(València, 1865 – 1944)
Sociòleg. Advocat, fou deixeble de Rafael Rodríguez de Cepeda i d’Antoni Vicent, i seguidor, després, de la Democràcia Social de Severino Aznar.
A València orientà la Unió Social Cristiana, el periòdic “El Pueblo Obrero” i la Casa dels Obrers, intents de formació d’un sindicalisme catòlic fort.
(Cocentaina, Comtat, 1828 – Burjassot, Horta, 1899)
Escriptor i polític. Germà de Ferran. Advocat, fou lletrat del marquès de Campo, especialment en els seus negocis ferroviaris, fins el 1867.
Col·laborà a “El Fénix”, “Las Bellas Artes” i “El Pensamiento de Valencia” amb articles i poemes.
Fou degà del col·legi d’advocats de València (1874-76 i 1894-99), diputat a corts (1885) i director de la Societat Econòmica d’Amics del País (1872-79 i 1884-86).
(Cocentaina, Comtat, 1832 – València, 1897)
Advocat. Germà de Joan. Fou degà del col·legi d’advocats de València (1882-83), president de l’Ateneu Casino Obrer i de Lo Rat Penat (1883-84).
Fou el pare de Joan Reig i Flores.
(València, 1830 – Madrid, 1901)
Polític. Residí habitualment a Madrid i es distingí per la seva activitat a favor de la restauració monàrquica (1874), després de la qual fou diputat en quatre legislatures i senador. Afiliat al partit conservador, seguí l’escissió silvelista.
Aconseguí del govern la construcció de la carretera Almansa-Cofrents i altres obres a la Vall de Cofrents i la Plana d’Utiel i estigué molt lligat als cacics d’aquelles comarques.
(València, 1859 – 1906)
Escriptor. Fill de Ferran Reig i Garcia. Advocat, col·laborà a “Valencia Ilustrada” i a “Las Provincias”.
Participant dels jocs florals de València des del primer any, hom li premià diversos estudis, com Orígens i vicissituds del Tribunal de les Aigües de València, Armes del segle XIII -fet en col·laboració amb Josep Martínez i Aloy– i una biografia de Martí de Viciana.
(Xàtiva, Costera, 9 abril 1936 – València, 20 maig 2018)
Historiador. Especialista en moviments sindicals i socials. Ha estat responsable de formació i publicacions de CCOO del País Valencià i col·laborador de les revistes “Trellat” i “Nous Horitzons”. Després fou professor del departament d’anàlisi econòmica de la facultat de ciències econòmiques i empresarials de la Universitat de València.
Ha publicat Feixistes, rojos i capellans: església i societat al País Valencià, 1940-1977 (1978), Obrers i ciutadans: blasquisme i moviment obrer: València, 1898-1906 (1982) i Blasquistas y clericales: la lucha por la ciudad en la Valencia de 1900 (1986).
(València, 1549 – 16 novembre 1613)
(o Andreu Artieda) Dramaturg i poeta. Fill del notari aragonès, aveïnat a València, Joan Artieda. Es graduà de batxiller en arts a València (1563) i estudià drets a Lleida i Tolosa; es graduà en lleis a València el 1574 i el 1585 era doctor en lleis. Es dedicà durant més de 47 anys al servei de les armes (fou present a Xipre, a Lepant, on fou ferit, i a Flandes, i arribà a ésser capità d’infanteria).
És autor de diverses poesies de circumstàncies, com les escrites amb motiu de la visita de Felip II a la ciutat de València, aparegudes el 1586; el 1605 publicà a Saragossa el volum Discursos, epístolas y epigramas de Artemidoro.
L’obra que li ha donat fama fou, però, la tragèdia Los amantes (1581), història de l’amant que mor per la força d’una passió impossible. Aquesta obra representa per a l’època una novetat per la concepció de la tragèdia com una lluita de passions frustrada per la fatalitat. Cenyida pel prejudici clàssic de la unitat del temps, una mica freda, la influència de Ferrandis d’Herèdia es fa sentir en els personatges secundaris, que li donen un to més acolorit.
Sembla que abandonà després la tragèdia per la comèdia, però cap de les seves obres –El príncipe vicioso, Amadís de Gaula, Los encantos de Merlín– no s’ha conservat. Exposà les seves opinions sobre la comèdia en una carta poètica dirigida al marquès de Cuéllar.
Pertangué a l’Acadèmia dels Nocturns amb el pseudònim Centinela (1593). Fou elogiat, entre d’altres, per Cervantes, Lope de Vega i L. Leonardo de Argensola.
(Osca ?, Aragó, segle XVI – València, segle XVI)
(o del Rei) Arquitecte. El 1588 féu el claustre del cementiri de Portaceli. El 1591 era arquitecte de la ciutat de València.
La seva obra principal, una de les més representatives del corrent renaixentista valencià, és el temple, claustre -d’un classicisme pur- i altres dependències del Col·legi del Corpus Christi, fundat per Joan de Ribera a València (1598-1610).
Era germà seu Pau del Rei (País Valencià, segle XVI) Arquitecte. Era un dels ajudants del seu germà a les obres del Col·legi del Corpus Christi.
(País Valencià, segle XIV – València, 1348)
Draper. El 1348 destacà com a capitost de la Unió de València, dreçada contra l’autoritat de Pere III el Cerimoniós. A la darreria de l’any, les tropes del rei venceren els unionistes a Mislata i el monarca entrà en triomf a València. Redó s’amagà, però fou detingut.
Condemnat a mort, demanà al rei de morir en el seu perdó i que li fos atorgat de ser escapçat i no pas arrossegat i penjat com els altres condemnats, que eren el jurista Joan Sala i altres cinc. El rei li ho concedí. La sentència fou executada tot just passada la festa de Nadal.
(Perpinyà, 22 desembre 1817 – París, França, 30 desembre 1892)
Rellotger. Visqué a París des del 1832, gràcies a una pensió per millorar en l’ofici. Aconseguí gran fama. Fou premiat a les exposicions parisenques de 1849, 1855 i 1867, i obtingué d’altres distincions.
Fou també autor de diverses memòries científiques, com les titulades Memoire sur la pendule conique, Étude sur le baromètre i Calcul des engranages.
Morí tot fent estada a casa d’un dels seus fills.
