(Tortosa, Baix Ebre, 1560 – Saragossa, Aragó, 1629)
Jurista. Estudià a la Universitat de Lleida, d’on fou professor. Fou lloctinent de la cort del justicià d’Aragó i tingué d’altres càrrecs jurídics.
Obres seves són: Decisionis sacri senatus regnii Aragonum, Tratados jurídicos, Libro de Cosmografía universal del mundo y particular descripción de Tierra Santa, i un volum de Poesías.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, segle XIV)
Cavaller i vicealmirall. En 1323-25 es distingí a la campanya per sotmetre Sardenya que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Benigne. Degué operar especialment amb l’estol de l’almirall Francesc Carroç.
Dominats els pisans de l’illa, resultà afavorit pel repartiment de terres. Fou nomenat vicealmirall i governador de Càller. El 1325 disposava de 12 galeres. Actuà amb eficàcia contra la revolta pisana. Capturà dues naus pisanes el 1325, davant de Càller.
Exercí durant força temps la governació i capitania de la plaça. El 1332 hi rebutjà molt meritòriament l’atac de 13 galeres genoveses, tot i que ell comptava aleshores amb efectius molt escassos. El mateix any figurava a la relació dels senyors feudals de l’illa.
Fou segurament el pare de Bernat Sespujades (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Cavaller. Continuador de l’acció del seu pare a Sardenya. El 1369 col·laborava amb Gilabert de Cruïlles a sufocar la revolta de Sàsser. Tenia llavors el títol de vicealmirall.
(Perpinyà ?, segle XIV – Barcelona ?, 1383)
Astrònom i astròleg. Cridat el 1359 a Barcelona pel rei Pere el Cerimoniós, amb el seu mestre Pere Gilbert, per tal de fixar la posició i el moviment exacte dels planetes.
El 1361 construí una esfera armillar i el 1366 acabà de redactar, mort ja Pere Gilbert, un almanac, en llatí, i unes taules astronòmiques segons el meridià de Barcelona, taules que més tard adequà el jueu Jacob Corsuno (texts editats el 1962).
El 1379 redactà per a l’infant Joan una obra sobre els eclipsis i el 1381 encara una altra obra major d’astrologia.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cosí germà de Ramon Muntaner. Potser compartí amb ell l’expedició a Orient. L’acompanyà a la difícil campanya per pacificar Gerba (1309).
Assegurada l’illa, Muntaner anà a València per casar-se i el deixà governant les illes Quèrquens, anex de Gerba, durant la seva absència (1311).
(Barcelona, 1131 – 1209)
Metge, nassí jueu, financer i diplomàtic al servei dels reis Alfons el Trobador i Pere el Catòlic. És un dels tres savis jueus que trobà a Barcelona el viatger Benjamí de Tudela.
Cap al 1196 escriví sis cartes retòriques a la comunitat de Narbona sobre l’afer d’un agitador. N’escriví també una altra que defensava l’obra de Maimònides i uns tractats de medicina.
Amb la seva activitat i el seu mecenatge contribuí que el call barceloní esdevingués un centre de cultura hebrea.
(Tarragona, segle XIV – Lleida, 7 octubre 1380)
Prelat i polític. Canonge de Barcelona i bisbe de Lleida (1361-80). Fou conseller de Pere III el Cerimoniós el 1361.
El 1367 intervingué en els convenis amb el príncep de Gal·les; el 1370 participà en les negociacions d’aliança amb Navarra, i el 1371 al pacte de pau amb Castella, signat a Castellfabib.
Presidí les Corts de Catalunya, i també la Generalitat (1372). El 1375 negocià amb Castella, i al cap d’un any fou un dels juradors de la pau d’Almazán.
Fou un eficaç col·laborador de la política municipal dels paers de Lleida. Consagrà l’església de Sant Joan i fundà la capella de Jesús. Promulgà decrets sinodals importants.
(Puig-reig, Berguedà, segle XIII – Tarragona, 9 setembre 1346)
Eclesiàstic i polític. La seva actuació començà el 1310, quan era ardiaca de Santa Maria de la Mar. El 1312, essent vicari general de la diòcesi de Barcelona, assistí al concili de Tarragona, on llegí la sentència absolutòria de l’orde del Temple.
Del 1327 al 1334 fou bisbe de Lleida, i el 1334 fou nomenat arquebisbe de Tarragona. El 1335 convocà un sínode i inicià una llarga tasca pastoral i política.
A Tarragona féu construir la capella gòtica anomenada de les Onze Mil Verges, convertida després en baptisteri, i impulsà l’obra del claustre gòtic i el 1341 féu celebrar un sínode provincial.
En el camp polític intervingué en tots els afers importants del país des del 1336, que anà a Saragossa a saludar el nou rei Pere III, però no assistí a la coronació perquè el rei no havia fet l’obligada visita a Catalunya. El 1337 assistí al consell reial aplegat a Castelló de Borriana, i el 1339 acompanyà el rei a Avinyó a veure el papa.
S’ocupà dels afers dels moros de Granada i del Marroc i escriví sobre ells unes cartes al papa Benet XII expressant la necessitat d’expulsar-los d’Espanya; també informà sobre ells a la cort de Barcelona del 1340.
Un dels seus darrers actes fou d’aconsellar el rei Pere III el 1344 per tal de decidir la sort del vençut Jaume III de Mallorca.
(Catalunya ?, segle XIII)
Cavaller i trobador en llengua occitana. Al servei a Jaume II a Sicília.
Se’n conserven dues epístoles amoroses -o saluts d’amor- i dues composicions més –Ensenhament del scudier i Ensenhament de la donzèla-, interessant per al coneixement dels costums de la noblesa de l’època a través de petits retaules de la vida quotidiana.
(Catalunya, 1041 – 1082)
Magnat comtal i senyor de la baronies de Montseny, Montpalau i Palafolls. Era fill d’Ot de Sesagudes i de Gerberga, i per això és anomenat sovint Umbert Odó. El 1045 era casat amb Sicarda.
Fou un dels magnats de Ramon Berenguer I, que comandava la host catalana que lluitava a Hispània, a Alhama, on es rebel·là contra el comte (1054) i continuà la rebel·lió al costat del bisbe Guislabert de Barcelona i del vescomte Udalart Bernat.
Reconciliat amb el comte, el 1056 fou testimoni de l’esponsalici d’Almodis i adquirí del comte el castell de Lloret que llegà a la seva muller. És consignat entre els magnats que signaren l’assemblea legislativa dels Usatges (1068) i assistí a la consagració de la Castanya (Osona) el 1082.
Afavorí l’erecció en abadia del monestir de Sant Marçal de Montseny (1066), fundat per la seva mare.
El succeí el seu fill Guillem Umbert de Montseny, i també fou fill seu Bernat Umbert, bisbe de Girona.
(Agde, Narbonesa, França, segle IX – Girona, 908)
Clergue. Fou nomenat bisbe de Girona en morir Teuter, bisbe d’aquesta diòcesi (887).
Deposat pels comtes d’Empúries i pel bisbe Esclua d’Urgell, que nomenaren Ermemir, hagué de fugir i es refugià a Banyoles.
El 892 fou reincorporat a la seu gironina i aconseguí un rescripte del rei Odó a Mehun-sur-Loire que li garantia la lliure possessió del bisbat. El 891 o el 897 obtingué butlles papals que li ho confirmaren.
