Antic lloc, esmentat el segle XIV.
(Mallorca, segle XVIII – )
Títol concedit el 1770 a Miquel de Vallès-Reus de Solleric i Orlandis. El 1783 li fou annexada la grandesa d’Espanya honorària. Per la seva mort sense fills, la successió passà al seu nebot Pere Joan Morell de Pastorix i de Vallès, cavaller de Calatrava. En l’actualitat es troba vacant.
El 1763 Miquel Vallès-Reus féu construir una residència urbana a Palma de Mallorca, dita palau del marquès de Solleric (o can Morell). Hi sobresurten la façana del Born, on es conjuga la tradició constructiva mallorquina amb un elegant estil rococó Lluís XV, i l’escala imperial del pati, que porta a una logia de fi classicisme.
(Mallorca, segle XIV)
Jurisdicció senyorial concedida in partibus el 1349, per Jaume III de Mallorca, a Carles Grimaldi, senyor de Menton i Rocabruna.
(Mallorca, segle XIX – )
Títol concedit el 1878 a Modesta Menéndez y Goicuria, vídua del brigadier José Laureano Sanz y Posse, en atenció als fets militars d’aquest.
Continua en els Sanz.
Veure> Sant Miquel de Solans (antiga parròquia).
Jaciment paleontològic del Cretaci superior, situat a la Solana, entre el Campanià i el Maastrichtià, comprès entre els 84 i 66,5 milions d’anys.
Presenta una extraordinària riquesa en restes fòssils vegetals i invertebrats: gastròpodes, ostracodes i bivalves; i també restes de vertebrats: peixos, fragments d’ossos de queloni, petits amfibis, cocodrils i dinosaures hadrosaures. El conjunt de restes fòssils i la sedimentologia suggereixen un ambient lacustre.
Diferents localitats d’Europa occidental proporcionaren restes d’hadrosaures. Fins ara, alguns d’aquests espècimens havien estat assignats a tres gèneres diferents: Telmatosaurus, Orthomerus i Pararhabdodon. Les restes de dinosaure de la Solana són similars a les trobades a Tricouté (França).
(País Valencià, 31 maig 1960 – )
Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1960, que té com a capital les ciutats de Sogorb i Castelló de la Plana. Té un total de 4.643,08 km2, amb 228 parròquies, repartides en catorze arxiprestats, els quals són agrupats en quatre vicaris episcopals.
Comprèn l’antic bisbat de Sogorb, llevat dels arxiprestats d’Alpont, Xelva i Ademús, que s’uniren a l’arquebisbat de València, i els antics arxiprestats del bisbat de Tortosa de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser, llevat de la parròquia de Catí. També se li uní Vilafermosa i el seu arxiprestat, antic enclavament de València.
Es troba íntegrament dins la província civil de Castelló de la Plana, i és separada al nord pel bisbat de Tortosa per una línia imaginària que de la Mediterrània va per Alcossebre, travessa la Plana fins a la mola d’Ares i arriba al límit amb Aragó. El nou bisbat té majoria de catalanoparlants, mentre que a l’antic de Sogorb eren tots de parla castellana.
L’intent de creació del nou bisbat consta ja en el concordat del 1851, que preveia el trasllat de Sogorb a Castelló de la Plana. El nou concordat del 1953 insistí en el mateix punt i el 1957 mateix passà a la diòcesi de Sogorb tot l’arxiprestat de Vilafermosa i la parròquia de Gàtova, i, finalment, el 31 de maig de 1960 es creava la nova diòcesi, elevant a la dignitat de cocatedral l’església parroquial de Santa Maria de Castelló de la Plana i fent la definitiva fixació de límits.
Sense que hagi estat abolida cap de les antigues prerrogatives de Sogorb, la major densitat demogràfica de Castelló i el seu caràcter més cèntric dins la diòcesi han fet que gradualment es vagin traslladant a Castelló els centres de la diòcesi, com el seminari major, que fou construït entre el 1962 i el 1966, i la Casa d’Espiritualitat de Betxí, iniciada el 1962.
A Sogorb continua l’antic Arxiu Catedralici, que comença el 1232, però que fou molt devastat el 1936, les biblioteques capitular i diocesana, aquesta creada el 1772, i el Museu de la Catedral, creat el 1924 pel bisbe Lluís d’Amigó, que conserva, entre altres peces, un retaule de l’anomenat mestre de Sogorb, obres de Vicent Macip, Joan de Joanes, etc i un baix relleu atribuït a Donatello.
En els darrers anys, una de les activitats més destacables del bisbat foren les investigacions i documents emesos pel Pontifici Institut Joan Pau II per als Estudis sobre el Matrimoni i la Família.
(País Valencià, segle XV – segle XVII)
Títol concedit el 1476 per Joan II el Sense Fe al seu cosí l’infant Enric d’Aragó i de Pimentel, que fou lloctinent de València. El seu fill Alfons d’Aragó (mort 1563) el succeí en el ducat. Es casà amb Joana (I) de Cardona i va ésser cabdill dels reialistes a la Germania.
El seu nét Enric d’Aragó i Cardona (mort 1640), sisè duc de Sogorb, va ésser virrei i capità general de Catalunya. El 1670, en morir el setè duc de Sogorb, aquest ducat es va refondre amb la casa ducal de Medinaceli.
(País Valencià, 1577 – 1960)
Demarcació històrica de l’Església catòlica centrada en la ciutat de Sogorb, creada el 1577 després de més de tres segles de formar part integrant del bisbat d’Albarrasí-Sogorb.
Comprenia els antics arxiprestats de Sogorb, Xèrica, Montant, Alpont, Xelva i Ademús, i s’estenia sobretot per l’actual regió de Sogorb. Per les bandes del sud i de l’est es trobava retallat per la diòcesi de Tortosa i per l’enclavament valencià de Vilafermosa i altres parròquies situades prop del Millars. Comprenia un total de 77 parròquies, totes de parla castellana.
El seu origen i els seus problemes inicials es deuen a la creació artificiosa de la diòcesi d’Albarrasí el 1172 pel metropolità de Toledo, quan pretengué de restaurar en aquesta ciutat l’antic bisbat d’Arcàvica. Poc després, adonant-se del poc fonament històric de la nova diòcesi, li féu adoptar el 1176 el títol de Segòbriga, pretenent que aquesta ciutat romano-visigòtica era Sogorb.
Això mogué el bisbe d’Albarrasí a pactar amb el rei moro Abū Sa’īd ‘Abd al-Rahmān la restauració de la ciutat, cosa que féu creant títols canonicals de Sogorb el 1232, abans de la presa efectiva de la ciutat que féu Jaume I el Conqueridor el 1245. Feta la conquesta, el bisbe d’Albarrasí Pedro Garcés organitzà religiosament la ciutat, però el rei Jaume, a qui no plaïa la seva subjecció a Toledo, manà al bisbe de València Arnau de Peralta (1243-47) que recuperés per la força l’església de Sogorb (1248).
Portat el plet a Roma, començà per al bisbe d’Albarrasí una llarga odissea que intentà d’acabar el papa Alexandre IV (1259) fusionant les diòcesis de Sogorb i Albarrasí. L’execució de la sentència, la féu per la força el bisbe Pere Ximénez de Segura, que el 1273 ocupà militarment l’església de Sogorb i n’expulsà els clergues valencians que la regien.
El mateix any es féu una concòrdia amb el bisbe de València sobre la restitució del territori que envoltava la ciutat, que sols es reduïa a quatre poblacions i que fou ampliat amb nous pactes els anys 1347 i 1351, després que el bisbat d’Albarrasí-Sogorb se separà de Toledo i s’uní al nou arquebisbat de Saragossa (1318). Així continuà la diòcesi fins que el 1577 el papa Gregori XIII desmembrà Sogorb d’Albarrasí. La primera fou unida a la província eclesiàstica de València i la segona a la de Saragossa.
L’accidentada història inicial de Sogorb fou causa que l’organització interna i del capítol no es dugués a terme fins després del 1273. Inicialment hi havia un sol capítol entre Sogorb i Albarrasí, amb un sol degà, tresorer i xantre, però amb dos ardiaques i sis canonges a cadascuna de les dues catedrals.
El 1358 es creà un ardiaca per a Alpont i l’any següent es crearen quatre nous oficis canonicals a la catedral de Sogorb, restant amb un total de setze. Amb motiu de l’erecció del bisbat independent de Sogorb hom intentà de crear quatre nous canonicats, però llur nombre oscil·là sempre entre setze i vint, que el concordat del 1851 fixà en setze canonges i dotze beneficiats.
La història de la diòcesi dels segles XV i XVI és marcada pels plets senyorials, els conflictes amb la cartoixa de Valldecrist i els resultats de la forçada conversió i després expulsió dels moriscs. Durant el segle XVII augmentà el nombre de convents, en especial dels jesuïtes.
El 1771 s’instal·là definitivament el seminari, a l’antic col·legi dels jesuïtes (expulsats el 1767), i poc després el bisbe Gómez de Haedo (1783-1808) renovà i consagrà la catedral i fundà l’hospital (1786) i altres obres de caritat i docents.
Després dels desordres de la guerra del Francès de 1808-14, la seu episcopal romangué vacant durant els anys de la primera guerra Carlina. Del 1847 al 1864 el bisbe Canubio procedí a la reorganització de la diòcesi i de la vida religiosa. A la fi del segle XIX el bisbe Francesc d’Assís Aguilar fundà el col·legi de Sant Josep per a seminaristes pobres, el convent de franciscans, diversos centres d’ensenyament, associacions de pietat i la Caixa d’Estalvis de Sogorb. En aquests anys es consolidà també el culte a la Mare de Déu de la Cova Santa.
Perdurà fins a la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló de la Plana.
(o l’Alqueria de Sobirà) Despoblat. Antic lloc de moriscs, tenia 14 focs el 1602.
Ha donat nom a una partida del terme.
Dades dels Països Catalans 