(València, 23 agost 1870 – 16 març 1964)
Pintor. Deixeble de Josep Aixa. Conreà de preferència el paisatge. Fou acadèmic i secretari de l’Acadèmia de Sant Carles.
Es dedicà molt a funcions docents a diversos centres i també en una acadèmia particular molt concorreguda.
(Tàrbena, Marina Baixa, 15 maig 1915 – Alacant, 14 novembre 1994)
Escriptor. Mestre, ha obtingut diversos premis literaris.
És autor de les obres Luz y niebla (1950), Chapí, Azorín, Miró (1953), Rosana Beltrán (1956), Pantano (1966), entre altres.
Col·laborà a diversos diaris i revistes valencians.
(Rosselló ?, segle XV – segle XVI)
Mestre d’obres. Nomenat per Ferran II mestre d’obres del rei (1494).
Dirigí els treballs del castell de Cotlliure (1504), construí el pont llevadís del castell d’Elna i la fortalesa de Bugia (Algèria).
(Palma de Mallorca, 1467 – 1542)
Monja terciària. Fundadora del Col·legi de la Criança (1518) de Palma, juntament amb el canonge lul·lista Gregori Genovard, amb la finalitat d’acollir donzelles indigents i al qual dedicà tota la seva vida.
Li fou iniciat el procés de beatificació.
(Castelló de la Plana, 7 agost 1748 – Rocafort, Horta, 15 juny 1816)
Eclesiàstic i escriptor. Agustinià, adoptà el nom de Joan Facund. Doctor en teologia (1771), n’obtingué la càtedra (1775) de la Universitat de València. Fou provincial de la corona d’Aragó del seu orde.
Bibliòfil distingit, formà al convent de València una important biblioteca pública (fou destruïda l’any 1812). Acadèmic de Sant Carles (1804), censor de la Societat Econòmica d’Amics del País i predicador i cronista de València.
Publicà, entre altres obres: Institutiones theologicae ad Hispaniarum adolescentium usum, In funere Francisci Perezii Bayerii (1797), El fraile en las cortes, que desvetllà una polèmica, i Elementa philosophiae.
(Sicília, Itàlia, segle XIV)
Amant de Frederic III de Sicília. Abans del matrimoni d’aquest amb Elionor d’Anjou, li donà una filla.
El rei emparaulà el casament de la filla amb Rogeró de Lloria, fill de l’almirall Roger de Lloria, però la mort del nuvi frustrà el projecte.
(València, 15 juny 1911 – agost 1982)
Advocat i polític. Fou catedràtic i director del departament de dret polític a la facultat de dret de València. Afiliat a la Dreta Regional Valenciana durant la Segona República, ha ocupat després diversos càrrecs dins FET y de las JONS i ha estat vice-president de la diputació de València, procurador a les corts i conseller nacional del Movimiento.
Entre les seves obres cal destacar Tratado de derecho constitucional (legislación extranjera) (1950), Esquema de historia constitucional de España (1948), Antonio Maura, la revolución desde arriba (1954), Canalejas (1956), Del 19 de marzo al 14 de abril (1959), Historia política de la España roja (1954), De la república al comunismo (1959), El Portugal de Oliveira Salazar (1957) i La revolución de 1854 (1960).
(País Valencià, segle XVIII)
Teixidor. Era mestre de l’Art Major de la Seda de València.
El 1788 publicà Disertación sobre hilar la seda con perfección, con mayor ventaja que la que se ha observado hasta el presente.
(Sant Feliu de Lauragués, Llenguadoc, 20 juliol 1872 – Ceret, Vallespir, 24 març 1921)
Compositor. Estudià a Tolosa de Llenguadoc i a París. D’ençà del 1909 residí a Ceret, on fou, juntament amb l’escultor Manolo Hugué, un dels principals impulsors de l’escola de Ceret.
Compongué Le chant de la terre (1900), Cerdanya (1911), ambdues per a piano, i Minyoneta, per a violí i piano (1912). En el camp simfònic destaquen els seus poemes Nymphes au crespuscule (1901) i Triptique (1909). És autor de la tragèdia lírica Héliogabale (1910).
(Illes Balears, segle V)
Bisbe de Menorca. Residia a la ciutat de Iammo (Ciutadella). És famós per la carta que el 417 dirigí als bisbes i els fidels de la cristiandat explicant la conversió dels jueus de Mago (Maó). Narra que, amb motiu d’haver portat Pau Orosi les relíquies de sant Esteve, hi hagué una sèrie de discussions i controvèrsies a Maó, que acabaren amb la conversió dels jueus.
En la carta, titulada Epistola de Judeis (l’autor literari de la qual fou, probablement, Consenci), hi ha una explicació de la jerarquia, la litúrgia, el catecumenat i la situació jurídica dels jueus i la vida dels fidels, que és el millor document de l’estat de l’Església en aquells temps difícils. Tingué molta ressonància, i al nord d’Àfrica era llegida als fidels en les funcions sagrades.
Dades dels Països Catalans 