la població el dia 13; els defensors, la majoria pagesos, dirigits per Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, capitularen el dia 15.
Les tropes ocupants, mancant a la paraula donada, saquejaren la vila i exterminaren la major part dels defensors i, després d’un consell de guerra sumaríssim, donaren garrot i penjaren a la muralla Antoni d’Armengol, Jacint Vilosa, governador militar del Camp de Tarragona, Carles Bertrolà, sergent major, el batlle i els jurats de la vila, revestits de les insígnies de llurs càrrecs.
El fet tingué una gran repercussió política i contribuí a enaltir la resistència catalana.
(Barcelona, segle XVII – 7 juny 1640)
Jurista. Fou assessor de les galeres de Catalunya i relator del Consell Suprem d’Aragó.
Favorable a la política de duresa del virrei, fou mort durant el Corpus de Sang i la seva casa fou saquejada i incendiada.
És autor de Discurso breve sobre la celebración de Cortes de los fidelísimos reinos de la Corona de Aragón (1626), que dedicà al comte-duc d’Olivares.
(Catalunya, segle XVI – Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)
Militar, patriota i baró de Rocafort. Oficial de l’exèrcit de Catalunya que durant la guerra contra Felip IV lluità a les ordres del comte de Savallà Bernat de Boixadors, cap de les forces defensives al front meridional.
Nomenat governador de Cambrils, el desembre 1640 hagué de rendir-se al cap de l’exèrcit castellà marquès de Los Vélez, confiats en la paraula d’aquest, els defensors sortiren de la població, però foren executats per la cavalleria castellana.
Els cossos d’Antoni d’Armengol i d’altres caps militars, entre ells el del governador del Camp de Tarragona Jacint Vilosa, foren penjats a les portes de la vila.
(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)
Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.
En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.
Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.
L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.
La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.
Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.
(Vitòria, País Basc, 19 juny 1640 – Saragossa, 2 novembre 1702)
Lloctinent de Catalunya (1694-96). Fou nomenat en els moments culminants de l’ofensiva francesa.
D’antuvi encoratjà els camperols que durant la inhibició oficial constituïen milícies armades per a combatre l’invasor. Però canvia d’actitud quan a la cort s’imposà el partit pro francès i la defensa de Catalunya fou supeditada als interessos d’aquest, que féu tot el possible per dificultar-la.
El 1695, Gastañaga publicà un edicte que prohibia d’atacar els francesos en petites partides; negà a la gent del país l’artilleria que necessitaven per ocupar Hostalric i Castellfollit de la Roca.
Mantingué sempre, juntament amb els generals, una actitud passiva, malgrat l’arribada al Principat dels reforços imperials -manats pel príncep de Darmstadt, amb qui el lloctinent sostingué contínues picabaralles- i també de Castella i de Navarra.
El 1696, després de la desfeta de Tordera, fou destituït pel president del consell de Castella i de Navarra, comte d’Oropesa; el succeí Francisco de Velasco.
(Barcelona, 7 juny 1640 – 9 juny 1640)
Avalot entre segadors i tropes castellanes. Uns 500 segadors entraren a la ciutat, com cada any, per llogar-se per a les feines de la sega i, en ésser, ferit un d’ells per un funcionari, s’amotinaren.
Foren secundats pel poble de Barcelona, irritat com tot el Principat pel problema dels allotjaments de les tropes castellanes estacionades a Catalunya i pels atacs del comte-duc d’Olivares contra els privilegis dels catalans.
S’intentà d’assaltar el palau del virrei i foren saquejades i incendiades diverses cases. Durant els disturbis foren assassinades catorze persones, entre les quals el virrei, comte de Santa Coloma, i alguns funcionaris públics catalans considerats com a massa servils.
El motí durà encara els dies 8 i 9 i s’estengué a moltes poblacions catalanes, on foren perseguits individus de l’alta noblesa i alguns bisbes.
Aquest fet fou l’inici de la guerra dels Segadors.
Dades dels Països Catalans 