(Barcelona, 3 maig 1920 – Florianópolis, Brasil, 19 febrer 2011)
Poeta i compositor. Féu estudis a l’Institut Escola i fou concertista de violí i professor de música. Es traslladà al Brasil.
Sota la influència de Rilke i de Josep Carner, publicà Poesies de Lluís de Rialp (1946) -el seu pseudònim habitual- i Balades i cançons (1948).
(Barcelona, 1940 – 5 març 2017)
Pianista. Deixeble de Jordi Torra i Mercè Roldós, amplià els seus coneixements amb Joan Massià, Paul Shilhawsky i Gerald Moore.
Ha col·laborat amb grans intèrprets, com Victòria dels Àngels, Anton Dermota i Jean-Pierre Rampal. Ha celebrat concerts a diversos països europeus, a l’Àfrica del sud i ha actuat molt sovint a Barcelona.
S’ha especialitzat en acompanyament i es dedicà també a l’ensenyament del piano.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1894 – Palau-solità, Vallès Occidental, 20 abril 1975)
Escriptor en castellà. Fou un rodamón i visqué molts anys a l’Argentina, on estrenà teatre i féu alhora d’actor.
Escriví també dues obres en català, per bé que la seva formació i el seu estil -casticista i cervantí- l’inclouen de ple en la literatura castellana, per a la qual publicà novel·les de tipus costumista i realista, de vegades amb fons autobiogràfic: Marcos Vallarí (1925), La vida encadenada (1945), Karú-Kinká (1946), Patapalo (1949) i Los muertos no se cuentan (1961), versió franquista de la guerra civil i replicà dels llibres de Josep Maria Gironella.
També publicà l’assaig contra el 6 d’octubre de 1934 Cataluña en España, i tres volums, molt extensos, de memòries, el més interessant del quals és Mis últimos caminos (1965).
(Barcelona, 1886 – 1963)
Escriptor. En la seva joventut féu periodisme a Madrid, on era redactor de la revista “Arte joven” (1909).
També escriví narracions i alguna comèdia en castellà. Es destaca La muerte del apóstol. Després de 1939 escriví per la premsa catalana de Mèxic i Xile. També en català és el seu remarcable Llibre de les salvatgines, aparegut el 1959.
(Barcelona, 12 març 1839 – 1 juliol 1888)
Polític i advocat. Republicà federal, fou director del diari “El Constitucional”.
Decidit partidari de la revolució a Barcelona, hagué d’exiliar-se a França en fallir l’intent del 1867. L’any següent, destronada Isabel II, tornà i fou elegit diputat a corts (1869).
Proclamada la I República, exercí els ministeris d’estat i d’ultramar, però un cop caiguda aquella es dedicà exclusivament a exercir la seva professió a Barcelona.
Autora i intèrpret de cançons catalana, més coneguda per Teresa Rebull (1919-2015).
(Badalona, Barcelonès, 1863 – Barcelona, 31 desembre 1914)
Eclesiàstic i escriptor. De família humil, s’ordenà de sacerdot el 1889. Començà col·laborant a publicacions de Badalona i a “La Veu del Montserrat” de Vic, i, actiu polemista integrista, fundà amb Sardà i Salvany “El Missatger del Sagrat Cor de Jesús” (1893) i dirigí “La Tradició Catalana” (1893).
Seguint el mestratge de Sardà publicà, a més de nombroses obres pietoses, en català, reeditades sovint, Descentralización y regionalismo (1899), Las soluciones prácticas del problema social (1902), La Solidaridad Catalana y la conciencia católica (1907) i La Iglesia separada del estado (1911).
Conreà també la literatura catalana: novel·la (Tresina, 1893), narració (Gotims blancs, 1896), teatre (Lo fill del creuat, 1886) i traduí la Imitació de Jesucrist (1904, molt reeditada) de Tomàs de Kempis.
És autor de monografies com El fallo de Caspe (1899), ¿Quién fue don Francisco de Quevedo? (1904) i Estudio sobre el teatro de Ángel Guimerá, publicat en 1893-94 a “Revista Popular”.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
(Manresa, Bages, 1808 – Barcelona, 1840)
Pintor. Format a Llotja. Alternà l’art de la pintura amb la professió d’advocat. Conreà la pintura religiosa i el retrat.
Escriví diversos obres tècniques, com un Curso completo de diseño y pintura, en sus tres principales ramas de óleo, temple y fresco (1837) i un Diccionario de diseño y pintura.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 5 juliol 1824 – l’Havana, Cuba, 1908)
Indià. Anà a residir a Cuba, on fou hisendat i propietari de l’ingenio sucrer La Diana. Fou tinent coronel de les milícies de Matanzas i, més tard, coronel a les de l’Havana i alcalde de Matanzas.
Es casà amb una filla del primer marquès de Santa Rita, indià com ell, i fou fet senador i comte de La Diana (1881).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 12 febrer 1872 – 6 desembre 1936)
Compositor. Fins al 1910 dirigí la cobla La Principal bisbalenca.
És autor d’obres simfòniques i corals, així com de moltes sardanes, la més coneguda de les quals és la titulada La Pabordessa.
