(Barcelona, 25 abril 1901 – 1933)

Partit polític nacionalista català. Fundat per la fusió de la Unió Regionalista amb el Centre Nacional Català, a fi de presentar-se conjuntament a les eleccions de l’any 1901. La fusió fou secreta fins després de les eleccions, que suposaren un èxit per al nou partit.

Aquest fou presidit per Bartomeu Robert i Ybarzábal, i en els seus estatuts afirmava el propòsit de lluitar per l’autonomia catalana dins l’estat espanyol. Com a vehicle d’expressió pública tenia el diari “La Veu de Catalunya”.

L’èxit assolit a les eleccions del 1901 no es repetí a les del 1903, i el partit féu crisi; d’altra banda, la captació de sectors dretans empresa per la Lliga li llevà les simpaties de l’ala liberal, que se n’escindí (1904), la Lliga esdevingué, així, un partit específicament dretà, afavorit per la ruïna dels partits dinàstics a Catalunya, que oferia als sectors conservadors una ideologia i un programa mobilitzador que podien acceptar -tot i que molts només el compartien en part- i que era l’única possibilitat eficaç d’oposar-se als partits republicans.

A les eleccions per a la renovació de l’ajuntament de Barcelona (novembre 1905), la Lliga assolí una victòria sorollosa, que fou celebrada amb l’anomenat Banquet de la Victòria, que tingué àmplies repercussions (afer del “Cu-cut!” i promulgació de la llei de jurisdiccions pel govern Moret).

Per oposar-se a aquesta llei i al que suposava, tots els grups polítics catalans -a excepció dels republicans que seguien Lerroux– s’uniren en el moviment de Solidaritat Catalana, la direcció efectiva del qual fou duta, de fet, per la Lliga, com a grup polític més ben organitzat.

El triomf de la Solidaritat a les eleccions del 1907 fou espectacular, però aviat s’insinuaren les diferències entre la Lliga i altres partits més esquerrans, escissió que es consumà amb les eleccions municipals del maig de 1909 i, sobretot, amb l’esclat de la Setmana Tràgica (juliol 1909), davant la qual la dreta i l’esquerra de la Solidaritat adoptaren actituds divergents. La Lliga es posà al costat del govern Maura, sense que, per això, deixés de propugnar el manteniment de la Solidaritat a les eleccions de l’octubre de 1909.

La Lliga perdé força a Barcelona, bé que es mantingué en altres districtes; a les eleccions del 1910 la Lliga reconeixia, per boca de Prat de la Riba, la definitiva defunció de la Solidaritat Catalana; incapaç de formar bloc amb la nova Unió Federal Nacionalista Republicana i amb la dreta, restà abocada a una seriosa derrota.

Se’n reféu en part el 1911 i totalment el 1913. Aquest mateix any, Eduardo Dato, president del govern, publicava el decret que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions provincials, triomf que consolidà el prestigi de la Lliga i li donà, durant deu anys, la direcció efectiva de la política catalana. En constituir-se la Mancomunitat de Catalunya, fou un home de la Lliga, Enric Prat de la Riba, el cridat a presidir-la, per unanimitat.

L’esclat de la guerra europea (1914), amb la prosperitat que suposà els primers anys per a la burgesia catalana, reforçà encara més la posició hegemònica de la Lliga dins la política catalana.

En caure el govern Dato (desembre 1915) i pujar al poder els liberals, el nou ministre de la governació, Santiago Alba, menà una tàctica política de destrucció del poder de la Lliga, aliat àdhuc amb partits republicans (pacte de La Castellana, abril 1916). Un mes abans, Prat de la Riba redactà el manifest Per Catalunya i l’Espanya gran, signat pels membres de la Lliga, que anunciava la nova política del partit: la conquesta de l’ideal iberista basat en la federació dels pobles peninsulars.

La crisi de la monarquia, el 1917, determinà un nou canvi en l’actuació de la Lliga: impulsora, primer, de l’Assemblea de Parlamentaris, acabà acceptant de participar en el govern (novembre 1917). El mateix any Ramon d’Abadal fou nomenat president de la Lliga.

Aquest impulsà l’extensió de l’ideari federatiu per la resta de l’estat espanyol, que assolí un cert ressò al País Valencià, a Galícia, al País Basc i a les Balears; el mateix Abadal, Ventosa i Calvell, Pere Rahola i Francesc Cambó organitzaren reunions i conferències per predicar el regionalisme i obtenir suport a la política de la Lliga. Les eleccions del 1918 palesaren el poc èxit d’aquests esforços, amb alguna excepció.

Una nova crisi de govern (1918), iniciada per la pugna entre S. Alba i Cambó, aleshores ministre de foment, exclogué la Lliga del poder i la tornà a l’oposició, on cooperà en el moviment proautonomia de Catalunya (novembre 1918): tres dels seus membres figuraren en la comissió que redactà un projecte d’estatut que fou lliurat al govern, fet que provocà una nova crisi.

El fet que la lluita per l’autonomia pogués comprometre la monarquia fou analitzat per Cambó en el cèlebre discurs en el qual pronuncià la frase: Monarquia? República? Catalunya!. Però en aquesta lluita la Lliga fou ultrapassada pels seus aliats de l’esquerra catalana.

D’altra banda, la intensitat creixent de la lluita obrera col·locà els partits burgesos en situació difícil, com es palesà amb la vaga de La Canadenca (febrer-març 1919). I, en el sector més dretà dels monàrquics, la Unión Monárquica Nacional, fundada i presidida per Alfons Sala i Argemí, tractava de llevar a la Lliga el suport dels elements conservadors.

La crisi industrial dels anys 1920 radicalitzà les tensions socials i restà interès a la lluita política legal, en la qual la Lliga vencé, com era habitual, a les eleccions dels anys 1920, 1921 i 1922. El 1921, arran del desastre d’Annual, es formà un nou govern amb participació de Cambó (finances). En aquests mesos s’inicià l’escissió de la Lliga, de la qual se separà (juny 1922) el sector més nacionalista, que formà Acció Catalana.

L’enfonsament simultani de la Unión Monárquica Nacional d’Alfons Sala no compensà la duresa del cop que suposà l’escissió. A les eleccions a diputats provincials (juny 1923), Acció Catalana li llevà contingents nombrosíssims de vots. A més, amb la Triple Aliança (Galeusca), li prenia els seus puntals a la resta de l’estat espanyol: els bascs i els gallecs.

Tot això contribuí a crear en la Lliga un ambient que explica la seva simpatia i potser connivència amb el cop d’estat de Primo de Rivera (13 setembre 1923), en el qual cregué veure una liquidació de la política canovista espanyola i una garantia contra el problema obrer. Aviat, però, la dictadura, mostrà les seves intencions reals, i, després d’intentar de lliurar una protesta a Alfons XIII (desembre), la Lliga hagué de passar a una situació d’il·legalitat, amb els seus centres dissolts o clausurats, i cohesionada únicament pel diari “La Veu de Catalunya”, sotmès a censura prèvia.

L’esfondrament de la dictadura (gener 1930) li permeté de tornar a l’escena; la malaltia de Cambó li restà, però, efectivitat. Hom féu una reestructuració i una renovació teòrica per tal de fixar l’estratègia del partit, centrada en les tesis de Cambó en el seu llibre Per la concòrdia (1930; escrit el 1927).

La Lliga participà, a través de Ventosa i Calvell (finances), en el darrer govern de la monarquia. L’esfondrament d’aquesta arran de les eleccions del 12 d’abril de 1931 -que donaren la victòria a l’Esquerra Republicana de Catalunya– obligà la Lliga a canviar de tàctica. El seu president, Ramon d’Abadal, oferí el suport a Francesc Macià en la lluita per l’autonomia catalana i acceptà el canvi de règim. La Lliga col·laborà en el plebiscit a favor de l’Estatut (agost 1931).

L’enfonsament del partit lerrouxista i la decadència d’Acció Catalana donaren a la Lliga una posició millor davant les eleccions al primer Parlament de Catalunya, puix que agrupà entorn seu els sectors conservadors del país. Fruit d’aquesta tàctica fou la reestructuració de 1932-33, amb la integració d’altres partits menors, com la Dreta Liberal Republicana de Catalunya, i el canvi de nom del partit pel de Lliga Catalana.