(Lleida, 1 maig 1804 – 5 setembre 1872)
Metge i polític. Fou alcalde de Lleida, així com diputat provincial.
Ensenyà història natural a l’Institut de segon ensenyament de Lleida, del qual era cofundador.
(Tarragona, segle XVI – segle XVII)
Frare dominicà. És autor d’una Doctrina cristiana con sus pláticas y declaraciones sobre ella (1604).
(Barcelona, 1928 – 19 març 1997)
Poeta. És llicenciat en dret. Ha publicat els notables reculls poètics La immòbil sorpresa (1955) i La reunió dels dijous (1966).
També col·laborà com a periodista a “El Correo Catalán”.
(Palma de Mallorca, 1881 – Illes Balears ?, segle XX)
Tenor. Estudià a Milà, i debutà a Cremona. Es presentà al Liceu de Barcelona el 1914, i hi estrenà Marianela, de Jaume Pahissa (1923), Goyescas, d’Enric Granados (1939), i Chopin, de G. Orefice (1939).
(Lleida, segle XVIII – segle XIX)
Compositor. Del 1802 al 1807 estudià a l’Escolania de Montserrat. Fou mestre de capella a les catedrals de Palència i d’Astorga.
És autor de diverses obres de música sacra.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Felipó. És autor d’un Compendi de doctrina cristiana (1793), del qual foren fetes almenys dues edicions més, i d’una Vida del Beato Josep Oriol (1815).
(València, segle XIX – vers 1890)
Dirigent obrer internacionalista. Capeller, després d’ésser un dels organitzadors de la federació local de societats obreres valencianes en 1870-72, passà a Barcelona, on formà part del consell de la federació barcelonina de l’AIT.
Secretari general de la federació d’ofici de tot Espanya. Bakuninista i de l’Aliança de la Democràcia Socialista, fou molt amic de García Viñas i participà en les comissions federals clandestines de la FRE, de l’AIT el 1874, en 1876-78 i el 1880.
Morí a la presó.
Sobrenom amb el qual fou conegut el tenor català Manuel Utor i Mayor (1862-1946).
(Aragó, segle IX – prop de Guadalajara, Castella, 862)
Cap sarraí de Tudela. Lluità contra el comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya.
En nom de Muhammad I comandà l’exèrcit que saquejà Barcelona (856) i prengué el castell de Tàrrega.
(Tarraco, segle I aC)
Metge. Fou metge de l’emperador Cèsar August, al qual li guarí una malaltia hepàtica per mitjà de la hidroteràpia.
