(Sicília, segle XIV – segle XVI)
Comtat amb centre a Agosta (actual Augusta), creat el 1336 per Frederic II de Sicília per beneficiar Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó.
Després de tenir-lo el fill i el nét d’aquest, passà a la corona l’any 1407 arran de la commutació que es féu amb el comtat de Caltanissetta.
(Buenos Aires, Argentina, 1806 – segle XIX)
Milícia de sometents. Fundada per catalans residents a Buenos Aires, per a deturar la invasió anglesa d’aquell any. També foren anomenats minyons o miquelets.
Foren capdavanters del moviment contra els invasors i inspiraren la creació d’altres cossos de guerrillers.
Entre els seus fundadors figuraven Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larrea. També s’hi destacaren Josep Forneguera, Felip Sentenac i Gerard Esteve i Llac.
El 1809 participaren en la revolta contra el virrei castellà (d’origen francès) Liniers, fet que inicià el moviment independentista de l’Argentina.
(Catalunya, 1868 – 1874)
Milícies formades espontàniament en esclatar la Revolució de Setembre, amb les armes preses dels arsenals militars. Formades per l’ala radical dels revolucionaris, persistiren a Catalunya malgrat els esforços del govern central per a dissoldre-les.
Reorganitzades pel setembre de 1869, prengueren una part important en els fets de Barcelona en ésser proclamada la Primera República. Possibilitaren l’ocupació de la capitania general de Catalunya pel pro-federalista general Contreras i, per un decret de la diputació, passaren a substituir l’exèrcit regular (9 març 1873), fet que resultà aviat inviable.
En caure la República (gener 1874) foren desarmades per l’exèrcit.
(Catalunya, 1762 – segle XIX)
Cos de milícia. Format arran de la intervenció de Carles III en la Guerra dels Set Anys, pel pacte de família signat amb Lluís XV.
Participà en la campanya de Portugal (1762) i, acabada aquesta, fou enviada a les anomenades províncies internes de Mèxic.
Més tard un contingent d’aquests voluntaris formà part de l’expedició a Califòrnia de Gaspar de Portolà (1769).
(Abrera, Baix Llobregat)
(o de Vilalba) Antic castell, a l’esquerra del Llobregat, enlairat uns dos km al nord de Santa Maria de Vilalba.
És esmentat ja el 1041, i es conserven restes de l’església romànica de Sant Pere (segle XI). Pertangué a la baronia de Castellbell; el 1514 era dels Llobet, i per successió passà als Despalau i als Amat, que esdevingueren marquesos de Castellbell.
De Lima estant, Manuel Amat i de Junyent, virrei del Perú, féu construir al peu del castell la casa de Vilalba, al camí de Montserrat, que fou decorada amb pintures de Flaugier, avui perdudes, descrites pel baró de Maldà al Calaix de sastre.
(les Masies de Voltregà, Osona)
Antic castell termenal (906 m alt), avui totalment en ruïnes, situat en un esperó de la serralada de ponent de la plana de Vic sobre Santa Cecília de Voltregà. Al seu costat s’aixeca l’antiga parròquia de Sant Martí Xic o Sant Martí del Castell.
Existia ja el 902 i tingué història activa fins a les guerres remences (1465). Fou de diferents famílies: els Voltregà, els Orís i els Cabrera, fins que el 1379 passà a la mitra de Vic, que el posseí, juntament amb la baronia de Sant Hipòlit, fins al segle XIX.
Pertanyien a la seva demarcació els actuals municipis de Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà, les Masies de Voltregà i Sant Martí de Sobremunt.
(Osona)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Sant Hipòlit de Voltregà.
(el Voló, Rosselló, 1939)
Camp de concentració, organitzat a la vila pel govern francès l’any 1939, destinat a refugiats civils que arribaven al territori de l’estat francès a la fi de la guerra civil espanyola de 1936-39 procedents de la zona republicana.
Era un camp de pas especialment dedicat a dones, vells i criatures, per a ésser traslladats als municipis que s’havien ofert a fer-se’n càrrec.
(el Voló, Rosselló, 30 abril 1794 – 1 maig 1794)
Fet d’armes, entre les forces franceses, dirigides pel general Dugommier, i les de l’estat espanyol, manades pel capità general de Catalunya, comte de La Unión, que hagué de desallotjat el Voló.
La batalla, punt central de la Guerra Gran, invertí el sentit que fins aleshores havia tingut aquesta: els francesos prengueren la iniciativa i penetraren al Principat.
(el Viver, Maresme, segle XX – )
Títol concedit el 1901 a Darius Rumeu i Torrent sobre la seva casa i santuari del Viver (Argentona).
La grandesa d’Espanya li fou annexada el 1929 al seu fill i segon titular, Darius Rumeu i Freixa.
Continua en la mateixa família.
