(Catalunya, segle XIII)
Nom emprat esporàdicament pels Cabrera (segle XII), per raó de la possessió del castell de Montsoriu, quan deixaren de denominar-se vescomtes de Girona i encara no havien adoptat definitivament el títol de vescomtes de Cabrera.
També fou anomenat vegueria de Montsoriu, sense que existís tal demarcació, el conjunt de territoris del vescomtat.
(Barcelona, 11 setembre 1714)
Nom donat a la rendició de la ciutat, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l’exèrcit de Felip V, a la fi de la Guerra de Successió.
El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, el juliol de 1714. Aquest començà una sèrie d’atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics.
La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, “la fi de la nació catalana”, l’abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d’Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta.
El nom d’Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella.
(Catalunya, 1812 – 1814)
Un dels quatre departaments en que fou dividit el Principat durant la seva annexió a l’imperi Francès.
Comprenia els corregiments de Barcelona, de Mataró, el sector meridional del de Manresa i el de Vilafranca del Penedès. El prefecte residia a Barcelona.
Els antics corregiments, una mica modificats i amb l’agregació del de Mataró i el de Barcelona, esdevingueren els districtes de Barcelona, Manresa i Vilafranca del Penedès.
En fou el primer prefecte el comte Treilhard.
(Darnius, Alt Empordà, del setembre al novembre 1794)
Conjunt d’accions bèl·liques entre les tropes franceses i espanyoles durant la Guerra Gran.
Les forces franceses, dirigides per Dugommier, van intentar de trencar les posicions defensives espanyoles entorn de Figueres, i van establir la seva base d’acció a les altures de Mont-roig.
Després dels combats, en un dels quals fou mort Dugommier, les tropes espanyoles abandonaren Figueres. També hi resultà mort el comandant espanyol comte de La Unión.
Jaciment del Triàsic mitjà. Juntament amb el jaciment d’Alcover (Alt Camp) correspon a unes sorres molt fines que es dipositaven en un ambient de tipus lagoon, és a dir, llacunes costaneres que periòdicament eren envaïdes per l’aigua salada.
Al fons d’aquestes llacunes, en condicions anaeròbies, anaven a parar les restes dels nombrosos organismes que hi vivien al voltant, que d’aquesta manera han quedat preservats en forma de delicats motlles.
A Mont-ral i Alcover hi és representada una abundant fauna que inclou rèptils marins (notosaures), peixos del grup del celacant (Alcoveria) i de l’esturió, antròpodes primitius de la superfamília dels limuloïdeus i, fins i tot, organismes de cos tou com les holotúries (o cogombres de mar).
(Argelaguer, Garrotxa)
(o Palau d’Amunt) Antic castell, les ruïnes del qual s’alçen damunt la riba dreta del Fluvià, al sud del nucli de Sant Jaume de Llierca (nom actual de l’antic terme de Palau de Montagut o Palau d’Avall).
La seva església de Santa Magdalena, dependent de la parròquia d’Argelaguer, consagrada el 1228, es conserva.
Inicialment el castell depengué del de Sales; el 1216 els seus senyors el cediren, amb Argelaguer, a la família Montpalau, que al principi del segle XV passà a residir a Argelaguer.
(Pineda de Mar, Maresme, segle XIV – )
Jurisdicció senyorial del segle XIV, centrada en el castell de Montpalau, les ruïnes del qual s’aixequen dalt d’una muntanya, a la dreta de la riera de Pineda.
Situada a l’extrem sud-oest del comtat de Girona, originàriament comprenia les parròquies d’Arenys, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta, Hortsavinyà i Vallmanya i gran part de les de Sant Pere de Riu (o de Pineda) i de Santa Maria de Pineda.
A la primera meitat del segle XIV sorgí el nucli de Calella, i a la fi del XV els d’Arenys de Mar, Canet de Mar i Sant Pol de Mar, que esdevingueren universitats independents. Comprenia també les cases aloeres de Canet, Menola, Camós i Pineda.
Des de la primera meitat del segle XI pertanyia al llinatge dels Sesagudes, dit després de Montseny. El 1113 la senyoria major fou donada pel sobirà als vescomtes de Cabrera, i la menor restà en mans dels Montseny; ambdues es reuniren el 1328 en poder dels Cabrera.
La castlania del castell fou exercida per la família que es cognomenà Montpalau fins a mitjan segle XIII, època que començà l’abandó de la fortalesa, malgrat un intent de reconstrucció al segle XV. L’església del castell fou dedicada a sant Miquel.
El 1566 passà, per venda, dels Cabrera, comtes de Mòdica, als Montcada, marquesos d’Aitona, i el 1756, per herència, als ducs de Medinaceli.
La cúria radicava a la Boada (vila de Pineda), i ben entrat el segle XV el batlle i el jutge passaren a residir a Calella (la notaria romangué a Pineda); Sant Martí d’Arenys, però, tenia el seu propi batlle natural.
(Sant Boi de Lluçanès, Osona)
Antic castell, als vessants orientals dels Munts, al límit amb el terme de Sant Agustí de Lluçanès.
Depenia del castell de Lluçà; el senyorejaven els Conanglell (1293), Galceran de Besora (1332) i, des del segle XV, els Sala, senyors de Sora.
L’església era dedicada a sant Amanç.
Posteriorment hom en digué Montorroell.
Resta el mas de Montorro, prop del qual hi ha les restes.
(Catalunya, segle XIX – )
Títol concedit el segle XIX a Caritat Despujol i Rigalt (Santiago de Cuba 1865 – Madrid 1946), filla del primer comte de Casp i muller d’Enric Trénor i Montesinos, primer comte de la Vallesa de Mandor.
Continua en els Trénor.
(la Riera de Gaià, Tarragonès)
Antic castell, esmentat ja el 1118 com a límit oriental, amb el de Tamarit, del terme de Tarragona, que correspon probablement a les ruïnes del castell dit posteriorment de Santa Margarida.
Pertangué als Claramunt (o Montoliu) i passà a la mitra.
Donà nom a la quadra de Montoliu.
