Veure> Tomás de Villanueva (arquebisbe de València, 1486-1555).
(ant: Bisbilan) Barri del poble.
(Nefiac, Rosselló, 1939 – )
Escriptor en francès.
Ha escrit i editat tres volums d’una Histoire populaire des catalans (1978, 1979 i 1981), obra de divulgació sobre la història de Catalunya que ha obtingut ressò a la Catalunya Nord. Al text, en francès, s’intercalen citacions textuals en català, fotografies, il·lustracions o mapes, i també una suggestiva declaració dels Drets dels catalans, en cinc punts.
Conferenciant i col·laborador de la premsa diària nord-catalana, ha publicat Reflexions et commentaires catalans (1982) i Raconte-moi les catalans (2001).
(Aragó, segle XVII – )
Títol concedit el 1626 a Antoni de Calataiud i de Blanes, senyor de Catarroja, Villamonte (senyoria que el seu pare havia comprat al regne d’Aragó) i Provencio, a Castella, i cavaller de Sant Jaume. Morí sense fills, i féu hereva Antònia de Bellvís.
Passà als Azlor d’Aragó, ducs de Vilafermosa, i als Melgar.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1870 – Elda, Vinalopó Mitjà, 1939)
Escriptor. Era mestre de primer ensenyament i procurador dels tribunals. Fundà a Monòver el setmanari “El Cronista” (1916).
És autor dels treballs titulats El artista (1911), Estudio sobre el arte de la lectura (1916) i Un viaje en aeroplano por la Península española y las islas Baleares.
(Palma de Mallorca, 1883 – 1961)
Autora teatral. Conreà el teatre regional que popularitzà la companyia de Cristina Valls.
Entre els seus títols cal esmentar Dos diàlegs (1935), Esperant el metge (1936) i El rebeneit (1936). Altres obres seves són Coverbos de dones i Maçoneries.
(València, 13 juliol 1895 – Benicàssim, Plana Alta, 13 novembre 1973)
Financer i polític. Estudià dret a Deusto (País Basc), i es doctorà (1914) amb la tesi Régimen municipal foral valenciano (1926). De nou a València (1916), es dedicà als negocis del seu pare, propietari de la Companyia de Ferrocarrils i Tramvies de València.
Membre de la Joventut Valencianista, prengué part activa en la fundació de la Unió Valencianista (1918). Presidí la Cambra de Comerç (1928-30) i intervingué en l’entrada del capitalisme local (1927) en el Banc de València. Promogué la creació del Centre d’Estudis Econòmics Valencians (1929), que presidí fins el 1932.
Membre de la Dreta Regional Valenciana, fou diputat (1934 i 1936); el 1935, durant el règim de suspensió de la Generalitat (fets del Sis d’Octubre), la presidí com a governador general de Catalunya. El 1933 entrà al Banco Internacional de Industria y Comercio i, com a conseqüència, a la Compañía Española de Petróleo SA, que presidí.
Durant la guerra civil de 1936-39 col·laborà en l’organització econòmica de la zona franquista. En la postguerra reorganitzà el Banc de València i el Banco Central i impulsà la creació del consorci Bancor. Fundà Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa, Dragados y Construcciones i altres empreses.
Publicà l’opuscle Substantivitat del valencianisme (1919) i nombrosos articles.
(Palma de Mallorca, 27 setembre 1899 – Bunyola, Mallorca, 7 juny 1946)
Escriptor i militar. Germà de Llorenç.
A la seva mort prematura havia publicat ja una novel·la notable, escrita en castellà, titulada Miss Giacomini (1941), també escriví El tonto discreto (1944) i una Autobiografía (1947).
(Palma de Mallorca, 1 març 1897 – 28 gener 1980)
Novel·lista i escriptor. Usà el pseudònim de Dhey. Germà de Miquel. Destinat per la família a la carrera militar o a l’eclesiàstica, va fer, en canvi, la de medicina. Es va especialitzar en psiquiatria i va ser sotsdirectori del Manicomi Provincial de Mallorca.
Incompatible amb els pressupòsits de la societat palmesana i de l’escola literària mallorquina, va publicar en català una novel·la, Mort de Dama (1931, edició definitiva el 1967). Va escriure en castellà diverses obres, i en un català on abunden les formes col·loquials mallorquines: La novel·la de Palmira (1952), Faust (1956), Bearn (1961), Desenllaç a Montlleó (1963), Aquil·les o l’impassible (teatre, 1964), La dama de l’harem (1974), entre d’altres.
És autor també de Desbarats (recull de peces teatrals, moltes d’elles esperpèntiques, 1965), Falses memòries de Salvador Orlan (1967), La Lulú (1970), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974, premi Josep Pla), etc.
Retrata en totes aquestes obres el món decadent de la Mallorca ancestral que no ha conegut la Revolució industrial, i on les formes de vida de l’antic règim són encara molt vigents. Bearn, sobretot, la seva gran creació, presenta analogies amb Il Gattopardo del príncep de Lampedusa, obra posterior a la versió castellana de Bearn i traduïda per Villalonga al català. La novel·la de Palmira retrata també una classe mitjana barcelonina tronada i abocada a l’anorreament.
La seva obra narrativa és una de les més importants de la literatura moderna i respon a un élan proustià.
(Palma de Mallorca, 1821 – 21 maig 1910)
Dirigent republicà federal. Fill de Francesc Villalonga i Escalada. Fou un dels primers militars del partit democràtic i del republicanisme a les Illes. Els anys 1860 actuà a l’Ateneu Balear. Membre de la junta revolucionària del 1868, fou, amb Miquel Quetglas, Rafael Manera i Ignasi Vidal, l’organitzador del Comitè Republicà Federal de les Balears i del Partit Republicà Federal de l’Estat Balear.
Després fou alcalde de Palma (febrer-juliol 1872) i diputat a les corts (elegit a l’abril 1872 i al maig 1873). Fou empresonat el 1875 a València, amb la Restauració. Tanmateix, continuà sempre fidel al republicanisme federal i, en especial, procurà que aquest no desaparegués dins els diferents conglomerats d’unió republicana que hom intentà de formar (d’una manera destacada el 1896, que es creà el Partit d’Unió Republicana de Jeroni Pou).
La seva valuosa biblioteca i la del seu pare passaren en una gran part a ésser la base de la biblioteca de l’ajuntament de Palma.
Fou el pare de Francesc Villalonga i Fàbregues.
Dades dels Països Catalans 