(Vinaròs, Baix Maestrat, 9 novembre 1903 – València, 24 setembre 1967)
Poeta, erudit i periodista. Dirigí una etapa de “Taula de Lletres Valencianes”.
Poeta postsimbolista, publicà L’espill a trossos (1928), La llum tremolosa (1948) i Les taronges amargues (1955). D’entre els seus treballs d’investigació cal fer esment d’El editor don Mariano de Cabrerizo (1949) i Valencia y su reino (1965).
(València, 18 maig 1810 – 24 febrer 1897)
Escriptor romàntic. D’idees polítiques moderades i seguidor d’Antoni Aparici i Guijarro. Com a periodista col·laborà a “El Liceo Valenciano” i a revistes de Madrid. S’adherí molt d’hora, bé que no intensament, al moviment de la Renaixença.
D’entre els seus poemes en català sobresurt el premiat el 1855 en el certamen literari dedicat al quart centenari de sant Vicent Ferrer.
(Pego, Marina Alta, 1879 – 1957)
Pintor. Fou deixeble de Joaquim Sorolla. Visqué un temps a Lleida. Obtingué diversos premis.
Destacà com a paisatgista i pintor de gènere.
(València, 29 desembre 1875 – 28 maig 1927)
Historiador i arqueòleg. Doctor en filosofia i lletres i arxiver. Fou president de Lo Rat Penat.
Va escriure una sèrie d’estudis històrics sobre els homes i les terres valencianes: Ramon Muntaner, cronista dels reis d’Aragó, ciutadà de València (1907), Goigs valencians dels segles XV al XIX (1917).
(Algar de Palància, Camp de Morvedre, segle XV – País Valencià, segle XVI)
Morisc. Designació amb la qual es féu conèixer Carban, cap de la revolta dels moriscs de la serra d’Espadà (1526).
(Xipre, segle XIV)
Única filla de Ferran de Mallorca i d’Ibelin, vescomte d’Omelades, i d’Esquiva de Lusignan, filla del rei Hug IV de Xipre. En fugir de Xipre el seu pare, ella era de poca edat. Restà a la cort de Nicòsia amb la seva mare.
Anys després es casà amb el noble Felip d’Ibelín d’Arsur. L’enganyà amb l’almirall Joan de Monstry, que el 1369 fou empresonat pel seu marit, el qual s’havia convertit aleshores en un poderós valedor del partit que acabava de dur al tron el nou rei Pere II.
Havent ocupat Xipre els genovesos, l’almirall Piera de Campo Fregoso féu detenir i escapçar Felip (1373). Alisa, que es féu famosa per la seva vida turbulenta, s’amistança aleshores, o potser ja abans, amb l’almirall genovès, que era ja el segon marí d’aquell grau entre les seves relacions.
(Palma de Mallorca, 24 agost 1931 – Madrid, 29 octubre 2006)
Compositor. Deixeble de Lluís Maria Millet, Joan Pich, G. Camins, Joaquim Zamacois i Eduard Toldrà, estudià al Conservatori Municipal de Barcelona. Professor de composició al Real Conservatorio de Madrid, catedràtic de contrapunt i fuga a Sevilla i assessor, a Madrid, de la Dirección General de Música.
Ha compost música també per a ràdio, cinema i televisió i ha rebut nombrosos premis. De la seva gran producció cal esmentar: Poemas de la Baja Andalucía, Rondó de danses breus, El cant de Lorelei, Simfonia de cambra, Salms còsmics, etc.
La seva estètica, molt eclèctica i personal, es dibuixa dins un pantonalisme lliure i una subtilesa en la continuïtat sonora.
(Catalunya Nord, segle XIII – Perpinyà, 1258)
Senyor feudal del Donasà i del Capcir. Casat amb Esclaramonda, germana del comte de Foix.
S’adherí al catarisme i, denunciat per Hug de Fenollet, fou cremat viu.
(Bruges, Bèlgica, segle XV – València, 1460)
Pintor. Documentat a València des del 1439, on fou l’introductor de l’estil flamenc juntament amb Lluís Dalmau.
Les obres que li són atribuïdes amb més seguretat -el tríptic de l’Encarnació (Museu del Prado, Madrid) i el Calvari de l’antiga col·lecció Bauzá (Madrid)- es caracteritzen per la verticalitat de la construcció i una tècnica minuciosa.
Fou el pare de Jordi Alimbroot (València, segle XV) Pintor. Documentat des del 1463 fins al 1474. No en resta cap obra d’atribució segura.
(València, segle XII – 1179)
Historiador àrab.
