Arxiu d'etiquetes: 1400

Mieres, Tomàs

(Girona, 1400 – Barcelona, 1474)

Jurista. Conseller reial de Joan II el Sense Fe i fiscal del Reial Patrimoni.

Fou un dels principals tractadistes del pactisme polític i del jurisconstitucionalisme català i establí els principis fonamentals de la dialèctica constitucionalista catalana dels tres segles següents.

Aplega els textos de dret especial gironí a Usantiae et consuetudines civitatis et diocesis Gerundae (1430) i el 1465 finalitzà l’Apparatus super constitutionibus Cathaloniae, exposició completa de les institucions de l’època, on atacà durament el rei Joan II i les jerarquies eclesiàstiques i jurídiques, i que permet conèixer com cap altra obra la mentalitat dels seus contemporanis.

Martí, Francesc

(Barcelona, segle XIV – Catalunya, després 1400)

Teòleg. Frare carmelità. Estudià teologia a París (vers 1380).

El 1400 era definidor i provincial de l’orde a Catalunya. Adreçà al rei de la Corona catalano-aragonesa un escrit on expressava la manera d’acabar el cisma.

És autor d’obres religioses com De Conceptione Mariae semper Virginis i Compendium antiquitatum in honorem ordinis sui.

Llobera i Garró, Bartomeu de

(Barcelona, vers 1400 – 1455)

Mercader. Fill de Joan de Llobera i germà de Joan. Fou soci capitalista d’una companyia mercantil.

Partidari de la Biga, fou membre actiu del Consell de Cent (1437-53), cònsol de mar (1437) i administrador de la taula de canvi (1447).

Fou el pare de:

Joan de Llobera i de Ferrera (Barcelona, segle XIV – 1464)  Conseller tercer de Barcelona (1462-63). Morí escanyat, acusat del crim de sodomia.

Bartomeu de Llobera i de Ferrera  (Barcelona, segle XV – 1462)  Mercader. Cònsol català a Nàpols, on tenia negocis.

Elionor de Llobera i de Ferrera  (Barcelona, segle XV)  Muller de Pere Font, propietari d’una de les botigues de teles més importants de Barcelona, i que també era administrador de la companyia de draps dels Llobera.

Espés, Guerau d’

5 Respostes

(Catalunya, vers 1400 – vers 1470)

Cavaller. Partidari, com els seus fills (Gaspar, Ramon i Lluís), de Joan II el Sense Fe en la guerra civil catalana (1462-72). Participà en la defensa de la Força de Girona (1462). El 1467 comandava un cos de la cavalleria aragonesa. Fou declarat enemic de la terra per la Generalitat.

Arribà a ésser majordom major de la reina Joana Enríquez, que li féu un llegat de 20.000 sous en morir el 1868.

També fou el pare de Joana d’Espés  (Ribagorça, segle XV – Catalunya, segle XV)  Fou una de les dames de més confiança de la reina Joana Enríquez.

Cardona, Joan Ramon Folc II de

14 Respostes

(Arbeca, Garrigues, 1400 – 1471)

Tercer comte de Cardona (1442-71) i comte consort de Prades. Dit també Celdoni Ermenter. Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona, i de Joana de Gandia. El 1404 el seu pare li cedí el vescomtat de Vilamur.

El 1418, fallit el seu projecte de casament amb Cecília d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat, es casà amb Joana de Prades, germana de la reina Margarida. La seva muller heretà el comtat de Prades i la baronia d’Entença, per sentència reial del 1425. D’aquesta manera adquirí una categoria nobiliària superior a la de Cardona.

Com a comte de Prades intervingué activament en la vida parlamentària del seu temps, sempre al costat del seu pare. A la mort d’aquest (1442) renuncià al vescomtat de Vilamur i el comtat de Prades a favor del seu fill, el futur Joan Ramon Folc III, el 1445, i es retirà a Cardona.

Malgrat la seva actitud abstencionista, en esclatar la guerra civil catalana del 1462 el comtat de Cardona fou un dels reductes de Joan II el Sense Fe, raó per la qual les autoritats catalanes declararen el comte enemic del Principat (1462).

Cardona, Hug II de

31 Respostes

(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)

Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.

Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.

Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.

Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.

Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.

Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.

A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.

Cabrera, Bernat V de

8 Respostes

(Catalunya, vers 1400 – 1466)

(o Bernat Joan de Cabrera)  Vescomte de Cabrera i de Bas i comte de Mòdica. Militar. Casat amb Violant de Prades.

Intervingué en la campanya d’Alfons IV el Magnànim d’Itàlia (1437-38) i presidí el braç militar en el Parlament de Barcelona en 1438-39. El 1450 fou un dels dirigents de les classes propietàries que s’oposà a la corona en la qüestió agrària.

Membre del Consell del Principat, fou elegit generalíssim de l’exèrcit creat per alliberar el príncep de Viana, presoner a Lleida.

En esclatar la guerra civil passà al bàndol reialista i fou conestable de Joan II el Sense Fe.

Fou el pare de Isabel de Cabrera  (Catalunya, segle XV)  Fou la segona muller de Joan Ramon Folc III de Cardona, comte de Prades i de Cardona. Entre 1466 i 1471, el seu marit ocupà les rendes del patrimoni dels Cabrera, per rescabalar-se del dot incobrat d’Isabel.