(País Valencià, 20 novembre 1490)

Novel·la escrita per Joanot Martorell i, en el seu estat conservat, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars. Fou reimpresa a Barcelona, el 1497, per Diego de Gumiel, i del 1873 ençà se n’han fet cinc edicions del text original.

Joanot Martorell, segurament durant la seva estada a Anglaterra (1438-39), degué recollir idees i preparar materials per tal de redactar una novel·la cavalleresca, de la qual, en data indeterminada, donà una mena d’esbós o assaig, el Guillem de Varoïc, els episodis i les idees principals del qual foren refosos als cinquanta-vuit primers capítols del Tirant.

Hom pot acceptar que al començament de l’any 1460, potser a precs de l’infant Ferran de Portugal, Martorell començà la redacció definitiva de la novel·la, que segurament encara es trobava en estat incomplet o pendent de revisió quan l’escriptor morí el 1468.

L’original passà a mans del seu amic Martí Joan de Galba, el qual curà de preparar-lo per tal d’ésser imprès i, cap a la segona part de la novel·la, féu més aprofundida la seva revisió i segurament hi afegí algun episodi propi. Però Galba també morí cinc mesos abans que fos acabada la impressió de la novel·la, que ateny 487 capítols.

El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat.

L’extensa narració ofereix, d’una banda, tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. En això l’obra esdevé un preciós document de l’època, amb unes característiques i intencions molt diverses del tan divulgat llibre d’aventures d’origen bretó on apareix l’element meravellós i hom dóna una inversemblant fisonomia a l’heroi. D’altra banda, els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica i amb detalls alhora cortesans i sensuals.

Una prosa molt variada, adés solemne, retòrica i pomposa, adés familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seva exuberant València de mitjan segle XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària.

Els personatges, que no manquen de models vius, presos de la realitat contemporània, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des dels que es podrien anomenar herois de la narració fins als secundaris i fins i tot marginals.

Tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees -ja ho afirmà Cervantes- i té la primacia entre la novel·lística catalana.

El 1511 es publicà a Valladolid una interessant traducció castellana, el 1538 n’aparegué a Venècia la versió italiana de Lelio di Manfredi, el 1737, amb peus d’impremta falsos per tal de desorientar la censura, la versió francesa atribuïda a C.-Ph. de Tubières, comte de Cailus i el 1984 aparegué a Londres la versió anglesa a càrrec de David H. Rosenthal.