(Barcelona, 7 novembre 1728 – 23 novembre 1781)
Fill de Francesc de Sentmenat-Torrelles i d’Agulló. Per raó de vincle hereditari, es cognomenà Gassol de Sentmenat.
Contragué matrimoni (1754) amb la pubilla Maria Josepa de Clariana-Seva i de Muntaner, quarta comtessa de Múnter, senyora de la casa d’Alta-riba a Sant Julià de Vilatorta i de Palau de Plegamans.
Els succeí llur fill Francesc (IV) de Sentmenat i de Clariana-Seva.
(Catalunya, segle XVI – 1615)
Fill i hereu de Jaume (I) de Sentmenat i de Sentmenat.
Fundà el convent de Sant Francesc de Terrassa (1609) i es casà (1587) amb la pubilla Elionor de Torrelles i de Gualbes-Santcliment, que li aportà la meitat de la baronia d’Eramprunyà, les baronies de la Roca del Vallès i Montbui, la quadra de Pallejà i la casa de Torrelles.
Aquest matrimoni disposà que el primogènit heretés el patrimoni Sentmenat i el secundogènit el dels Torrelles amb imposició de cognom i armes i que mentre hi hagués altres fills no fossin mai units ambdós patrimonis.
Llur nét Pere de Torrelles, òlim de Pere de Sentmenat-Torrelles i de Perapertusa, en fou un dels hereus i fou germà petit de Francesc (II) de Sentmenat i de Perapertusa.
(Barcelona, 1700 – 24 agost 1746)
Governador d’El Puerto de Santa Maria. Fill de Joan (IV) de Sentmenat i de Toralla. Fou l’iniciador de la línia dels marquesos de Gironella.
En heretar el patrimoni dels Agulló, es cognomenà d’Agulló-Pinós i fou cinquè marquès de Gironella i senyor de Bellveí, les Sitges, Lloberola i Castellnou, baró de Florejacs i senyor de Riuverd.
Fou el pare de Baltasar de Sentmenat i de Ribera (Catalunya, segle XVIII – Cuba, segle XVIII) Militar. Fou coronel i iniciador de la branca cubana, la qual encara perdura a Amèrica.
La línia s’extingí amb la besnéta de Menna, Lluïsa de Sentmenat-Agulló-Pinós i de Gregorio (Catalunya, segle XIX – 1850) Vuitena marquesa de Gironella. Darrera membre de la línia de Gironella, que aportà l’herència al seu marit, el marquès de Villa-Palma de Encalada i de Saudín i a llurs descendents.
(Catalunya, segle XII – vers 1170)
Cavaller. Germà d’Arnau, Berenguer i Guillem de Sentmenat. El primer d’aquest llinatge sobre el qual hi ha un bon nombre de referències.
Era castellà de Sentmenat, fortalesa que pertanyia als Montcada. Al costat d’un d’aquest, el Gran Senescal Guillem Ramon IV, participà a la conquesta de Tortosa (1148). S’hi distingí tant que les seves armes foren esculpides a les muralles de la ciutat. Des d’aleshores tindria alguna entrada al consell de govern del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. El 1149 excel·lí encara a la conquesta de Lleida.
El mateix any era un dels signants de la carta de població de Tortosa i hi rebia, del seu senyor el Gran Senescal, que posseïa tot un terç de la ciutat, el títol de castellà perpetu d’aquella. En 1151 reapareixia al consell comtal.
Mort Ramon Berenguer IV en 1162, Pere de Sentmenat prolongaria l’activitat política dins el regnat d’Alfons I, segurament a redós de la prepotència de Guillem Ramon IV de Montcada. Subscriví algunes de les cartes de població d’aquest temps.
A partir del 1168 apareix actuant amb ell el fill homònim. Testà en 1170. Era casat amb una dama anomenada Ermessenda. Fills seus foren:
Pere (II) de Sentmenat (Catalunya, segle XII – després 1213) Rebé del seu pare la resta dels béns a la Catalunya Vella i fou castlà de Sentmenat. Acompanyà Pere I de Catalunya a Roma per a la seva coronació (1204) i assistí a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), amb el seu fill Pere (III) de Sentmenat (Catalunya, segle XII – vers 1230) Castellà de Sentmenat.
Arnau de Sentmenat (Catalunya, segle XII – Tortosa ?, Baix Ebre, després 1170) Cavaller. El seu pare li deixà la castellania de Tortosa. Formaria en aquesta ciutat una nova branca de la família.
Sibil·la de Sentmenat (Catalunya, segle XII – segle XIII) Muller d’Arnau de Tornamira. A la mort del seu pare rebé el castell de Granera.
(Catalunya, segle XV – Terrassa, Vallès Occidental, 1456)
Donzell. Pertanyia a una branca secundària de la família. Era cosí germà del Pere que fou conseller i majordom de Maria de Luna i del Galceran senyor del castell de Santa Fe.
El 1432 comprà, a Terrassa, l’edifici que havia albergat la cartoixa de Vallparadís. Hi viuria, com els seus descendents, en bregues continuades amb la vila i els propietaris veïns.
El 1456, amenaçat pels homes del baró de Sant Vicenç dels Horts, que eren davant el seu casal en so de guerra, disparà sobre ells amb una espingarda. L’arma li esclatà i li causà la mort.
Fou el pare de Jofre de Sentmenat (Catalunya, segle XV) Donzell. Vivia a Terrassa, on continuà mostrant el tarannà bregós propi d’aquesta branca de la família. El 1485 fou assetjat al seu casal de Vallparadís pels remences rebels de Pere Joan Sala, els quals hagueren d’anar-se’n en acostar-se un gran cos d’auxili sortit de Barcelona.
(Catalunya, segle XII – segle XIX)
Llinatge. Originari del castell de Sentmenat (Vallès Occidental), del qual prengué el nom.
Els Sentmenat foren els feudataris més importants dels Montcada, que els encomanaren la castlania del castell de Sentmenat. Els personatges més reculats de què hom té notícia són els germans Pere (I) de Sentmenat i:
Arnau de Sentmenat (Catalunya, segle XII).
Berenguer de Sentmenat (Catalunya, segle XII) Cavaller. Segons Bernat Boades participà a l’expedició de Ramon Berenguer IV de Barcelona contra Almeria (1147).
Guillem de Sentmenat (Catalunya, segle XII) Cavaller. Acompanyà al seu germà Pere (I) a la conquesta de Lleida, el 1149.
Josep de Sentjust-Pagès i de Paixau (Barcelona, 1647 – Catalunya ?, segle XVIII) Militar. Senyor de la Morana i Albors. Fou capità de la coronela de Barcelona i com a tal lluità contra els francesos el 1697. Austriacista, el 1708 fou nomenat governador de Menorca pel rei arxiduc Carles III.
Manuel de Sentjust-Pagès i de Paixau (Barcelona, 1648 – l’Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 18 juny 1720) (o Santjust) Eclesiàstic i polític. Canonge prior de Tortosa, el 1702 fou nomenat canceller de Felip V, però aviat acceptà la causa de l’arxiduc Carles. El 1705 fou nomenat membre de la Junta d’Estat de Catalunya i el 1706 bisbe de Vic, càrrec del qual no es possessionà fins el 1710. A causa de friccions amb el nou govern de Felip V, fou desterrat del bisbat (1717) i es retirà a l’Ametlla del Vallès.
Galderic de Sentjust-Pagès i de Paixau (Barcelona, 1657 – Catalunya ?, segle XVIII) Religiós. El 1700 figurava entre els membres de la junta que es constituí a Barcelona per deliberar sobre la conveniència d’admetre el nomenament del cardenal Portocarrero com a governador general, fet per Carles II, ja gairebé moribund. Formà amb els seus germans un grup familiar addicte al nou rei Carles d’Àustria, el qual el nomenà abat del monestir de Camprodon. El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, i fou membre de la ponència especial per aconsellar els parlamentaris. Després de la victòria de Felip V fou expulsat del país.
(Barcelona, segle XVI – Girona, 1627)
Eclesiàstic. Era fill d’Enric de Sentjust i Jerònima de Castre. Ingressà a l’orde benedictí, a Sant Cugat del Vallès, d’on fou nomenat ardiaca del Penedès. Era doctor en dret canònic i civil.
El 1598 fou elegit abat d’Arles i de Sant Andreu de Sureda, i de Ripoll el 1616. D’aquí passà a bisbe d’Elna (1621), bisbat que regí només un any, car el 1622 era nomenat bisbe de Girona.
Recollí tots els documents eixits de la Congregació de Breus i els edità en un volum el 1623. President de la generalitat (1611-14). Fou enterrat a la catedral de Girona, sota l’altar major, que ell havia fet ornar.
(Xerta, Baix Ebre, 1561 – Barcelona, 7 octubre 1632)
Eclesiàstic. Prior de la col·legiata de Santa Anna i posteriorment bisbe de Barcelona (1620). El 1623 Felip IV el nomenà virrei de Catalunya.
Malgrat que substituí el duc d’Alcalá, famós pel seu anticatalanisme, el seu nomenament topà amb una gran oposició, pel fet que el rei no havia jurat encara les llibertats catalanes. El descontentament augmentà encara per culpa de la duresa d’Olivares.
Hi hagué una certa distensió poc abans de les Corts del 1626, però aquestes foren un fracàs en negar-se el Principat a votar el subsidi de tres milions de lliures que sol·licitava el rei.
El mateix any, Sentís fou rellevat del càrrec. Continuà com a bisbe de Barcelona, i impulsà les obres del seminari trinitari.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Advocat i ciutadà honrat. Pertanyia al Consell de Cent. Hi restà després de les eleccions municipals de 1713.
Formà part d’una de les juntes que compongueren el govern provisional català durant el setge de Barcelona.
Després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
