(Pollença, Mallorca, segle XVI – Palma de Mallorca, 1630)
Eclesiàstic. Franciscà, fou predicador i definidor del seu orde a Mallorca.
Publicà Manual dels fruits espirituals del viacrucis (1625, reeditat el 1651).
(País Valencià, segle XVI – 1585)
Noble. Fill i successor de Jeroni de Vic i de Vallterra. Fou baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, camarlenc del rei Carles I. Lluità contra els agermanats.
Es casà amb Maria Manrique de Lara i Fajardo, filla del comte de Paredes de Nava, i foren pares d’Àlvar (I), de Joan i de:
(País Valencià, segle XVI)
Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, comanador de l’orde de Sant Jaume i governador d’Oriola. Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Joan, Jordi, Francesc, Pere (I) i Lluís.
El seu fill i successor fou Dídac de Vic i de Castellví.
(País Valencià, segle XV – 1459)
Diplomàtic. Senyor de Gallinera, Ebo, Xeresa i Alcòder i alcaid de Peníscola i Biar. Fill i hereu de Ramon (II) de Vic. Passà a Castella al servei de la reina Elionor, i amb l’infant Ferran de Castella assistí a la presa d’Antequera, i el 1412 a la batalla del grau de Sagunt contra els urgellistes.
Alfons IV el féu cambrer major, i estigué amb ell a Nàpols i a la conquesta de Marsella (1423). El 1433 es trobava a Sicília com a conseller del lloctinent, l’infant Joan. El 1441 era mestre racional de València, i el 1444 fou enviat d’ambaixador a Castella.
Fou el pare de Lluís (I) i de Guillem Ramon de Vic i de Corbera, i de:
(València, vers 1459 – 1535)
Alt funcionari reial. Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada i senyor del castell i les valls de Gallinera i d’Ebo. Fill primogènit de Lluís de Vic i de Corbera, de qui heretà les possessions. Fou educat a la cort. Prengué part en la conquesta de Granada amb el seu germà Joan, que hi morí (1492). El mateix any es casà amb Violant Ferrer i Soler, filla gran de Lluís Ferrer i Eixarc.
El 1505 fou nomenat justícia criminal de València. Acompanyà l’any següent Ferran II i Germana de Foix a Nàpols, i el 1507 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa, càrrec que tingué fins el 1520 -fou confirmat a la mort de Ferran II per Carles I, el 1516-. La seva influència en els afers italians fou gran, sobretot en les relacions amb el regne de Nàpols, i degué ésser incrementada per la presència del seu germà Guillem Ramon, cardenal.
El 1517 fou nomenat virrei de Sicília, però no prengué possessió del càrrec i restà a Roma. Treballà a favor de la candidatura de Carles I a l’Imperi. El 1518, en ésser nomenat ambaixador a Roma també Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, la presència de dos catalans provocà una reacció violenta, i ambdós foren rellevats el 1520. Retornà a València el 1521, en plena guerra de les Germanies, i es refugià a la seva baronia de Llaurí, mentre el seu fill Lluís (II) de Vic i Ferrer es posava al servei de l’exèrcit reialista del duc de Sogorb.
Negocià amb el capità de l’exèrcit agermanat Joan Caro quan el seu exèrcit assetjà el castell de Corbera, i aconseguí que Bocairent es posés al costat del rei. Visità, per ordre del rei, el rei de França Francesc I, presoner al castell de Benissanó a conseqüència de la derrota de Pavia (1525).
(País Valencià, 1425 – Santa Maria de la Murta, Ribera Alta, 1477)
Funcionari reial. Senyor de Gallinera i Ebo. Fill i hereu de Guillem (III) de Vic i dels Arcs. Fou conseller del rei Joan II i mestre racional de València. El rei el féu batlle de Cullera (1475).
Per la seva primera muller Antònia de Romaní (1441), adquirí les baronies de Llaurí, Benioquer i Beniomer.
Fou el pare de Jeroni i de Guillem Ramon de Vic i de Vallterra.
Fou germà seu Guillem Ramon de Vic i de Corbera (País Valencià, segle XV) Canonge de València.
(València, 1584 – Alzira, Ribera Alta, 1657)
Noble. Baró de Llaurí, Beniomer i Benioquer, cavaller d’Alcántara. Fill d’Àlvar de Vic i Manrique de Lara. Conegut també, per vinculació materna, com a Dídac de Vic i Mascó. Educat a la cort, era patge de Felip II de Castella.
Continuà un dietari valencià iniciat pel seu germà Àlvar (1619-32), publicat el 1921. Deixà inèdits diversos escrits, com uns Anales, del 1400 al 1640, unes notes a les obres de Martí de Viciana i uns discursos sobre les comèdies i les fortificacions militars.
Afavoridor, per tradició familiar, del monestir de jerònims de la Murta, a Alzira, cedí en morir 31 retrats d’homes insignes valencians copiats per Joan Ribalta, de qui havia estat mecenes, així com tots els seus papers.
(Quito, Equador, 22 juny 1772 – Tamarit de Llitera, Llitera, 2 novembre 1844)
Militar. Els seus pares eren de Tamarit de Llitera, on ell visqué molts anys. Era capità d’enginyers el 1808, any en què participà a la defensa de Saragossa durant la guerra del Francès. El 1820, essent coronel, seria nomenat cap polític de Saragossa. La seva actuació fou marcadament liberal. Exercí el mateix càrrec a Pamplona, l’any següent.
Fou destituït arran de la reacció absolutista de 1823. Es retirà aleshores a Tamarit, on es dedicà a l’ensenyament privat de matemàtiques. Durant la primera guerra Carlina tornà a l’exèrcit per combatre els insurrectes. Ascendí a brigadier. Fou governador militar de la plaça aragonesa de Daroca.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Escriptor i frare. És autor d’una biografia de Santa Caterina de Siena, publicada a València el 1511. En aquesta edició foren incloses les poesies del concurs poètic celebrat a honor de la santa.
Dades dels Països Catalans 