Arxiu d'etiquetes: 1470

Vallterra, Joan de

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – 1470)

Noble. Pare d’un altre Joan de Vallterra.

Vinculà els seus béns (1466) i fou el primer baró de Torres Torres, senyor del castell i terme de Castellmontant (que comprenia Castellmontant, Montant, Montanejos, Aranyuel, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina), d’Arenós i la Pobla d’Arenós i batlle de Sogorb (càrrec que heretà del seu sogre).

Només deixà dues filles:

  • Damiata de Vallterra i Ferrándiz de los Arcos  (País Valencià, segle XV)  Fou muller de Lluís de Vic, mestre racional de València.
  • Elisabet de Vallterra i Ferrándiz de los Arcos  (País Valencià, segle XV)  Es casà amb Francesc de Blanes i Berenguer, lloctinent de Mallorca. L’heretà el seu nét Joan de Blanes i de Vallterra, que esdevingué, en heretar el vincle, Joan Vallterra de Blanes.

Centelles i de Ventimiglia, Antoni de

5 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)

Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.

Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.

Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).

En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.

Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.

Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.

Fou el pare de:

Antoni de Centelles i Ruffo  (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV)  Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.

Enric de Centelles i Ruffo  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.

Cardona i de Gandia, Hug de

3 Respostes

(País Valencià, vers 1405 – vers 1470)

(dit el Navarrès)  Senyor de Guadalest. Fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Gandia. El 1412, a la mort del seu avi matern Alfons I de Gandia, heretà la senyoria d’Ondara i l’horta de Gandia. Més tard rebé, de la seva mare, Calassanç i Sanui a Ribagorça, i Guadalest i Confrides a la Marina Baixa.

El 1427 es casà amb Blanca de Navarra, senyora de Caparrosso, Aézcoa, Carazar i Caseda, néta del rei Carles II de Navarra per la seva filla natural Joana de Navarra. El 1424 seguí el rei Alfons IV el Magnànim a Nàpols.

Establert a València, no participà en els afers del Principat, en els quals tingué un paper tan notable el seu fill Joan de Cardona i de Navarra, amb qui el 1476 pledejà a València. Hug era partidari de Joan II el Sense Fe.

Borja-Llançol de Romaní i de Montcada, Joan de

2 Respostes

(València, 1470 – Fossombrone, Itàlia, 17 gener 1500)

Cardenal (1496). Fill de Jofré de Borja-Llançol de Romaní i germà del cardenal Pere Lluís. Es considerat el Borja de la cort d’Alexandre VI amb més qualitats polítiques. Protonotari apostòlic, fou bisbe electe de Melfi (1494-98) i arquebisbe de Càpua (1496-98) i de València (1498-1500).

A Perusa, de primer com a governador i després com a legat pontifici, donà proves de les seves altes condicions de governant. El 1497 acompanyà el papa a Òstia per tractar amb el futu Juli II, addicte a Carles VIII de França.

Nomenat legat de Bolonya el 1499, morí quan es dirigia a Forli a felicitar Cèsar de Borja per la conquesta d’aquella ciutat.

Elisabet d’Aragó i de Castella

1 Resposta

(Dueñas, Castella, 1470 – Saragossa, Aragó, 1498)

Reina de Portugal. Filla de Ferran II el Catòlic i d’Isabel I de Castella.

Jurada hereva de Castella (1476), es casà (1490), amb el príncep Alfons, hereu del regne de Portugal. En morir aquest al cap de poc temps (1491), es tornà a casar, amb Manuel I, germà d’Alfons.

Quan els seus pares pretengueren jurar-la com a hereva d’Aragó, els aragonesos s’hi oposaren (1498).

Morí en donar a llum el príncep Miquel.

Espés, Guerau d’

5 Respostes

(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)

Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.

Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.

També fou el pare de Joana d’Espés  (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV)  Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.

Centelles, Crisògon Andreu de

2 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1470)

Noble. Baró de Centelles i conseller de Joan II el Sense Fe. Fill de Gilabert (VII) de Centelles.

Serví en les guerres d’Itàlia el rei Alfons IV el Magnànim amb un vaixell que comprà, i exercí també el cors.

Durant la guerra contra Joan II mantingué primerament una posició ambigua, però es decantà després pel bàndol reial; el castell de Centelles, assetjat durant dos anys, caigué en poder de les tropes de la generalitat fins a la fi de la guerra (1465).

Posseí també, per matrimoni (1447) el vescomtat de Rueda i de Perellós.

Alfons d’Aragó i Roig

8 Respostes

(Cervera, Segarra, 1470 – Lécera, Aragó, 24 febrer 1520)

Eclesiàstic. Fill natural de Ferran II el Catòlic i d’Aldonça Roig i d’Ivorra, de Cervera. Existí la idea de casar-lo amb Anna I de Cabrera, però la mort del comte Bernat Joan frustrà el projecte. Més tard fou destinat a l’església.

Féu una carrera brillant, que inicià amb l’ascensió a l’arquebisbat de Saragossa a l’edat de set anys. Fou persona d’una gran cultura. Hom en coneix diversos escrits de caràcter doctrinal. La seva actuació política resultà així mateix remarcable.

En 1505, quan caigué en desgràcia el Gran Capità, rebé el títol de virrei de Nàpols. Abans fou nomenat lloctinent dels regnes de la Corona d’Aragó (1482) per haver rebutjar els aragonesos la designació de Joan Ramon Folc de Cardona. Ocupà aquest càrrec fins al 1520.