(Vic ?, Osona, segle XVIII – segle XIX)
Canonge. El 1827 participà en la revolta ultrareialista (Guerra dels Malcontents), formà part de la junta superior rebel, a Manresa.
Acabada la revolta, no sofrí represàlies gràcies a la protecció del comte d’Espanya, que el féu el seu conseller.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1739 – Barcelona, 1809)
Jurista. Gairebé vell entrà en religió. Ingressà a l’oratori de Sant Felip Neri.
Escriví estudis de dret canònic i algunes biografies de sants.
Pseudònim del periodista català Josep Elias i Juncosa (1880-1944).
(Barcelona, 1756 – 1834)
Gravador. Excel·lí en el gravat al coure.
Fou professor de l’Escola de Nobles Arts i sots-director de l’Escola de Pintura a la capital. Era acadèmic de San Fernando.
(Sant Antonín, Roergue, Occitània, vers 1300 – Pontaut, Gascunya, després 1340)
Poeta. És autor de l’obra didàctica Doctrinal de trobar (1324), preceptiva en noves rimades que dedicà a l’infant Pere, fill de Jaume II de Catalunya i comte de Ribagorça, i que fou comentada el 1341 per Joan de Castellnou.
Galceran de Cornellà (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Fou cortesà de Jaume I el Conqueridor durant la primera part del regnat efectiu del monarca.
Guillem de Cornellà (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1386 fou enviat a Grècia per Pere III el Cerimoniós, arran d’haver estat nomenat Bernat de Cornellà vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
Jaume de Cornellà (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Destacà a la guerra contra Castella durant el regnat de Pere III el Cerimoniós. Anà a lluitar al front d’Aragó el 1363, amb els reforços catalans que hi foren enviats després de la caiguda de Carinyena.
(Aragó, després 1330 – Franja de Ponent, després 1391)
Senyor de la baronia d’Alfajarín, d’una família noble de Benasc establerta a la vall de l’Ebre. Estigué al servei de Pere III de Catalunya en la lluita contra Castella (1358-63), i de Martí l’Humà a Sicília.
Propens a les bandositats, la qual cosa el féu famós, lluità contra el comte de Foix i el vescomte de Castellbó, que obstaculitzaren el seu casament amb Blanca de Foix (1357).
Es casà aleshores amb Brianda de Luna (germana de la qui havia d’ésser la reina Maria de Luna), separada de Lope Ximénez de Urrea; tanmateix, l’anul·lació del primer matrimoni, denegada el 1379, no fou aconseguida sinó el 1391, cosa que fou motiu, en aquests anys, de bandositats entre els Cornell i els Urrea.
(Ribagorça, segle XIII)
Noble. Ja de molt jove estigué lligat amb el seu oncle Eiximèn Cornell al cercle de consellers de Jaume I de Catalunya. A la mort del seu cunyat Pero Ahonés (1226), figurà com a cap de Ribagorça i Sobrarb, entre els cavallers que, entorn de l’infant Ferran, es dreçaren contra el rei.
Reconciliat amb aquest (1227), lluità des d’aleshores fidelment al seu servei i participà en la conquesta de Mallorca al davant de cent cinquanta cavallers (1229), i després, de Borriana (1233) -d’on fou nomenat capità-, de València i d’Almenara.
Intervingué en l’atorgament dels furs als nous pobladors del Regne de València. El 1236 era majordom del regne d’Aragó.
(Benasc, Ribagorça, 31 desembre 1745 – València, 14 febrer 1821)
Polític i militar. Fou secretari de guerra de Carles IV (1799-1801), capità general de Mallorca (1796-98), de València (1798-99) i de Catalunya (1799).
Fracassà en pretendre d’organitzar batallons de milícia a València, davant l’oposició de la ciutat. El 1808 no volgué prendre el comandament de la ciutat de Saragossa.
Sufragà les despeses per a la construcció dels banys de Benasc (1801).
(Barcelona, segle XVII – 1664)
Impressor i llibreter. Era fill de Sebastià de Cormellas, al qual succeí.
A la seva mort, la impremta fou regentada per la seva vídua i més tard, per la seva germana Teresa de Cormellas i el seu fill:
Francesc de Cormellas i Ginefreda (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Impressor. El 1664 heretà la impremta familiar; la seva firma apareix a les edicions a partir del 1688. La casa perdurà encara fins al 1700.
