(Valls, Alt Camp, 1724 – Barcelona, 1784)
(o Segarra) Escriptor i doctor en dret. Fill d’un ciutadà honrat de Barcelona i després cavaller, Joan Francesc de Sagarra i Gassol.
Doctorat en lleis a Cervera, el 1759 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Deixà inèdit un interessant poema català en octaves.
Fou avi de Ferran de Sagarra i de Llinàs.
(Reus, Baix Camp, vers 1480 – 1543)
Pintor. Visqué i treballà a Reus i la seva rodalia. Malgrat viure a cavall dels dos segles, continuà pintant, amb èxit, segons l’estil goticitzant del segle XV català.
De la seva obra només es conserva el retaule del Naixement de Jesús (1531). També foren obres seves el retaule de Santa Maria, per a l’església parroquial de l’Aleixar (1501), i el retaule de Santa Maria de Jesús, per a l’església dels framenors de Reus (1524).
(Lleida, segle XVII – Perpinyà, 1688)
Polític. En iniciar-se la guerra dels Segadors era catedràtic de l’estudi general de Lleida. Es mostrà afecte a França, fet pel qual Pèire de Marca el féu membre del Consell Criminal de l’Audiència de Catalunya.
La seva actuació contra els desafectes a la causa francesa el convertí en el terror del Principat; dirigí detencions il·legals, com la de l’oïdor militar Domènec de Negrell (1649), i reprimí l’alçament anti-francès de Puigcerdà amb una gran ferocitat (1652).
Poc abans de retre’s Barcelona a Felip IV, fugí amb Josep de Margarit i altres i s’establí al Rosselló, on fou recompensat per Lluís XIV amb béns confiscats a nobles desafectes i amb el càrrec de governador del Rosselló (1654). Dirigí l’efímera reconquesta francesa de Ripoll (1653).
Es dedicà a la persecució dels partidaris de la reunificació de Catalunya; el 1667 féu executar un gran nombre de revoltats contra la gabella imposada pel govern francès i el 1674 intervingué en els processos contra els participants en la nova revolta dels angelets. Des del 1668 fou comissari general del patrimoni reial al Rosselló.
(Castellbisbal, Vallès Occidental, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. Combaté al front de forces de voluntaris durant la guerra de Successió, lluitant contra els borbònics. Assolí el grau de capità.
Per l’agost de 1713 sortí de Barcelona amb l’expedició del diputat militar Berenguer. El 3 de setembre participà amb Amill a l’acció de Coll Cardús per protegir l’expedició dels seus perseguidors. Tornà a Barcelona per l’octubre de 1713. En sortí altra vegada el 8 de febrer de 1714, amb les forces del coronel Antoni Puig i Sorribes que anaren a reunir-se amb les d’Antoni Desvalls, marquès del Poal.
El 3 de març fou ferit prop de Solsona, es reféu aviat i pel maig de 1714 anà amb els coronels Brichfeus i Bosquets a la part de Martorell. D’allí passà al Camp de Tarragona, amb Josep Marco, i enllaçà amb la partida de Nebot. Els dies 13-14 d’agost de 1714 fou figura destacada a la doble victòria de Talamanca-Sant Llorenç Savall.
Després de les capitulacions de setembre, els borbònics li confiscaren els béns, i s’exilià a Viena.
(Barcelona, 1868 – setembre 1932)
Metge. Germà de Josep i Lluís. Estudià a Barcelona, i es doctorà el 1892. Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, i secretari general de l’Acadèmia d’Higiene de Barcelona.
Fou col·laborador de “La Renaixença” i d’un gran nombre de revistes mèdiques, i publicà obres com Ránula sublingual, hidrotomía y extirpación (1894, tesi doctoral), Notes sobre l’anestèsia 1898), Lactancia mercenaria en Barcelona (1898), Tuberculosis inflamatoria aguda de Poncet (1901), etc.
(Barcelona, 21 juny 1873 – 17 març 1938)
Hel·lenista. Germà de Josep i de Manuel. Exercí la càtedra d’història universal de les edats antiga i mitjana i més endavant la de filologia clàssica de la Universitat de Barcelona.
Fou membre de les Acadèmies de Bones Lletres de Barcelona i Sevilla i col·laborador del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
D’entre les seves obres cal assenyalar: Gramática del dialecto eólico (1903), un recull d’Himnos homéricos, Crestomatías latina y griega i una versió catalana de La Ilíada.
(Barcelona, 1862 – 4 març 1935)
Farmacèutic i publicista. Germà de Manuel i de Lluís.
Membre de l’Acadèmia de Medicina i de Cirurgia, fou president del sindicat de farmacèutics.
Fou redactor científic del “Diari Català”, “La Renaixensa” i “Gynecologia Catalana”, i director del “Noticiero Farmacèutic” i de “Sinonimias Farmacéuticas”.
És autor d’unes Instruccions per a l’ús i bon regiment del botiquí casolà.
Eren fills de l’industrial i erudit Artur Sedó i Guichard.
Alfred Sedó i Peris-Mencheta (Barcelona, 1901 – 1983) Industrial i polític. Vinculat al Partit Republicà Radical, fou director general de comerç del primer govern Lerroux i sots-secretari de treball al segon. Entre l’abril i el desembre del 1935 fou conseller de la Generalitat de Catalunya, primer d’economia i agricultura i després també de finances.
Joan Sedó i Peris-Mencheta (Barcelona, 1908 – 8 abril 1966) Industrial i erudit. Continuà l’activitat fabril del seu pare. Fou diputat provincial, president del Club Marítim de Barcelona i vice-president de la Junta de Museus de Barcelona. El 1948 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres. Durant la seva vida reuní la col·lecció de llibres de tema cervantí més important del món, actualment integrada a la Biblioteca de Catalunya.
(Barcelona, segle XV – vers 1460)
Mestre de l’Escola Lul·liana de Barcelona. Clergue, fou rector a Solsona.
El 1431 intervingué en la transformació de l’escola lul·liana palatina, creada per Joan I, en una institució autònoma dotada amb patrimoni i rendes pròpies, de la qual fou el primer rector.
Ho féu possible el testament de la noble dama Joana Margarida Safont, pel qual deixava a l’escola els seus béns, entre els quals la seva casa, un hort i la seva biblioteca de manuscrits lul·lians.
(Gavà, Baix Llobregat, 2 gener 1917 – Barcelona, 11 març 1998)
Veterinari. Ha promogut activitats científiques.
Dirigí les revistes “Anales”, “Veterinaria” i “Noticias Neosan” i ha publicat un gran nombre d’articles, a més d’obres com Hormonoterapía, Veterinaria práctica, etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de la de Farmàcia de Barcelona. Des del 1954 fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona.
