(Catalunya ?, segle XVI – l’Alguer ?, Sardenya, 1562)
Eclesiàstic i polític.
El 1541 fou nomenat bisbe de l’Alguer, dignitat que ocupà vint-i-un anys. Des 1542 al 1545 fou virrei interí de Sardenya.
Assistí al concili de Trento i el 1549 publicà unes Sacrae constitutiones.
(Granollers, Vallès Oriental, 1871 – Barcelona, 29 juliol 1931)
Arquitecte. Titulat el 1892. Fou acadèmic de Belles Arts de Sant Jordi des del 1913 i director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1920-31).
Escriptor erudit, publicà Las enseñanzas industriales en España (1903), Mientras se alza el edificio, La reforma de Barcelona (1907), etc. Fundà i dirigí la revista “Arquitectura y Construcción” (1889-1923).
Com a arquitecte féu un interessant projecte per a la plaça de Catalunya, amb un edifici al mig dedicat a magatzems comercials (1922), un projecte de teatre per a San Salvador -que guanyà un premi internacional- (1911) i el Col·legi d’Orfes Pobres de Sant Julià de Vilatorta (1904).
(Cervera, Segarra, 1754 – 1831)
Erudit i polític. Senyor de Santa Maria de la Ràpita, de la Torre de Fluvià i d’Oluges Altes.
Fou síndic i regidor de l’ajuntament de Barcelona i el 1808 fou nomenat per assistir a la junta de Baiona. Després del 1810 fou elegit diputat a les corts de Cervera i anà després a Cadis.
Mantingué una extensa relació epistolar amb personalitats de l’època. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1772 i hi presentà interessants treballs, com un estudi sobre els trobadors provençals i catalans.
Escriví també unes Memorias y noticias para la historia de San Félix Mártir gerundense… (1798) i una Relación de la exemplar vida, virtudes y letras del P. Pedro Ferrusola… (1808).
El 1790 començà a explicar la filosofia suarista a la universitat de Cervera.
Fou un dels primers col·lectors de poesia popular, de la qual recollí un extens mostrari, que passà posteriorment a Marià Aguiló.
(Catalunya, segle XVII – vers 1712)
Escriptor. Fill de Josep de Vega i de Ponts. Monjo benedictí de Ripoll, fou músic i xantre del monestir.
Traduí de l’italià al castellà El ambicioso político infeliz (1699), de Diego Monti, que dedicà a Pau Ignasi de Dalmases; és autor d’unes constitucions provincials de la Congregació Claustral Tarraconense i d’un Poema elegíaco dramático, premiat en el certamen poètic celebrat a Barcelona el 1702.
Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), fou, juntament amb Joaquim Vives i amb el pseudònim de Rector de Pital·luga, el responsable de la primera edició (1703) de les obres de Francesc Vicens Garcia (L’harmonia del Parnàs…); per a la redacció de la vida del poeta que precedeix l’edició -i que contribuí en gran part a fomentar la seva llegenda- anà a Vallfogona de Riucorb per a revisar personalment els papers de Garcia.
(Barcelona, 1776 – 1846)
Advocat. Germà de la fundadora Joaquima de Vedruna. Estudià lleis a Cervera i fou assessor de la Junta de Comerç de Barcelona.
El 1803 ingressà a l’Acadèmia de Jurisprudència de Barcelona i a la de Bones Lletres, de la qual fou secretari, censor i tresorer.
Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i des d’aquest càrrec col·laborà a la reobertura de l’Acadèmia, tancada del 1824 al 1833.
(Barcelona ?, vers 1695 – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. Besoncle de Joaquima de Vedruna i Vidal.
Milità en el bàndol austriacista. Assistí a la junta de braços del 1713 i lluità contra els filipistes com a capità d’infanteria. Fou ferit al baluard de Santa Clara (agost 1714).
En acabar el setge, s’exilià a Viena.
(Valls, Alt Camp, 29 juny 1787 – 12 octubre 1854)
Militar. Cinquè i darrer dels Veciana que foren caps dels mossos d’esquadra. N’assumí el comandament quan el deixà el 1828 el seu pare Pere Màrtir de Veciana i de Miró. No mostrà cap afecció pel càrrec, vinculat a la família des del seu rebesavi, el fundador del cos.
El 1835 era a Barcelona i no pogué impedir la tumultuosa mort del general Pere Nolasc de Bassa. Se n’anà a Mallorca per apartar-se dels desordres d’aquell temps. El 1836 renuncià a la comandància.
El seu germà fou Benvingut Veciana i Pastoret (Valls, Alt Camp, 1790 – 1855) Militar. Prengué part en la guerra del Francès com a capità d’infanteria.
(Valls, Alt Camp, 10 octubre 1733 – 16 febrer 1798)
Batlle de Valls i tercer comandant de mossos d’esquadra (1762-98). Fill de Pere Màrtir Veciana i Civit. Fou caporal de mossos d’esquadra des de l’edat de deu anys. Casat (1755) amb Maria de Miró i Bover, de Reus.
Fou també tinent coronel d’infanteria des del 1770, membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona i amic de fra Diego José de Cádiz, predicador molt popular. Es féu nomenar cavaller de Santiago.
Contribuí a l’extensió dels esquadristes, com a policia rural, a diverses regions espanyoles. En qualitat d’expert dirigí campanyes contra partides de bandolers a Andalusia i Extremadura.
Fou succeït (1798) pel seu fill gran, Pere Màrtir de Veciana i de Miró.
(Tarragona, 1886 – Barcelona, 1974)
Restaurador, tallista i decorador. Tot i ésser desconeguda, per indocumentada i no signada, la major part de la seva obra, és identificada, per clàusula expressa de qui l’encarregà l’obra, com a autor de la capella del Santíssim de Canet de Mar (1955) i de la del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Restaurà la imatge de la Mare de Déu de la Mercè del cambril del temple de la Mercè, a Barcelona (1939), i el retaule del Roser de l’església de Vilafranca del Penedès (1962).
Reconstruí i decorà la imatge de la Mare de Déu de la Candela, de Valls. Fou el decorador de l’avantllotja reial del Gran Teatre del Liceu.
(Valls, Alt Camp, 6 novembre 1767 – Tarragona, 20 febrer 1836)
Quart comandant de mossos d’esquadra. Fill de Felip Veciana i Dosset, es casà (1788) amb Helena de Pastoret i el succeí (1798) com a comandant (quart) dels mossos d’esquadra de Catalunya. Com el seu pare, fou uns quants anys batlle de Valls.
Durant la Guerra del Francès lluità contra Napoleó, però en acabar la guerra es posà al servei de l’absolutisme; fou brigadier dels exèrcits de Ferran VII de Borbó i col·laborà, durant l’anomenada Dècada Ominosa, amb el comte d’Espanya quan aquest fou capità general de Catalunya. Perseguí liberals i ultrareialistes i el 1828 fou nomenat tinent de rei de Tarragona.
El succeí el seu fill Pere Pau Veciana i Pastoret, germà de Benvingut.
