Municipi i capital de Mallorca i de les Illes Balears: 213,55 km2, 24 m alt, 399.093 h (2014).
Situada a la costa sud-occidental de l’illa, al fons de la badia de Palma, a l’extrem occidental de la plana central mallorquina; és accidentada, a l’oest, per la serra de na Burguesa (que pertany a la serra de Tramuntana) i a l’extrem est per la de sa Marina de Llucmajor.
ECONOMIA – El turisme, la indústria i els serveis són avui les funcions urbanes predominants, mentre que l’agricultura, que havia estat l’activitat més important, juntament amb la pesca, ha quedat molt malmesa per la pressió urbanística i turística; predominen, però, els conreus herbacis i d’arbres fruiters de secà (ametllers). Per altra banda, el sector pesquer compta amb una petita flota de barques amb un total de captures pròxim a les 2.000 tones anuals. Pel que fa al sector secundari, les tradicionals indústries del calçat, el cuir i el tèxtil, malgrat les contínues i greus crisis, subsisteixen amb d’altres més modernes dedicades especialment a la metal·lúrgia, la química, la fusta (mobles) i les alimentàries.
El sector turístic, però, és el gran motor de l’economia de la ciutat, convertida en un dels centres no només d’atracció turística nacional sinó també internacional. Palma compta amb una extensa oferta hotelera i de serveis turístics que s’estén al llarg de la badia pels nuclis de s’Arenal, la Platja de Palma (dins el terme municipal) i, fins i tot, més enllà del seu àmbit municipal, ja que està íntimament relacionada amb els nuclis de Palmanova i Santa Ponça, al municipi de Calvià. Comercialment és centre d’una àrea que comprèn en la seva totalitat l’illa de Mallorca. El port, emplaçat entre la punta de Sant Carles i l’antiga desembocadura de sa Riera, manté línies regulars amb els ports de Maó, Eivissa, València i Barcelona. Compta, a més, amb un dels aeroports més importants pel nombre de passatgers, no tan sols d’Espanya sinó de tot Europa.
POBLACIÓ – Pel nombre d’habitants Palma és la primera ciutat de l’arxipèlag, i concentra el 40% de la població de la comunitat. El creixement demogràfic ha estat molt important durant el segle XX, derivat d’un important creixement vegetatiu i d’una forta immigració. Fou a partir de principis i meitat del decenni del 1980 quan la tendència demogràfica al creixement s’aturà definitivament i es registraren saldos migratoris negatius, a més d’una inenterrompuda baixada de les taxes de natalitat. Dins la història demogràfica de la ciutat cal destacar l’important gir que suposà l’arribada d’immigrants; aleshores es rejovení l’envellida estructura de població derivada de la minva de les taxes de natalitat i de la reducció de la mortalitat de principis del segle XX. El 80% de la població es concentra al nucli urbà.
LA CIUTAT – Encara que d’origen romà, tingué el seu primer desenvolupament en el moment de la dominació musulmana, quan foren construïts diversos recintes murallats a partir de l’Almudaina (segles IX-X); el caràcter pròpiament urbà, però, arrencà de la Reconquesta cristiana, quan suplantà en la capitalitat de l’illa a la ciutat d’Alcúdia i es convertí en un ric empori comercial malgrat la inadequació del seu port, poc protegit.
Les muralles medievals foren construïdes als segles XI-XII; tancaren una superfície aproximada de 123 ha, i el traçat va ésser respectat en la construcció de les posteriors fortificacions (segle XVI); abans del 1850 no hi havia cap barri extramurs important, però a partir de la segona meitat del segle XIX la ciutat registrà un important creixement demogràfic, com a conseqüència d’un fort augment vegetatiu i de l’atracció de la població forana cap a les indústries incipients, cosa que donà lloc a una densitat de l’ordre dels 400 h/ha, a la creació de barris allunyats del centre (la Soledat, Son Espanyolets, ets Hostalets, Santa Caterina, etc) i a la necessitat d’abatre les muralles. L’any 1895, després de superar nombroses dificultats, foren demolides, i començà l’expansió de la ciutat en tots sentits, dins una absoluta anarquia urbanística, malgrat l’existència, ja l’any 1901, d’un notable pla d’Eixample (pla Calvet); en línies generals el creixement s’estengué pels sectors costaners de la badia, on es concentren els barris residencials, mentre que els barris de veïnat es desenvolupen cap a l’interior i ultrapassen el límit municipal en alguns casos. L’eix comercial continua essent l’antiga rambla (es Born), dessecada i convertida en avinguda, i els carrers adjacents de la ciutat vella.
HISTÒRIA – Fundada per Q. Cecili Metel després de la conquesta romana de Mallorca (vers 123 aC), les restes arqueològiques fan pensar que la primitiva ciutat estigué situada una mica a l’est de l’actual emplaçament. Al segle V sofrí la invasió dels vàndals, i més tard fou conquerida pels bizantins (534) i pels musulmans. Pertanyé a la taifa de Dénia (1031-91), fins que se n’independitzà, i més tard, el 1114-15, fou breument conquerida i saquejada per una expedició catalano-pisana. Reconquerida i repoblada immediatament pels almoràvits, passà després a formar part de l’imperi almohade (1203). A mitjan segle XII era un port mediterrani important, i els seus vaixells viatjaven fins a Síria a la recerca de les mercaderies de les caravanes asiàtiques.
Reconquerida per Jaume I el 1229, la ciutat quedà vinculada a la corona catalano-aragonesa, i a la mort d’aquest rei es convertí en la capital (juntament amb Perpinyà) del Regne de Mallorca, que fins al 1343 no fou reintegrat a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós. Pel seu pes demogràfic i la seva activitat comercial, la vila, anomenada Ciutat de Mallorca, monopolitzà la vida econòmica, política i cultural de les illes als segles XIII-XIV. L’organisme de govern de l’illa era el Gran e General Consell de Mallorca, on la representació ciutadana era el triple que la del camp (forans). La debilitat de la representació camperola féu que se subordinessin els interessos del camp als de la ciutat.
El canvi de conjuntura econòmica a mitjan segle XIV, amb la depressió demogràfica produïda per la pesta i la disminució de la riquesa comercial, obligà els ciutadans a cercar nous recursos econòmics, basats en l’explotació dels camps, als quals s’augmentà la pressió tributària. Les tensions entre camp i ciutat es van incrementar i el 1391 els camperols es precipitaren contra Ciutat de Mallorca. Una hàbil maniobra dels ciutadans féu que la revolta es dirigís contra els jueus del call. El 1450 es produí novament un intent de revolta camperola, a la qual s’afegí l’artesanat urbà de les principals viles mallorquines, i que acabà amb una dura repressió. Durant el segle XVI la ciutat participà en la infructuosa revolta de les Germanies, aixecament urbà organitzat a través dels gremis i fidel aliat de les reivindicacions camperoles (1520-21). La derrota dels agermanats sumí la ciutat en la decadència; el segle XVII fou presidit per les lluites senyorials entre els canamunts i els canavalls. Després de l’entronització dels borbons a Espanya, fou dissolt el Gran e General Consell, i la ciutat recuperà l’antic nom romà de Palma.
Durant el segle XVIII recuperà la vitalitat demogràfica i la normalitat econòmica. El 1728 començà a comercialitzar amb les colònies americanes, i el 1787 s’hi fundà la Societat Econòmica d’Amics del País. Al final d’aquest mateix any, la població representava una quarta part dels habitants totals de l’illa. Durant el segle XIX la migració interna concentrà a Palma quasi la meitat de la població mallorquina, cosa que féu possible la recuperació econòmica. Així, la ciutat comptabilitzava la major part dels vots de l’illa durant el règim constitucional censatari, pes polític accentuat encara per l’absentisme dels propietaris del camp.
Ocupada pel bàndol franquista des dels inicis de la guerra civil, a partir del 1950 s’inicià amb gran força la recuperació econòmica de Palma, motivada sobretot per l’extraordinari auge del turisme. Convertida en un dels centres turístics més importants d’Europa, amb gran repercussió sobre el tràfic aeri, la immigració hi produí a més un molt destacat augment de la població. Capital de la comunitat autònoma de les Illes Balears (1983), el govern municipal fou ocupat després de les primeres eleccions democràtiques (1979) pel socialista Ramon Aguiló, reelegit el 1983 i 1988.
ART – Pertanyen al període de dominació musulmana la porta de l’Almudaina, resta de l’antiga fortificació, i els banys àrabs, possiblement del segle XI, formats per tres sales, de les quals una és quadrada i amb el peristil interior de quatre columnes per banda, i coberta amb una cúpula semicircular. El castell de l’Almudaina, residència dels valís de l’illa, va ésser transformat a la fi del segle XIII en el Palau Reial per Jaume II de Mallorca; en dirigí les obres Pere Salvà, i consta de quatre torres ammerletades situades als angles de l’edifici; a l’interior hi ha la capella de Santa Anna.
El monument religiós més important de la ciutat és la catedral, mostra del gòtic català, començada el 1230 sobre l’emplaçament de la principal mesquita de la ciutat. Consta de tres naus (la central més alta) sostingudes per catorze pilars prismàtics i per arcs boterells basats sobre contraforts, culminats per pinacles, que li donen l’aspecte exterior característic. Al segle XIII va ésser edificada l’església de Santa Eulària, d’estil gòtic i amb planta de tres naus, i el convent de Sant Francesc, la basílica del qual, d’una sola nau i amb amplis finestrals, té una bella portalada d’estil plateresc. La Llotja, construïda per Guillem Sagrera, és del final del gòtic, amb influències anglesa, flamenca i del gòtic espanyol. Un altre dels edificis importants és l’ajuntament, amb una façana de finals del Renaixement. Domina la ciutat el castell de Bellver (segle III) amb la seva característica forma circular.
Enllaços web: Ajuntament – Turisme
