(Barcelona, segle XV – segle XVI)
Cap agermanat. Carnisser d’ofici, empresonat juntament amb el sabater Bernat Marquilles i el procurador Melcior.
Bé que aquests dos darrers foren condemnats a mort en un juí de prohoms (1520), Joan Arinyó se salvà gràcies a la intervenció del batlle de Barcelona Macià Julià, cosa que li costà el càrrec.
(Aragó, segle XV)
(o de Ariño) Secretari i conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic.
La seva fidelitat en la guerra entre el rei i la Generalitat li valgué l’atorgament de tots els fruits, drets i emoluments de la castellania de Vilanova i la Geltrú (1464) que pertanyien a Joan de Montbui, contrari de Joan II.
Dos anys més tard fou enviat d’ambaixador extraordinari a Itàlia.
(Barcelona, 1868 – València, 1934)
Escriptor en castellà. Educat a Madrid, formà part de la redacció d'”El Liberal”. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles.
Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrich, Lluís de Val), popularitzà el pseudònim Mario d’Ancona amb obres com íSin justicia!, El soldado de la Paz, Gorriones sin nido, Madre, etc.
(Manresa, Bages, 1839 – Barcelona, 23 desembre 1886)
Novel·lista i publicista. De jove fundà i dirigí “El Manresano”, periòdic conservador.
Conreà la novel·la històrica: El crit de l’ànima (1869), on criticà la Revolució de Setembre, i Les òrfenes de mare (1873); i la narració: La guerra (1877).
Col·laborà a diversos periòdics i publicà treballs jurídics.
(Buenos Aires, Argentina, 26 setembre 1758 – 14 febrer 1820)
Metge. Fill d’un cirurgia militar català, destacat al Riu de la Plata. Estudià medicina a la Universitat de Cervera.
Organitzà l’ensenyament de la medicina a Buenos Aires. En morir fou donat el seu nom a un dels hospitals més importants d’aquesta ciutat.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. En 1462 fou partidari de la Generalitat contra Joan II. Era membre de la junta de defensa del Principat.
En 1472 fou un dels nobles que, a Barcelona, hagueren de jurar obediència al rei.
(Catalunya, segle XIV – Manresa ?, Bages, segle XIV)
Cavaller. El 1390, regnant Joan I el Caçador, tingué un paper destacat als preparatius militars empresos arran de la invasió del comte d’Armanyac.
Fou nomenat després capità de la guarnició de Manresa. Organitzà la defensa de tota la vegueria de Bages.
Nom real de Miquel dels Sants, religiós trinitari català venerat com a sant per l’església catòlica (1591-1625).
(Barcelona, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Ciutadà honrat. Tingué una actuació política notable al govern provisional català durant el setge de la capital en 1713-14.
Pertanyia a les Juntes 24ª i 18ª. També era membre del Consell de Cent. Hi restà encara després de les eleccions municipals de 1713.
A la caiguda de Barcelona, els borbònics li confiscaren els béns.
(Sabadell, Vallès Occidental, 28 juliol 1920 – Barcelona, 8 gener 1961)
Enginyer tèxtil, productor i director de cinema.
El 1955 creà la firma productora ECA (Ediciones Cinematrogràfiques Argemí) que finançà alguns títols d’interès per llur contingut social.
El 1959 dirigí Cristina i el 1960, Gaudí, que fou guardonat en diverses ocasions.
