(Bicorb, Canal de Navarrés, segle XIV – )
Jurisdicció feudal que comprenia el lloc de Benedris, la qual, prèvia facultat reial, restà vinculada des del 1302 a Lluís de Castellar de Vilanova i a la seva muller, Francesca Joana Carròs.
Passà als Castellví i als Muguiro, comtes de Muguiro.
(Catalunya, segle XIII – Benifassà, Baix Maestrat, 1302)
Abat perpetu de Poblet (1288-97). Fou conseller d’Alfons II de Catalunya, amb el qual tenia una estreta amistat, i ambaixador del rei prop de Jaume I de Sicília.
Es retirà a Benifassà després d’haver de pagar el monestir totes les despeses de la seva ambaixada a Sicília, fet que provocà grans problemes econòmics al monestir.
La situació s’arreglà en vendre Borriana i Montornès al rei Jaume II el Just.
(Sicília, Itàlia, 1247 – Barcelona, 8 abril 1302)
Reina de Catalunya-Aragó (1262-85) i de Sicília (1282-1302). Filla de Manfred, rei de Sicília, i de Beatriu de Savoia.
Es casà (1262) amb Pere II de Catalunya, el qual trobà l’oposició del papat i de Carles d’Anjou, que pretenia la possessió de Sicília. Aquest matrimoni havia de posar les primeres bases del domini català a Sicília.
Després de la mort de Manfred (1266) i del seu hereu Conradí (1268), vençuts per Carles d’Anjou, aquest dominà l’illa, fins que la revolta dels sicilians contra els francesos, o Vespres Sicilianes (1282), donà motiu a la intervenció de Pere II. Aquest, com a marit de Constança, es féu coronar, el mateix any, rei de Sicília a Palerm.
La reina Constança tingué un paper secundari a Sicília, on deixà regnar Pere II i, a la mort d’aquest (1285), els seus fills, Jaume II el Just (1285-95) i Frederic II de Sicília (1296-1337) i ella vestí l’hàbit de clarissa.
(Caltabellotta, Sicília, Itàlia, 31 agost 1302)
Tractat signat entre Carles II de Nàpols, Carles de Valois i Frederic II de Sicília, per la possessió del regne de Sicília. Signada després de vint anys de lluites (1283) entre el papat, els angevins i la dinastia catalana.
Fou el primer pas decisiu per a la possessió catalana de Sicília. Segons els termes del tractat, Frederic II restavà senyor de l’illa amb el títol de rei de Trinàcria, però només en règim vitalici; a la seva mort, l’illa havia de passar als angevins.
Vint anys després, però, Frederic II féu jurar als sicilians el seu fill Pere com a successor (1322), amb la qual cosa restà completat el domini de la dinastia catalana a Sicília.
Com a resultat de la pau, molts dels almogàvers que havien lluitat a Sicília passaren a l’Imperi Bizanti a les ordres de Roger de Flor.
(Aragó, vers 1302 – Barcelona, 1348)
Religiosa. Filla del rei Jaume II de Catalunya i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora (1321).
El rei intervingué per mitjà d’ella en el govern del monestir; Blanca es féu notar pel seu afany d’afavorir diverses amigues seves, membres de la noblesa.
L’afecte pel seu germà Joan d’Aragó, patriarca d’Alexandria i arquebisbe de Tarragona, la portà a promoure el trasllat del cadàver d’aquest a Sixena en circumstàncies novel·lesques, però les restes de l’infant foren retornades a la seu tarragonina.
Blanca deixà amb freqüència el seu monestir. Acabà renunciant al priorat i es retirà amb la seva germana Maria d’Aragó a Barcelona, on morí.
Dades dels Països Catalans 