Comarca del País València: 673,2 km2, 481.589 hab (2012), capital: Alacant.
Format per 10 municipis: Agost – Aigües de Busot – Alacant – Busot – el Campello – Mutxamel – Sant Joan d’Alacant – Sant Vicent del Raspeig – la Torre de les Maçanes – Xixona
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada entre la costa i els últims contraforts de les serres subbètiques. Comprèn una part de la plana litoral, voltada d’un conjunt de serres, entre les quals destaquen les del de Maigmó, la penya Roja, i la serra dels Plans (serralada Sub-bètica) i les de la Carrasqueta, el Cabeçó i el Castellar (serralada Pre-bètica). Les altituds minven des de l’interior, on assoleixen els 1.200 m, vers la costa a través d’una sèrie de serres aïllades que alternen amb el pla litoral. Algunes d’aquestes serres presenten formes escarpades, com la de la Carrasqueta, i limiten la Canal de Xixona. La costa forma llargues platges, interrompudes només pel cap de les Hortes, que origina una costa alta i rocosa i tanca pel nord, la badia d’Alacant.
El clima és mediterrani subàrid, amb una mitjana de temperatura anual de 17,5 ºC, i pluges escasses (mitjanes de 300 a 350 mm); l’estació més plujosa és la tardor. La Canal de Xixona al nord constitueix una subcomarca més freda i més humida, car alimenta l’únic riu, el Montnegre. La vegetació, adaptada a les condicions climàtiques, és formada per matolls amb predomini del margalló. El pi blanc és l’únic arbre de bosc que destaca. A la zona costanera hi ha grans extensions d’espart.
La comarca és regada pel riu Montnegre, que drena el canal de Xixona, de molt poca aigua, cosa que ha obligat a servir-se de les aigües dels embassaments de Tibi i Villena i de les aigües elevades del riu Segura i també a aprofitar les aigües freàtiques.
POBLACIÓ I ECONOMIA.- La seva població s’ha quadruplicat en el segle XX (76.293 el 1900), i la majoria és urbana.
L’agricultura és de secà amb conreus d’ametllers, garrofers, oliveres i cereals. Les terres de regadiu, que venen a ser la part no edificada de l’horta d’Alacant, estan dedicades als mateixos conreus, al raïm de taula i a l’horta. La ramaderia ocupa un lloc secundari; en canvi, la pesca té més importància, principalment al Campello. L’activitat industrial es troba localitzada a la capital. A més, Sant Vicent del Raspeig compta amb fabricació de ciment, ceràmica i mobles, i Xixona és remarcable per la tradicional fabricació de torrons. El turisme ha assolit una gran importància. Els mercats són Alacant, d’àmbit regional, i Xixona, subcomarcal.
HISTÒRIA.- Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l’època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de Fontcalent. El poblament de l’època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpoli: la de l’Albufereta d’Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del segle III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua).
El territori que forma l’Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d’Alacant i de Xixona. L’altra conca de la rambla de la Torre -el territori anomenat la canal o foia de Xixona, que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d’uns 200 km2 d’extensió- formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins a la desmembració de la Torre el 1794. La zona més propera al mar i a la ciutat, juntament amb el lloc de Montfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km2), constituí el terme d’Alacant des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als segles XVIII i XIX (amb alguns breus parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en que anaven desmembrant-se progressivament els municipis actuals.
Encara, havia format part del terme d’Alacant -que arribà a ultrapassar els 1.000 km2– una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l’actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petres i les Salines, des del segle XIV), però no pas més enllà de la segona meitat del segle XV. D’altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sots-governació de Xàtiva) fins al 1707 i de l’arquebisbat de València fins al 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d’Oriola i del bisbat d’Oriola (del de Cartagena, abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren caps de governacions borbòniques al segle XVIII (governació d’Alacant i governació de Xixona) i de partits judicials al segle XIX.
