(Anglesola, Urgell, després 1264 – segle XX)
Tribunal popular que intervenia en tots els afers que se suscitaven entre els veïns de la població, tant civils com criminals. Les sentències eren inapel·lables.
El nombre dels que integraven el tribunal era fix i el càrrec vitalici.
El tribunal tenia per patrona la Mare de Déu del Roser.
Persistí fins al segle XX.
(Barcelona, 15 setembre 1714)
Ordre de les autoritats borbòniques que obligava tots els ciutadans particulars de la ciutat a lliurar totes les armes blanques i de foc que posseïssin, inclosos els ganivets de punta.
L’ordre fou aplicada amb altres bàndols a tots els naturals de Catalunya i de manera tan rigorosa que ha estat considerada sempre una de les principals vexacions comeses pels filipistes.
La prohibició fou mantinguda durant tot el segle XVIII, encara que en ocasions (guerres, amenaces d’invasió, etc) calgué fer-hi importants excepcions, com la realitzada en restablir-se el sometent, durant la Guerra Gran.
El maig de 1808, durant l’ocupació napoleònica, fou retornada als catalans la llibertat d’ús d’armes, per ordre de Murat, que volia congraciar-se amb els catalans. Un mes més tard, però, la prohibició fou restablerta davant els atemptats soferts per l’invasor.
(Barcelona, 1640)
Obra publicada pels consellers barcelonins. Adreçada a Felip IV i a l’opinió pública, després dels fets del Corpus de Sang. El títol complet era Proclamación Católica a la Magestad Piadosa de Felipe el Grande. Probablement fou redactada per Gaspar de Sala i Berart.
L’obra és atapeïda de citacions erudites, especialment a la primera part; conté un elogi de la llengua i de la cultura catalanes, i acusa els reis castellans d’haver conculcat o ignorat sovint les constitucions catalanes, especialment a través de llurs privats; detalla els abusos i sacrilegis comesos per les tropes castellanes a Catalunya entre el 1626 i el 1640 i aconsella a Felip IV que prescindeixi del comte duc d’Olivares i que governi personalment.
Aquest imprès, de 145 folis, suscità una viva indignació a la cort madrilenya i fou objecte de diverses respostes anònimes, com l’Aristarco o censura de la “Proclamación Católica”, obra de Francisco de Rioja; No por el fuero, sino por el huevo, de Francisco de Quevedo, i altres.
(Catalunya-Aragó, 1481-1716)
Usatge que estableix, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del príncep o rei a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país; aquests no podien, però, ésser forçats a sortir fora del territori nacional. L’usatge obligava també els nobles feudataris.
El costum implicava que no podia ésser promulgat sinó en el cas que el príncep hi fos present. La forma de convocatòria fou reglamentada per la constitució de Ferran II “Statuïm e ordenam” de la cort de 1481.
A partir del segle XVI fou convocat, sovint, tanmateix, pel lloctinent general. Perdurà fins a la Nova Planta.
(Catalunya, segle XX)
Cap del govern autonòmic. Ostenta la més alta representació de la Generalitat i l’ordinària de l’estat a Catalunya.
És elegit pel Parlament d’entre els seus membres i perquè resulti investit ha d’obtenir una majoria absoluta de vots; si aquesta no és assolida, cal una segona votació, en la qual és suficient la majoria simple.
Cessa en el seu càrrec per renovació del Parlament a conseqüència d’unes eleccions generals, per l’aprovació d’una moció de censura, per la denegació d’una qüestió de confiança o per dimissió.
Sigla del Partit Obrer d’Unificació Marxista (partit polític comunista, 1935- ).
(Catalunya, 30 desembre 1997 – )
Llei del Parlament de Catalunya, aprovada en substitució de la Llei de Normalització Lingüística del 1983, per tal de promoure i estendre l’ús del català en tots els segments de la vida social, especialment en els àmbits dels mitjans de comunicació privats, de determinades industries culturals, del món socio-econòmic i de la documentació en massa.
La llei es fixà com a objectiu d’arribar a la plena igualtat, pel que fa als drets i als deures lingüístics en l’ús de les dues llengües oficials a Catalunya, i establí quotes lingüístiques en els àmbits del cinema, la ràdio i la televisió, amb les sancions corresponents, d’acord amb la llei de defensa dels consumidors i dels usuaris.
Davant dels recursos plantejats per les productores i distribuïdores cinematogràfiques, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (5 febrer 1999) va suspendre de forma cautelar les disposicions sancionadores del decret del 8 de setembre de 1998 per a l’aplicació de la llei lingüística.
(Catalunya, 1995)
Esquema de la planificació territorial, aprovat pel Parlament de Catalunya.
Heretant una tradició encetada en el Pla de Distribució de Zones del Territori Català del 1932, la Llei 23/1983 de Política Territorial introduí el Pla Territorial General sobre la base de les Directrius i Esquema del Pla Territorial aprovades el 1980.
Els objectius del Pla són potenciar el desenvolupament del país tot creant les condicions adequades en cada territori, distribuir el creixement de manera equilibrada, mirar que s’assoleixin nivells de renda adequats arreu i ordenar el creixement augmentant i assegurant la qualitat de vida, els serveis i els equipaments, preservant sempre el medi.
El Pla no és un pla projecte o pla programa, sinó un pla d’imatge objectiu o pla model, formulat a partir d’uns sistemes territorials organitzats en dos nivells (sistemes de proposta a partir de polaritats urbanes i àrees funcionals territorials), una imatge objectiu de distribució de la població (amb el projecte d’assolir la xifra de 7.500.000 h l’any 2026 i una desconcentració de població i activitats des de l’àmbit metropolità de Barcelona vers la resta de Catalunya), un esquema d’emplaçament de les grans infraestructures de comunicació, de sanejament i energètiques, unes normes de protecció dels espais oberts i dels equipaments, i unes directrius per als plans territorials parcials i sectorials.
L’objectiu del Pla és fer del conjunt de Catalunya una unitat funcional, tot utilitzant integralment el territori.
Enllaç web: Pla Territorial General de Catalunya
(Catalunya, 1992 – )
(PEIN) Pla territorial aprovat per la Generalitat de Catalunya, pel qual s’estableix un sistema d’àrees protegides per a Catalunya a partir d’una selecció d’espais amb un valor natural especialment rellevant.
Basant-se en el marc jurídic establert per la Llei d’espais naturals del 1985 i prenent la vegetació com a principal factor integrador dels elements naturals, el nombre d’espais inclosos al PEIN ha augmentat dels 144 originals als 165 del 2009, gràcies a l’efecte sumatori de la declaració de zones d’especial conservació (ZEC) i de zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA); corresponen a prop del 30% del territori en l’àmbit terrestre i unes 80.000 ha d’espai marí.
El departament de medi ambient, a qui correspon la redacció dels plans especials necessaris per a fixar la delimitació definitiva de cada espai, ha completat 111 plans especials del total.
Enllaç: PEIN
(Catalunya, 1932 – 1939)
(o Regional Planning) Pla d’endegament del territori. Fou encarregat als germans Nicolau i Santiago Rubió i Tudurí per part de la Generalitat republicana.
Influït pels models britànics, fou un pla d’ordenació territorial en base a les diverses potencialitats econòmiques i naturals de les diferents zones del territori català, amb l’afany de superar els profunds desequilibris territorials existents.
Amb aquest objectiu es determinaren dotze zones d’actuació: agrícola, de pasturatge, de parcs i boscos reservats, de sanatoris, industrial, d’habitatge, de comerç, de mines, de gran tràfic, de balneari, arqueològica i de protecció arqueològica.
Si bé el pla no reeixí, fou precursor i delimità les línies mestres d’altres plans posteriors.
Dades dels Països Catalans 