(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)
Nom amb que és conegut el porxo de triple arcada, amb una elegant galeria sobreposada, a manera de trifori, que precedeix la gran nau del temple romànic del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
És una obra pre-romànica, segurament de vers el 970, que degué precedir el temple pre-romànic del monestir (segurament de planta basilical) anterior a l’actual.
Fou restaurada el 1931 sota la direcció dels Amics de l’Art Vell.
(Ponts, Noguera)
Canònica augustiniana (Sant Pere de Ponts), fundada a l’església de Sant Pere, situada al cimal del castell, prop de la vila, a l’indret conegut per Sant Peret.
L’església degué aixecar-se a partir del 1143, quan rebé importants donacions, especialment del comte Ermengol VI d’Urgell, encaminades a la fundació d’un monestir benedictí, que no hi fou fundat; en el seu lloc hom instituí una canònica augustiniana a partir del 1169, quan l’església fou donada per Pere de Puigvert al bisbe d’Urgell, Arnau.
Fou un petit priorat compost d’un prior i quatre canonges, i entrà en plena decadència a mitjan segle XIV, per bé que hom continuà proveint el títol prioral els dos segles següents.
Actualment en resta només l’església, en ruïnes, magnífic edifici romànic d’una nau i tres absis de disposició trilobulada o fent creuer amb un cimbori sobre el qual s’aixecava el campanar.
Cal considerar successora de la comunitat de Sant Pere la de la vila de Ponts, composta fins al segle XIX de nou canonges, un d’ells amb el títol de plebà.
(la Vall de Cardós, Pallars Sobirà)
Santuari (la Mare de Déu del Pont), dins l’antic terme de Lladrós, a la vall de Cardós, a la dreta de la Noguera de Cardós, a l’indret d’un antic pont de tradició romana.
Antiga torre de la Costa Brava.
Les seves restes s’aixequen en un promontori damunt la punta de Pola, que separa la cala Giverola, al nord (on hi ha una urbanització), de la cala de Pola i cala Bona, al sud.
(Barcelona, Barcelonès)
Conjunt arquitectònic situat a la muntanya de Montjuïc.
Construït per a l’Exposició Internacional del 1929, fou dissenyat pels arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós i pels artistes Xavier Nogués i Miquel Utrillo. Ocupa una superfície de 20.000 m2 i adopta l’estructura d’un poble hispànic típic.
Hi sobresurten la porta d’accés -reproducció de la de San Vicente a Àvila-, la casa del comú -de Vall-de-roures (Matarranya)-, la calle de los Arcos -de Sevilla-, la font -de Prades (Baix Camp)-, el campanar de l’església -d’Utebo (Aragó)- i el monestir, una mica apartat, que condensa elements de diverses esglésies romàniques catalanes.
Conté el Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars i el d’Art Gràfic. Hi són establerts diversos artesans que treballen cara al públic. És centre d’esbargiment popular i hom hi organitza revetlles, balls, titelles, etc.
Enllaç: Poble Espanyol
(les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental)
Santuari (la Mare de Déu del Pla), a la casa Biure, de la parròquia de Corró d’Amunt.
És una obra romànica (segle XI), amb una porta i una petita rosassa gòtiques. Conservà fins el 1936 la imatge romànica de la Mare de Déu i un petit retaule gòtic.
El 1953 fou restaurada.
(Sanaüja, Segarra)
Antic convent augustinià, situat al pla, 1 km al sud de la vila.
Era un antic santuari marià (la Mare de Déu del Pla), conegut des del segle XIII, que el 1655 fou cedit als augustinians, els quals hi residiren fins a l’exclaustració (1835).
El convent actual fou reedificat al voltant del 1773, igual que l’església, ambdós de tipus barroc neoclàssic. L’església continua la seva funció de santuari.
Hi ha un aplec molt concorregut el 9 de setembre.
Antic castell, al sector meridional del terme, a ponent del castell de Montagut.
Esmentat ja el 986, pertangué als Cervelló i passà a la branca dels Cervelló, barons de la Llacuna, al començament del segle XIV.
Resta en peu una torre.
(Tarragona, Tarragonès)
Nom popular amb què és conegut un dels edificis romans més ben conservats de la ciutat, situat sobre l’antiga muralla, a l’angle que formava al sud-est.
La part conservada són dues grans sales, superposades, amb volta, i una façana de 26 m de llarg, decorada amb pilastres dòriques i un arquitrau jònic.
No és ben coneguda quina funció tenia: tradicionalment ha estat considerat el pretori, però l’única cosa que sembla clara és que era en un dels extrems del fòrum.
Cronològicament, ha estat datat a la primeria de l’Imperi. Probablement fou refet en part a l’època visigòtica i, després de la restauració de la ciutat (segle XII), prengué el nom de castell del Rei, per tal com significava la presència del poder reial a Tarragona enfront del de l’arquebisbe.
Fou refet al llarg del segle XIV, però a partir del XVI restà abandonat i posteriorment passà a servir de dipòsit de material bèl·lic i caserna (el quarter del Rei, al segle XVIII).
Fou volat en gran part a la retirada de les tropes franceses el 1813 i a mitjan segle XIX, novament refet, es convertí en presó provincial.
En edificar el nou Museu Arqueològic al seu costat, l’edifici i les sales de les edificacions romana i medieval s’aprofitaren com a ampliació del Museu (1971).
(Tortosa, Baix Ebre)
Santuari (la Mare de Déu dels Àngels), situat a 3 km al sud de la ciutat, vora la carretera de l’Aldea.
Al costat de l’església, esmentada ja el segle XIV (Santa Maria de la Petja), hi havia una torre de defensa d’origen islàmic.
Dades dels Països Catalans 