(Barcelona, Barcelonès)
Jardins d’Horta. Creats el 1794 per iniciativa de Joan Antoni Desvalls i d’Ardena i actualment convertits en parc públic.
Hi sobresurten un gran llac; el laberint, que dona nom al conjunt, format per xiprers retallats segons el projecte del mateix Desvalls i de l’enginyer italià Domenico Bagutti i una terrassa decorada amb dos templets circulars.
Hi ha nombroses estàtues neoclàssiques i romàntiques.
(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)
Antiga casa forta, romànica.
És un dels exemples més típics de casa rural construïda als segles XI-XII que es conserven a Catalunya.
El 1972 fou declarada monument històric-artístic.
(Maià de Montcal, Garrotxa)
Antiga església prioral (Santa Maria de Jonqueres), actualment de Santa Magdalena.
Existia ja el 978. El 1245 era església prioral discutida entre la mitra de Girona i el monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona (Rosselló).
El 1691 és mencionada com a priorat secular.
(Sant Joan de Vilatorrada, Bages)
Santuari (Santa Maria de Joncadella). Figura des del segle XIII com a filial de la canònica de Manresa.
A partir del segle XV es convertí en santuari marià: la Mare de Déu de Joncadella és la patrona del Bages.
L’actual temple és del segle XVIII, i el retaule del començament del segle XIX.
(Catalunya, 1859 – 1864)
Nom donat als dos submarins construïts per Narcís Monturiol.
El primer (1859) encara era propulsat manualment, mentre que el segon (1864), que ja va merèixer la consideració de primer submarí mogut per un motor, era dotat d’atmòsfera artificial, però, per falta de suport financer, no arribà a navegar, i fou confiscat i venut com a ferralla (1876).
(les Planes d’Hostoles, Garrotxa)
Antic castell (599 m alt), les ruïnes del qual són a l’esquerra del riu Brugent, aigua avall de Sant Feliu de Pallerols, a la vall d’Hostoles.
Esmentat ja el 1021, pertangué als comtes de Besalú. Passà a la família Montcada, als Hostoles, als Serrallonga i als Rocabertí. Durant la guerra contra Joan II, fou fortificat pels remences que l’ocupaven el 1463; el 1471 fou incorporat a la corona.
Joan II concedí el 1474 el vescomtat d’Hostoles, amb la possessió del castell, però el 1488 aquest tornà a la corona.
La senyoria del castell era des de mitjan segle XVI al XVIII dels Sarriera, barons i després comtes de Solterra, però la vall d’Hostoles formava el segle XVII una batllia reial que comprenia els llocs i les parròquies de Sant Feliu de Pallerols, Sant Iscle de Colltort, Sant Miquel de Pineda, Sant Cristòfol de Cogolls, Santa Maria de les Encies, Sant Cristòfol de les Planes i Sant Pere Sacosta.
(a la mar, punta de la Móra, Tarragona, segle III aC)
Sarcòfag romà, de marbre. Trobat el 1948 en mar, prop de la punta de la Móra, al nord de Tarragona. Es conservat al Museu Arqueològic de Tarragona.
Decorat amb relleus que representen la llegenda d’Hipòlit i Fedra, és considerat obra de taller grec de la primeria del segle III aC i una de les millors peces d’art d’aquesta època trobades a Catalunya.
(Guissona, Segarra)
Antiga canònica augustiniana (Santa Maria de Guissona), radicada a l’església arxiprestal de la vila.
Fundada la segona meitat del segle XII, l’església fou consagrada el 1099 per sant Ot; era filial de la canònica d’Urgell (el prior era sempre canonge de la seu).
Secularitzada el 1255 i definitivament el 1272 (tenia aleshores sis canonges), esdevingué col·legiata secular a la fi del segle XV, que perdurà fins a mitjan segle XIX.
El 1423 el bisbe Ferrer d’Urgell havia intentat d’establir-hi la capitalitat de la diòcesi, però tingué vida efímera.
L’església fou molt refeta al segle XVIII, però conserva alguns elements antics.
(Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat)
Antigua colònia tèxtil, dins del municipi.
Hi ha l’església, inacabada, que Gaudí començà a bastir a principis del segle XX.
Pot considerar-se com un dels exponents més remarcables de les idees constructives i estructurals gaudinianes. i és un conjunt de considerable importància dins l’evolució de l’arquitectura contemporània.
Enllaç: Colònia Güell
(el Bruc, Anoia)
(o La Guàrdia de Montserrat) Antic castell, aturonat a l’oest del coll de can Maçana, als contraforts occidentals del massís de Montserrat.
Esmentat el 974 amb el nom de castell de Benifaci i el sobrenom de la Guàrdia, des d’abans de 999 fou propietat dels vescomtes de Barcelona, els descendents dels quals es cognomenaren Guàrdia o Saguàrdia (1158), i d’ací la denominació de vescomtat de la Guardia.
L’adquirí el prior de Montserrat, el 1370, amb tot el seu terme i la parròquia del Bruc.
Resta una part dels murs i de l’antiga església parroquial de Sant Pau de la Guàrdia.
Dades dels Països Catalans 