(Barcelona, segle XV)
Diplomàtic. Serví Alfons IV el Magnànim.
El 1432, al castell de Rodes, en companyia del seu col·lega Rafael Ferrer i en presència d’alts jerarques de l’orde de l’Hospital, signà amb els ambaixadors d’Egipte un tractat de pau.
(Barcelona, 6 agost 1876 – Xile, després 1936)
Químic. A dos anys anà a residir a Xile, on estudià. Amplià estudis a París (1886), pensionat pel govern xilè.
En tornar, fou catedràtic de química inorgànica a la universitat de Santiago i professor de l’Escuela de Farmacia i de l’Instituto Pedagógico (1907-32).
Publicà Química orgánica: introducción histórica (1904) i L’obra de Berthelot (1929).
(Barcelona, 1832 – 18 juny 1897)
Fabricant de tapissos i pintor. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Primerament es dedicà a l’escenografia i, juntament amb Penne i Malató, féu decorats per al Teatre del Liceu. El 1854 fou nomenat director de la fàbrica de tapissos i catifes fundada pel seu cunyat Bonaventura Solà.
Entre els premis obtinguts per obres sortides d’aquesta fàbrica, cal esmentar: medalla d’or a l’Exposició de París del 1878 i medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona (1888).
Col·laborà amb ell el seu germà Josep Sert i Rius (Barcelona, 1840 – 8 desembre 1895) Fabricant de tapissos. Des del 1860 participà com a soci a la fàbrica fundada pel seu cunyat i dirigida pel seu germà.
Domènec fou el pare de Francesc de Paula, Domènec i Josep Maria Sert i Badia.
(Catalunya, segle XV – Girona, 1462)
Notari i cabdill dels pagesos de remença.
A instàncies de la reina Joana Enríquez i de Joan II, féu fracassar un intent de negociació (1461) entre les autoritats catalanes i els remences, que convertí en aliats de la corona cara a la guerra civil que es preparava.
Fou un dels responsables de l’aixecament armat dels remences i, indirectament, de l’inici de les hostilitats entre la Generalitat i Joan II.
Cap de l’estat major de F. Verntallat, capitost del remences, fou capturat pels homes del comte de Pallars, i executat.
(Barcelona, 1925 – 11 gener 1995)
Químic. Doctorat en química orgànica (1953), treballà als EUA (1955-57) en el Massachusetts Institute of Technology (MIT).
Dedicat fonamentalment a la recerca, desenvolupà les seves tasques en el marc del CSIC, del qual fou professor d’investigació, i a la Universitat de Barcelona des del 1977. Així mateix impartí molts cursos i conferències en universitats de diferents països.
El seu treball, tant pedagògic com de recerca, s’emmarcà en el camp de la metodologia de la síntesi orgànica. Col·laborà també en diverses revistes amb articles de caràcter humanístic i és autor del llibre Kymós (1969), on quedaren reflectides les seves concepcions científico-filosòfiques.
Impulsor del programa Chaos per a la síntesi orgànica assistida per ordinador, el 1990 publicà Organic Chemistry in Action: The Design of Organic Synthesis.
El 1993 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Catalunya ?, segle XIX – Barcelona, 29 desembre 1897)
Periodista. Dirigí el “Diario del Comercio” de Barcelona.
Publicà Doscientos cincuenta y cinco años de periodismo… (1881) i, en col·laboració, Hamlet. La tragedia y la ópera (1882) i Estudios sobre la Exposición Universal de Barcelona (1888).
(Olot, Garrotxa, 6 setembre 1927 – 26 març 1997)
“Paxinc” Pintor i gravador. Format a l’Escola de Belles Arts d’Olot, a l’escola de San Fernando de Madrid i a París.
El 1950 exposà per primera vegada individualment a la Sala Vayreda d’Olot. El mateix any entrà a formar part de la penya Cràter d’Art. Guanyà el primer premi de gravat del Concurs de la Diputació de Girona (1959).
Influït per la pintura de Picasso i Miró, conreà una figuració espontània i colorista dedicada a la faràndula i als infants.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 4 agost 1881 – Terrassa, Vallès Occidental, 2 novembre 1944)
Músic. Fundà i dirigí l’Orfeó de Ripoll i fou director de la Banda Municipal i l’Escola de Música de Terrassa.
Compongué obres simfòniques, de cambra i cançons i fou autor de sardanes com La Verge vella i Les campanes del monestir, a més de l’obra lírica El roser de Vallfogona.
(Barcelona, 26 octubre 1869 – 24 gener 1946)
Enginyer industrial.
Ocupà càrrecs importants d’ensenyament, com els de professor de màquines i sots-director de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, professor de tecnologia i de resistència de matèries de l’Escola de Treball de la Mancomunitat de Catalunya, i de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, de Barcelona.
Presidí l’Acadèmia de Ciències i Arts. Fou sots-director de la Maquinista Terrestre i Marítima.
És autor de moltes traduccions d’obres tècniques estrangeres i dels treballs originals La electrificación de fábricas y talleres i Tecnología industrial.
El seu germà fou Francesc Serrat i Bonastre (Barcelona, 9 gener 1871 – Madrid, 20 desembre 1952) Diplomàtic. Fou ambaixador a Tànger, Belgrad (1924), Viena (1926), etc.
(Barcelona, 1912 – Sitges, Garraf, 1982)
Pintor. Passà pels tallers de Xavier Nogués i Francesc Labarta.
Exposà en col·lectives des del 1929 i es presentà individualment el 1936. Exposà després a París i a Londres i, a la postguerra, de nou a Barcelona. Participà en el segon Salón de los Once, de Madrid (1943).
Lligat a Sitges, conreà la decoració, la il·lustració (Un día del emperador Tiberio en Capri de González-Ruano, 1945) i el quadre de cavallet, molt especialment en el tema de les flors, que interpretà amb pinzellada centrífuga, hàbil i colorista.
